Viatjar

Viatjar es una manera de viure, es una feina, es una afició, es una necessitat, es una moda, es una tonteria, es una necessitat, es tot i res.

Viatjar es una paraula que s'ha desmitificat per culpa o gràcies als avions i sobretot gracies a les low cost. Abans, als anys seixanta, viatjar era una raresa o un luxe i pocs érem els qui, per una raó o un altre, teníem la oportunitat de viatjar. Avui viatjar sembla ser una obligació per a molta gent que va als llocs per poder que hi ha anat, encara que no hi vegi res.

Per a mi viatjar ha estat una constant on feina i plaer s'han ajuntat, on curiositat, història, coneixement i ambició han permès tenir la maleta sempre a punt i gaudir d'experiències increibles.

No soc pas un viatger com els de primers del segle XX, cap explorador i tampoc he pogut ser un d'aquests viatgers que ara proliferen que passen mesos i anys d'un costat a l'altre.

No he tingut tant sort però no em queixo pas, m'he fet un fart de viatjar.

Però no vull parlar de mi sinó del que un descobreix viatjant.

Avui soc a Hèlsinki, on mia no havia estat i tot i que es un viatge llampec, m'adono de lo important que es sortir mes enllà de casa nostre per poder comprovar lo diferents que som.

No es un tòpic, aquí la gent son alts, rossos la majoria, parlen una llengua  inintel·ligible per a mi i Hèlsinki es una ciutat nòrdica, freda en la estructura de les seves cases, neta, ben estructurada però mancada de la nostre calor.

Però es que aquest any també he pogut/tingut que anar a Japó, EEUU tres cops, Hong Kong, Alemania, Itàlia, França, Portugal i, cada cop he volgut poder explicar lo diferents que som.

Ara que estem parlant alguns sobre la independència, sobre Europa, sobre les migracions forçades, tots hauríem de començar per intentar entendre que el mon es una barreja de cultures i de pobles, no de països, creats a cops de fusells o espases. Els Mediterranis som molt semblants en moltes coses i jo em sento a Itàlia com a casa, la seva llengua ja l'he fet meva i la seva cultura, història i tradicions em son properes. La Toscana es com una barreja d'Empordà amb les seves vinyes, els seus xi presos i els seus poblets, joies històriques.

Els Japonesos son molt diferents de nosaltres, per cultura, història, menjar, el seu gregarisme, la seva pulcritut i curiositat, la seva educació.

Els americans, Nord americans, son una barreja de tot el mon agafant lo bo i millor per un costat i també lo pitjor de tot el mon per construir un nou mon que ja no podem ignorar.

Viatjar a Alemanya es descobrir perquè son tan diferents de nosaltres. Alts, grans, seriosos, amb ciutats netes i ordenades, on tot funciona, sense cap grafitti però on el cel gris impedeix gaudir del sol.

Tot això son simpleses i petits detalls que. algun dia potser podrien ser un llibre però només ho he volgut escriure per que tots ens adonem que nosaltres, els Catalans, som ni mes ni menys que això, els Catalans, un poble, no se si un país, però si un poble per molt que a d'altres no els agradi.

Molts pobles han estat destruïts i exterminats, els indis de tot Amèrica tant del nord com del sur. D'altres han estat absorbits per els mes poderosos, com fa la Xina amb el Tibet, però d'altres aguanten orgullosos com ara els Escocesos i nosaltres som això, un poble.

Guanyarem o perdrem el 27 però hem de seguir edificant el nostre castell per donar refugi a la nostre cultura, història i personalitat