Primer va ser el día 1, varem votar i varem descobrir que per a Espanya, els Catalans només som una propietat, no uns conciutadans.
Varem descobrir que l'us de la violència no es casual, sinó volguda, i que hi ha tot un sector de l'estat que la troba correcte i adequada.
Varem descobrir que la UE no ens ajudarà pas fins que no els faci mal la butxaca o fins que la por al que pugui passar sigui major a la por del que poden perdre.
Varem descobrir que s'ha acabat el passat i comença el futur però encara no sabem a quin preu.
Ahir, dia 2, després de tot el que molts conciutadans varen patir per culpa d'uns descerebrats obedients a uns desgraciats de M, em vaig despertar amb un regust molt amarg que no em va deixar tranquil en tot el dia.
Veure que el mon polític mira cap un altre costat i busquen eufemismes per no admetre la veritat i tenir que actuar fa mal. Et sens com el refugiat que mira, des de darrera un filat de ferro, com no el deixen entrar a Europa i el condemnen a un infern. Com un ciutadà de molts països que veuen com els cauen bombes i ningú no els ve a ajudar perquè no "poden". M'ho temia que ens podia passar però la meva estúpida ingenuïtat em deia que no, a nosaltres no.
Veure que molta gent, com nosaltres, ens insulta des d'Espanya i menystenen les agressions i fan befa, fa mal.
Veure la negació de l'evidència i la justificació de la violència, fa mal.
I sobretot, la hipocresia de tots els polítics espanyols, fa mal.
No he dormit gaire perquè veig que la gent al meu voltant diu, i ara que?, si els de Madrid aguanten això serà molt fotut. I potser tenen raó.
Avui, dia 3, hem començat amb una aturada i jo començo a desemboirar-me.
Mai ningú no va dir que fos fàcil.
Començo a veure un camí que potser no es el bo, però es un camí.
Això ho hem començat nosaltres i ho hem de fer nosaltres perquè els de fora només reaccionaran si els hi obliguem però no si els hi demanem.
Madrid caurà ella mateixa si nosaltres ens fem forts, ells tenen la força però no els recursos
Independència ja i que plogui.
Ànims!!!
Varem descobrir que l'us de la violència no es casual, sinó volguda, i que hi ha tot un sector de l'estat que la troba correcte i adequada.
Varem descobrir que la UE no ens ajudarà pas fins que no els faci mal la butxaca o fins que la por al que pugui passar sigui major a la por del que poden perdre.
Varem descobrir que s'ha acabat el passat i comença el futur però encara no sabem a quin preu.
Ahir, dia 2, després de tot el que molts conciutadans varen patir per culpa d'uns descerebrats obedients a uns desgraciats de M, em vaig despertar amb un regust molt amarg que no em va deixar tranquil en tot el dia.
Veure que el mon polític mira cap un altre costat i busquen eufemismes per no admetre la veritat i tenir que actuar fa mal. Et sens com el refugiat que mira, des de darrera un filat de ferro, com no el deixen entrar a Europa i el condemnen a un infern. Com un ciutadà de molts països que veuen com els cauen bombes i ningú no els ve a ajudar perquè no "poden". M'ho temia que ens podia passar però la meva estúpida ingenuïtat em deia que no, a nosaltres no.
Veure que molta gent, com nosaltres, ens insulta des d'Espanya i menystenen les agressions i fan befa, fa mal.
Veure la negació de l'evidència i la justificació de la violència, fa mal.
I sobretot, la hipocresia de tots els polítics espanyols, fa mal.
No he dormit gaire perquè veig que la gent al meu voltant diu, i ara que?, si els de Madrid aguanten això serà molt fotut. I potser tenen raó.
Avui, dia 3, hem començat amb una aturada i jo començo a desemboirar-me.
Mai ningú no va dir que fos fàcil.
Començo a veure un camí que potser no es el bo, però es un camí.
Això ho hem començat nosaltres i ho hem de fer nosaltres perquè els de fora només reaccionaran si els hi obliguem però no si els hi demanem.
Madrid caurà ella mateixa si nosaltres ens fem forts, ells tenen la força però no els recursos
Independència ja i que plogui.
Ànims!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada