dissabte, 24 de gener del 2009

visc a dos amics d'una guerra

Blowin' In The Wind

How many roads must a man walk down
Before you call him a man?
Yes, 'n' how many seas must a white dove sail
Before she sleeps in the sand?
Yes, 'n' how many times must the cannon balls fly
Before they're forever banned?
The answer, my friend, is blowin' in the wind,
The answer is blowin' in the wind.

How many times must a man look up
Before he can see the sky?
Yes, 'n' how many ears must one man have
Before he can hear people cry?
Yes, 'n' how many deaths will it take till he knows
That too many people have died?
The answer, my friend, is blowin' in the wind,
The answer is blowin' in the wind.

How many years can a mountain exist
Before it's washed to the sea?
Yes, 'n' how many years can some people exist
Before they're allowed to be free?
Yes, 'n' how many times can a man turn his head,
Pretending he just doesn't see?
The answer, my friend, is blowin' in the wind,
The answer is blowin' in the wind.

Segurament tots coneixeu aquesta cançó, escrita fa uns 40 anys per en Bob Dylan. Avui l'he escoltat per casualitat i no he pogut evitar recordar el que ha passat a Gaza els darrers dies. Sembla mentida veure com uns homes son capaços de caure i recaure un cop i un altre i mil cops en els mateixos tics destructius i com la resta ens ho mirem en la distància amb una certa incredulitat, fins i tot enuig però a la fi sense intervenir. I es que ja fa quaranta anys en Bob Dylan que es preguntava quantes oïdes ha de tenir una persona abans no senti la gent plorar i quantes morts hi te d'haver abans no ens adonem que ha mort massa gent.

El meu germà m'ha fet arribar un mail d'un conegut que li ha re enviat un mail d'un altre persona que viu a Gaza i li ha explicat la seva vivència.

El contingut del qui viu a Gaza es colpidor però el que realment m'ha impactat es el títol qe aquest amic del meu germà hi ha posat: "Visc a dos amics d'una guerra"......

I es que si la gent ens ho mirem en la proximitat llavors ho eiem mes real sinó no deixa de ser com una de tantes pel·lícules de la tele.

Crec que som nosaltres, els que no formem part de la política i nomes som gent i persones els qui hem d'aixecar la veu perque si esperem als polítics haurem d'esperar eternament perque els d'ara com els d'abans parlaran i parlaran però no faran res.

Tan de bo el missatge es multipliqui