la llista de la vergonya

En aquestes darreres setmanes només parlem de Catalunya i estem oblidant que el mon segueix girant.

L'altre dia es va publicar al Der Spiegel la que podem anomenar "la llista de la vergonya".

33.293 persones han mort a la Mediterrània intentant buscar refugi a Europa.  

Des de el 1993 i fins fa uns dies, aquest era el numero de persones que s'han ofegat al mar, fugint d'un mon pitjor buscant la pau d'un mon no millor.

Europa es decadent, deia Puigdemont ahir, s'equivoca, Europa mai no ha deixat de ser un imperi on manen els de sempre, i res no ha canviat.

El rei Leopold de Bèlgica creia que el Congo era seu i seus habitants eren els seus esclaus.

Els reis d'Espanya i Portugal varen esclavitzar els indis de Amèrica del sur després d'aniquilar pobles sencers. La reina d'Anglaterra va fer el mateix a la Índia i Amèrica del nord i podríem seguir.

Europa treu el profit d'on vol o pot i marxa "sense pagar".

Europa ha arruïnat la majoria dels països d'on ara venen els refugiats i els gira l'esquena.

Se suposa que soc europeu i penso, com diu en Puigdemont, que si demà som independents, potser serà el moment de decidir si vull ser europeu.

 

ponts trencats

Jo no sé com ho veuen els espanyols però des d'el meu punt de vista hi ha molts ponts entre espanyols i catalans que  s'estan trencant o, millor dit, que alguns s'estan dedicant a trencar per allunyar nos.

Això tindrà un cost molt elevat per a tots perquè es molt fàcil destruir i ferir però costa molt més guarir i reconstruir.

Els polítics unionistes i els mitjans de l'estat son els principals culpables d'aquesta destrossa i els acuso a ells perquè, tot i que els catalans siguem els qui hem engegat el procés, jo no he vist pas que ni els mitjans catalans tipus Catalunya Radio o RAC1, o el diari Ara i molt menys La Vanguardia, hagin mai atiat les flames de l'odi i la revenja. Ells si i no paren de fer ho.

Em considero molt pacífic però no puc evitar revoltar me cada cop que escolto o llegeixo les proclames incendiàries o menyspreatives de, lamentablement, la gran majoria dels mitjans de Madrid i dels seus polítics.

Em diran que no tots els espanyols son així, i possiblement sigui molt cert però, en determinades circumstàncies, els silencis aclaparadors d'aquesta gran majoria davant les actuacions de minories son molt i molt feixucs d'entendre i acceptar.

Diuen qui calla otorga i això em fa dubtar del que pensa aquesta gran majoria espanyola.

Escolto els comentaris massa freqüents, insultant i atacant i això, a mi que ja soc gran, em fa mal, així que als joves que estan pujant i conformen la Catalunya de demà, crec que els allunya definitivament d'Espanya.

Jo creia que aquest matrimoni podia desfer se de bones maneres però sembla, tanmateix, això serà un divorci traumàtic perquè un dels dos no pensa cedir ni un pam del que considera propietat seva i l'altre ja està més que fart de la violència domèstica i del abús continuat.

Això no es vida

Seguim

presos polítics

Abans d'ahir escoltava la entrevista que Albert Om feia a les dones d'en Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. el seu testimoni era tan senzill i tan proper com dur i dolorós al mateix temps.

No ho tenim gaire en compte, en el nostre dia a dia, però aquestes dues famílies, ara 10, porten ja quasi un mes sense el marit, el company, el pare, el fill i no tenen ni idea de quan el tornaran a tenir a casa.
El seu patiment ha de ser duríssim perquè son instruments d'una lluita que fan altres i ells només poden seguir els esdeveniments tot i que son els mes afectats.
Imagineu com s'han de sentir aquests familiars que llegeixen el que alguns desgraciats diuen d'ells als mitjans i no hi poden fer res.
Tot i això, ells dos, els Jordis i ara els altres vuit, estan tancats, privats de llibertat, per un suposat "delicte" d'opinió perquè no hi ha pas delicte ni de sang ni econòmic.
En un mon on tothom, justa o injustament pot dir el que vulgui a les xarxes, ells estan tancats per dirigir organitzacions socials.
Els han tancat a ells però, en teoria, tots els qui en son socis o simpatitzants, haurien d'estar al mateix lloc, o no?
Penso en com em sentiria jo si fos el que està darrera les reixes i se'm remou tot.
Estar sota les ordres d'un funcionari de presons que, de ben segur, no et té cap simpatia, subjecte a criteris arbitraris, sense respecte per la persona, sense poder tocar ni estar amb els teus.
Penso en ells amb màxim respecte i admiració.
Penso en els qui els han posat o ajudat a posar a la presó i sento fàstic i menyspreu.

Aquest nou país

En Junqueras ens va avisar, no entendreu tot el que veureu i passarà, i tenia raó.

Em costa de seguir tantes i tantes coses i valorar quines son bones, quines no i per què passen segons quines.

Acabo de llegir un llibre, La sega, de Martí Domníguez, que parla dels masovers a la Catalunya de la postguerra, i dels milicians que varen morir esperant vanament la promesa dels "aliats" que tenien que venir a fer fora en Franco.

Encara els esperem, i així passarà amb la UE d'avui si no es que els trepitgem l'ull de poll de debó.

Els anys 40 ningú no va moure un dit per interessos de cadascú i per no embrutar se amb un altre conflicte.

Avui passa el mateix amb dues grans diferències: 

- Catalunya caiguda econòmicament significa una crisi de gran abast a tota la UE per els efectes col·laterals i 

- internet.

Si no fos per internet ningú no sabria el que va passar o el que hauria pogut passar.

El Govern Català no va preveure moltes coses però ha demostrat coratge i valentia i té clar, igual que molts de nosaltres, quin es l'únic objectiu possible.

Jo segueixo darrera els qui porten la direcció, amb més o menys encert, i es que ningú no està exclòs d'equivocar se.

Tots haurem d'ajudar, i no només surtin al carrer sinó aportant els nostres coneixements per construir un nou país.

Som hi, endavant amb la nova setmana