Llibres i llibreries

Tanquen Catalònia, Proa, Robafaves, llibreries més aviat grans i, en canvi obren llibreries de mida més petita.

Un bon amic ha parlat del tema en el seu blog ( elradardesarria) i jo tinc els meus dubtes de que la raó sigui la manca de capacitat d'adaptació o aquest sigui el principal motiu.

Si el comerç tradicional tanca portes davant dels grans supermercats i hipermercats no es que el comerç tradicional no funcioni sinó que hi pot haver una competència inabastable en funció de preus. La supervivència passa llavors per baixar més i més els preus, per substituir qualitat i servei per preu?

Hem estat a punt de perdre els mercats i el comerç tradicional i només la recuperació de la proximitat i els productes frescos i de proximitat ho han aconseguit.

Perdre una llibreria per culpa de internet i la manca de lectura mai no es una bona nova i, sobretot, es pa per avui però fam per demà.

La lectura que es fa a internet no afavoreix el coneixement de la novel.la, la poesia, l'assaig i en canvi promou la difusió incontrolada de notícies sense verificar i la proliferació del pirateig. Si això es el pervindre, no em fa cap il.lusió.

Jo soc usuari d'internet però vull recordar que no tot lo "nou" es necessàriament millor.

Lo bo es saber aprofitar les coses bones del passat i incorporar les bones coses del present.

Un llibre es un petit tresor, no son nomes un munt de fulls impresos. Us recomano veure llibres antics, quan es feien a ma, i reconeixereu un tresor.

Una llibreria es un patrimoni que hem de salvaguardar, com un bosc, com un parc natural, com les bones tradicions.

Ètica i poder

El Sr. Armstrong es un fantàstic exemple del tipus de societat que s'ha teixit amb la connivència i complicitat dels mitjans de comunicació i els poders econòmics i polítics del nostre mon.

El Sr. Armstrong només es un enorme estafador, un home que ha estat capaç de, en primer lloc, impedir que atletes de veritat poguessin guanyar netament el que ell ha embrutit usurpant l'èxit que no li corresponia, els diners que no li pertocaven, el prestigi que no es mereixia.

En segon lloc ha enfonsat els milions de seguidors i admiradors que tenia deixant los orfes del seu ídol i plens de frustració.

En tercer lloc ha perjudicat directament i econòmicament als qui viuen de la seva fundació.

Aquest senyor que, a més, va insultar, atacar a tots els qui denunciaven la seva impostura.

Aquest senyor ara té la barra de demanar clemència i que només s'el castigui com es fa als altres!!!!

Aquest senyor que té la sort de poder aparèixer en un programa de màxima audiència per demanar perdó i lo únic que fa es dir que no creu que es puguin guanyar els Tours sense estar dopat i que es capaç de justificar els seus actes premeditats, aquest senyor crec, amb tota franquesa, que no es mereix cap clemència.

Si vol clemència, que torni els diners guanyats injustament, que demani perdó a ots els companys de professió i a tots els seguidors que ha tingut.

Llavors i nomes llavors es mereixerà clemència si li volen donar.

Però no, això no passarà, els mitjans alimentaran el debat que es el que ven, els advocats jugaran al que els toca per obtenir el màxim benefici per uns i altres. Alguns atiaran el tema perquè no es parli d'altres coses i, al final, encara resultarà que, com que va tenir un càncer, se li pot perdonar i el mon haurà perdut la oportunitat de netejar una mica la merda que tenim a sobre.

Malí

Malí es un país africà que tot el mon ha ignorat pràcticament fins fa un parell de setmanes. Ningú no es preocupava de si existia i, reconegueu ho, ni tan sols coneixia ho quina era la capital.
Vaig tenir la sort de poder visitar Malí el 2004 amb el meu fill i un bon amic i el seu fill. Imagino que si no fos per aquest viatge tampoc no coneixeria aquest fantàstic petit gran pais.

Avui aquest país està en guerra i la gent que jo vaig conèixer potser està lluitant o fugint.
No ho sé i no ho sabré pas el que els passarà.
Malí ha passat a ser, com molts altres països Africans, un "apestat" que ja no es podrà visitar.
Es un país pobre però ple de bellesa. La foto de dalt es "la main de Fatme", una muntanya espectacular no gaire lluny de Mopti. Una de les meravelles son els penya segats de Bandiagara, unes majestuoses parets on es troben uns pobles penjats al bell mig de la paret. Diuen que aquells pobles varen ser construïts amb l'ajut d'extraterrestres....
Us podria explicar mil i una històries d'aquell viatge, una setmana diferent, dormint al aire lliure, coneguen t un poble.
Ara tothom ja sap que Mali es un niu de terroristes on hi ha guerra però no ho es, es un petit gran país.

hem d'apendre a apendre

El divendres 11 vaig llegir a La Vanguardia una entrevista a Catherine L'Ecuyer i, com em passa força sovint darrerament, em va quedar gravada una frase: "si t'hi fixes, de camí a l'escola les mares arrosseguen els nens, només les àvies caminen amb ells".

No hi pensem mai en aquests petits detalls que conformen el nostre dia a dia i això ens treu la possibilitat de viure la vida amb una millor qualitat.

Anem cada cop mes i mes condicionats per el neguit, la urgència, la immediatesa, la pressa, l'estres en definitiva i això no pot ser bo.

Es clar que tothom dirà que ja ho sabem això i que no es pas nou però seguirem fent cas omís del tema i no farem res per arreglar ho.

Diu la Sra. Ecuyer: "els nens s'aturen meravellats perquè han vist una cosa que brilla a terra..., i les mares diuen: Deixa estar aquesta porqueria......

I jo penso quantes meravelles he deixat de veure tots aquests anys perquè no he sabut parar i mirar i penso que encara soc a temps de redescobrir el mon.

Aquesta crisi castiga molt, massa però ens ha obert els ulls per triar entre el que ens volen fer veure i comprar i el que realment val la pena viure i gaudir.

"Mai no havíem tingut tanta informació i mai no havíem après tan poc", "la informació consumeix atenció de qui la rep", pensem hi.

Jo mateix m'adono que no soc capaç de digerir la major part del que tinc davant i per això he decidit recuperar una mica del meu passat i de la verdadera vida.

Ahir tornàvem de Paris en cotxe, 1.000 kilòmetres i 10 hores, el que he fet moltes vegades en avió aquest any en nomes una hora però he descobert uns paisatges increïbles i uns indrets que he sobrevolat sense veure tantes i tantes vegades i m'he promès a mi mateix que els aniré a visitar.

M'he promès a mi mateix que he, hem de viure la vida.

Sort!