Sí senyor, aquest cop si, aquest setmana compliré els meus primers seixanta anys, bé els primers i els últims perquè si en fes seixanta més serien cent vint....
Seixanta es un numero que obliga a fer determinades reflexions. Significa en primer lloc que, m'ho miri com m'ho miri, els altres ja em consideren una persona gran, encara que no pari de fer el burro tot el dia.
Significa també que, començo a tenir més amics jubilats que no pas treballant.
Significa que els que em queden per viure son menys dels que he viscut i per tant, ja no s'hi val allò de ja ho farem, ara més val que ho faci perquè sinó es possible que mai no ho faci.
Seixanta també significa que quant accelero el pas en una de les meves caminades amb la gossa, el meu cap en diu una, el meu cor en diu un altre i les meves cames una tercera. Així que ara, quan camino, o fins i tot si intento córrer una mica, he de "negociar" amb les diferents parts del meu cos per poder fer el que vull fer.
Seixanta significa que tinc el cap amb plenitud de forma però amb ganes de fer altres coses que les que porto fent fins ara.
Treballar si però no amb la mateixa intensitat, tenir temps per gaudir del temps.
Com deia algú, segur que no puc guanyar més temps per a la meva vida però si que puc guanyar més vida per el meu temps.
Ara, una passejada per el bosc es sentir, olorar, escoltar el silenci, abans corria massa per veure tot el que em perdia.
Ja fa temps que he descobert el plaer de les petites coses i no donar tanta importància a aquelles que no la tenen.
Tinc tot allò que necessito i estimo al meu costat i només em sobren uns quants problemes a la feina.
Confio en que aquest any sigui l'any on pugui fer aquest canvi i pugui començar la segona part de la meva vida fins on Déu digui que ha de durar.
Imagino que en parlaré més però avui ho volia compartir amb qui em pugui llegir.
2 comentaris:
Doncs deixa’m, de bell antuvi, felicitar-te per endavant i així potser seré el primer.
És ben cert que seixanta és una xifra que demana reflexió. De fet, a totes les desenes posteriors també els cal “una minuta d’arreta”, com vaig escoltar un cop dir bon, fa molt de temps, al cap d’estació de Perpignan.
Perquè, en termes generals, és a partir d’aquest número que convé fer un plantejament de la nostra vida que anirà sofrint minva paulatinament i certament.
Però, en qualsevol cas, és important adonar-se’n compte del regal que és la vida i no incórrer en aquell lament nostàlgic de “ja no puc fer allò que feia abans...”, malauradament, tan freqüent entre la gent de certa edat.
Cada nova edat ens aporta noves experiències i joies que cal saber-les fruir en tota llur intensitat. Les desgràcies no cal cercar-les, doncs es presenten gairebé sempre inopinadament. Per aquesta raó, s’accepten –no tenim cap més remei- i els donem comiat tan aviat com puguem amb un “fins a la propera”.
En fi, menjar poc i sa i pair bé, tal com diu l’adagi, i anar preparant-se mentalment pel gran moment de la jubilació que, no per res, la paraula (del llatí, jubilatio) té una significació molt clara: alegria.
Pel que fa al que pensi o digui el nostre proïsme aplica aquella sentència antiga que diu: “que digui la gent i jo que estigui calent”.
En un altre moment, si puc, et donaré algun consell per quan arribis al setanta, als vuitanta i als vuitanta-set meus.
Felicitats i Petonets,
Jordi,
Després d'una felicitació tan treballada i, alhora, tan propera com la de curious97, què més et podria dir?
El proper dia que ens veiem ja m'explicaràs què se sent en fer-ne 60. Quan jo era jove sentia a dir "un vell de 60 anys", i jo ho trobava d’allò més normal. Però ara, tot i que ja en tinc algun més, m'emprenyaria una mica tornar-ho a escoltar.
Per cert, ser gran i "fer el burro tot el dia" és perfectament compatible, jo en conec més d'un; és només un signe més de vitalitat.
I això de córrer, ni que sigui acompanyat, potser que t'ho facis mirar. Córrer no pot ser bo de cap manera. Jo no he corregut mai, ni per agafar l'autobús, i mira, tan campante.
En fi, tota la meva simpatia i solidaritat amb la teva parella, que m’imagino que s’ha de tenir una paciència ignasiana per compartir la vida amb “un vell de 60 anys”. T’ho dic per experiència ;-)
Publica un comentari a l'entrada