2014

Acaba 2014, un any difícil, molt difícil per a massa gent. Uns quants cops l'he comparat amb el tsunami de la pel.lícula. L'onada ha passat per sobre de tots nosaltres i ara comencem a veure els efectes de la destrucció. Molts si han quedat per sempre, molts han patit ferides molt dures i altres, amb molta sort, han pogut salvar se sense cap mal.

Nosaltres, en lo personal no hem patit pas però en lo professional hem rebut patacades fins al carnet d'identitat. Però estem vius i ara toca encarar la molt desitjada recuperació, si algun dia arriba i aquí ve el gran repte perquè, igual que amb el tsunami, el mon ja no serà com el d'abans.

Hem perdut moltes coses bones i ens hem quedat amb masses coses dolentes: atur, pobresa, pèrdua de drets, retallades de serveis, pèrdua de masses petites i mitjanes empreses, nucli de desenvolupament d'un país, menys classe mitjana, molts més pobres i, oh vergonya, més rics dels qui ja no saben ni el que tenen.

A mi tot això m'agafa potser massa gran. No vull ser partícep en una societat des humanitzada, prefereixo deixar pas als joves i jo començar a viure en un segon pla on pugui enriquir me amb les coses que m'agraden, llegir, escriure, escoltar música, i viatjar, caminar amb la meva gossa i viure en pau amb la natura.

Vull ajudar als qui pugui, i dedicar me més al meu país, aquest que tenim en construcció a pesar de masses persones i grups de poder.

2015 serà un bon any, ho sento, (ho desitjo).

Confio en que els joves comencin a demostrar que seran millors que nosaltres, i que, a la seva manera, canviïn allò que s'ha de canviar però demostrin ser prou intel.ligents per no deixar perdre allò que val la pena mantenir. No tot lo vell es caduc.

Desitjo a tot el mon més lectura, més paciència, més comprensió, més col.laboració, més exigència, més ètica i, sobretot pau per sobre de tot.

Feliç 2015!!!!!!!! 

Vueling

No puc evitar parlar de Vueling la major part de vegades que parlo d'avions però es que Barcelona, avui depen de Vueling per volar a la major part de destinacions.

Abans estava convençut de que això podia ser bona cosa. Ara, cada cop més integrada en un grup com IAG, em temo que Vueling ja no es el mateix.

De fet ja no es el mateix des de fa temps.

Primera constatació: la puntualitat, avui només ha estat 30 minuts de retràs, tornant de Viena. Informació? només la pantalla de la porta, disculpes, cap. Diguem que hem entrat en una fase normalització del endarreriment. De fet la gent ja ni protestem, fem un posat de resignació i mentalment acceptem que, tard però tornem......

La segona constatació Vueling no té un criteri únic a l'hora de determinar el que entra o no a la cabina i com. Això es un desgavell que només provoca problemes i "broncas" entre el personal de terra i cabina i els passatgers.

En primer lloc la mida del trolley. Uns no miren res, d'altres en canvi, (i parlo d'un cas real viscut a París), aprofiten per demostrar que manen obligant a facturar trolleys a gent que no està acostumada a volar. NO s'atreveixen en canvi amb els qui tenim el "cul pelat" de volar i coneixem els nostres drets. Finalment hi ha els qui es comporten com a professionals i apliquen la lògica i el bon sentit.

Superada aquesta fase ve la d'entrada!!!

He vist formar els de la 15 i fins el final a l'esquerra i els de la 1 a la 15 a la dreta, a l'inrevés, tots a "mogollón", campi qui pugui, el qui deixa colar a tothom i el qui no en passa ni una. Conseqüència, mai no sabem a quina de totes les regles ens hem de tenir.

He arribat a veure les cues canviar de costat fins a tres cops!!!!!

Finalment entrem a l'avió i aquí ens trobem amb el penúltim problema: el seu trolley ja no cap a la cabina!!!! o, no posi l'abric que a dalt van els trolleys!!! o els passatgers del darrera que deixen el seu trolley davant i així passatgers i trolleys no casen ni en pintura.

El personal de cabina, els bons, es passen deu minuts ordenant i treballant de valent, i ara, més que cambrers son mossos de càrrega.

I es que els Srs. de Vueling cobren per facturar maletes obligant als passatgers a volar amb trolleys però els avions no estan pas preparats per acollir ne tants. Això se'n diu manca d'anàlisi i sobretot manca de preocupació per el passatge. 

Lo únic que compta es el negoci....

Potser si escoltéssiu una mica més als vostres clients, nosaltres, ajudaria-ho a fer ne una gran companyia i no només un transportista.

 

escriure a mà

Fa uns quants dies van sortir uns articles que parlaven del fet que a Finlàndia estan deixant d'escriure a mà tal i com jo vaig estudiar, es a dir "lligant" les lletres. Han optat per les lletres de pal o, "millor encara", per escriure amb l'ordinador.

Bé, com sempre es un titular que necessita ser llegit amb profunditat però es un fet innegable que aquesta, em temo, es una tendència.

No m'agrada gens ni mica.

Recordo que l'any passat vaig escoltar, en una entrevista a la radio, que un grafòleg deia que l'escriptura manual es vital per mantenir la memòria.

Jo vaig estudiar cal·ligrafia i això avui en dia es deu considerar obsolet però jo valoro molt el fet de saber i poder escriure a mà.

Avui la meva lletra ha perdut molt, es poc entenedora i es deu assemblar massa a la dels metges. Tot i això sempre que puc escric a mà i amb estilogràfica.

La estilogràfica es una eina dúctil, suau, la única que et permet escriure amb personalitat.

Així com el llapis es l'únic capaç de dibuixar, la ploma es la millor per escriure, en la meva modesta opinió. Et permet modificar el gruix del traç i avançar sobre el paper sense rascar.

Però tornem a la lletra i no al mitjà per escriure.

Avui, si als més petits se'ls deixa escriure majoritàriament amb eines mecàniques, quan tinguin la meva edat em temo que no sabran escriure i no coneixeran l'ortografia de les paraules. Tenint en compte que avui, a més, no escriuen les paraules senceres per culpa dels mòbils, ai, ai, ai, la gent necessitarà l'ordinador per acabar  una paraula!!!!!

Lo nou no sempre es millor que lo existent.

 

un nou pais

Si volem construir una nova Catalunya tenim feina per endavant. Fa molts anys, quan començava a anar a Madrid per feina, recordo que sempre deia que bé es conduïa a Barcelona en comparació a Madrid. Avui no hi ha pas cap diferència es condueix tan malament aquí com allà i es que lo dolent s'empelta.

Lliçó numero 1 del nostre programari: aprendre civisme i la poso en primer lloc perquè no serveix de res lo altre si primer no aprenem a viure i conviure en societat, entre nosaltres.

Hem perdut radicalment la nostre capacitat de conviure amb els nostres veïns i conciutadans i Barcelona n'és el cas més dramàtic.

Abans, i no parlo de masses anys, els conductors s'aturaven davant d'un vianant, ara......

Jo que estic perdent el esperit de competició que caracteritza als joves, he après a mirar més que participar en determinades circumstàncies però encara se m'emprenyo molt quan veig el que ja es una praxis massa habitual.

Tres exemples:

el primer: entrada a Barcelona venint per els túnels de Vallvidrera. Tots els qui ho fem cada dia sabem que a uns 2 km abans de sortir del túnel, es comença a formar al carril dret, la cua per els qui volen entrar a les rondes, accés horrorós tot sigui dit de passada. 

Bé, doncs cada dia es poden veure els "espabilats" que segueixen per el carril esquerra fins pràcticament la mateixa sortida del túnel i llavors es claven per davant de qui deixi només un parell de metres de distància amb el seu predecessor. Ah, ni disculpes, ni vergonya, ell o ella, tan content perquè s'ha estalviat la cua dels qui, cívic ament han esperat. Uns tan burros, l'altre tan espavilat.

el segon: Plaça Prat de la Riba, venint per Avinguda Sarrià. El carril de la dreta es mixta bus i cotxes per a girar cap a la dreta o entrar a la ronda general Mitre, el següent carril es el primer que dona la volta a la plaça. Al terra hi ha pintades les ratlles que així ho indiquen i, sobretot, hi ha una illeta de ratlles que, se suposa, no s'haurien de trepitjar. Cada cop que hi passo he de veure i empassar me al qui es salta les indicacions i, algun dia, provocarà un accident.

el tercer però podrien ser molts més: Gran Via, sortint de Barcelona, davant de la ciutat de la justícia. Acabes de sortir de la plaça Cerdà i, si vols entrar als carrils inferiors de la Gran Via, has de fer cua, tots menys els qui, com en els altres casos, entren quan volen obligant a frenar als qui fem cua.

Mai, en cap d'aquests llocs he vist tampoc un guàrdia urbà que impedeixi les infraccions però es que no hauria de fer cap falta.

Les normes ciutadanes son per a millorar la convivència entre nosaltres, com a mínim la majoria.

Lliçó nº1: recuperar el civisme.

Lliçó nº2: recuperar l'ètica però això serà per un altre dia

nou parc a Sant Cugat

Finalment han retirat les tanques que, durant molts mesos, han envoltat un espai que ara se suposa que ja es un parc.
Bé, tot l'espai està rodejat per una pseudo tanca de pilones de fusta, segur que el més car de tot el projecte, que fan bonic i delimiten l'espai. això si la tanca no tanca res.
El nou espai, jo no en diré pas parc, es ara un circuit de caminets de pedres amb ponts i tot. Ponts que no creuen cap riu i que em fan pensar que el dissenyador d'aquest espai deu ser japonès perquè sembla talment un jardí japonès.
Això si, minimalista al màxim perquè no hi ha lloc per seure i tampoc hi ha il.luminació....
Opció A, els bancs i els llums vindran amb les municipals que es quan s'ha de lluir inauguracions.
Opció B, ho deixem tal i com està, no hi ha pressupost.
Opció C, està previst però no sabem quin any
Si el que es pretén es que sembli "natural", llavors sobren la major part de les coses que s'hi han fet i si manquen llums i bancs, acabeu d'una vegada el que fa masses mesos que dura.
M'agradaria veure quin ha estat el pressupost d'aquesta obra i si, com va dir l'alcaldessa el primer cop que li vaig preguntar fa molt de temps, això ho paga Túnels de Vallvidrera perquè forma part de les compensacions, llavors, ja podem anar reclamant, oi???
 

d'hospitals

Uns ho trien com una professió però la immensa majoria de la gent no tenim cap ganes de creuar les seves portes perquè exceptuats els naixements no hi ha cap motiu d'alegria que ens porti a un hospital o una clínica. Sempre he respectat la seva presència perquè responen a una necessitat de la societat però la sanitat es una "cosa" que, com la majoria de la societat, ha evolucionat però no necessàriament en la direcció adequada.

La primera conseqüència de creuar les portes d'un hospital com a pacient es que un deixa de ser un ésser actiu i passa a ser un ésser passiu i aquest es un canvi qualitatiu important perquè tu ja no controles res, t'incorpores a un "sistema productiu" on tu només ets el producte a transformar. Passaràs per les mans d'administratius més o menys aplicats, infermeres, metges i cuidadors (o com es digui els "celadors" en català). per els primers només ets un nom i un munt de codis de barres que permetran el seguiment de la teva estada a "casa seva".

Les infermeres son unes persones molt especials. Masses vegades acumulen més coneixements directes que la majoria dels metges i poques vegades tenen el dret a opinar com correspondria a qui té més experiència encara que menys títol.

El problema amb les infermeres es que son persones i viuen i pateixen com a tal el fet de ser la "bisagra" d'un sistema imperfecte. Elles carreguen amb els problemes més prosaics i tristos dels malalts i les actituds prepotents de masses metges i sobretot, per sobretot, la manca de mitjans d'un sistema obsolet.

Els metges son víctimes i botxins al mateix temps. Ells son els principals culpables de que el sistema sigui com es perquè ells l'han ajudat a muntar i estructurar. el problema es que el propi sistema, un cop muntat, ha crescut tan que els ha fagocitat i ara ells també son víctimes del sistema. Bé, no tots, perquè hi ha molt metge diví que passeja la seva bata blanca immaculada per davant dels llits dels humils pacients.

Aquesta setmana vaig tenir que entrar, per tercera vegada en la meva ja dilatada vida, estirat en una camilla a un quiròfan.

El "temple" triat era la Teknon, i no era per el sistema públic sinó a traves d'una mútua.

Vaig tenir que esperar 2 hores 45 minuts !!! abans no ser cridat al interior del "sanedrí" sense que ningú de tot el sistema administratiu tingués un mínim de cortesia i m'avises del retràs evident fins que un no va aixecar el dit de la tímida protesta i em van avisar que hi havia hagut un problema amb una prova que s'havia allargat. Un cop dins, encara vaig tenir que esperar 1 hora en un "box", així en diuen, com si fóssim cotxes de cursa. El Celador que em va dur fins al box va representar la transició entre el sistema administratiu i el medic. No sé si tan sols em va mirar un cop, en canvi la meva fitxa si, per comprovar que la persona corresponia al paper que tenia al davant.

Un cop al box va aparèixer la primera infermera i amb ella el primer contacte humà després de aproximadament 3 hores. Ella em va preparar per la meva prova que tenia que superar i em va donar el consol que feia molta estona que buscava.

Al cap d'una hora de més espera sense sentit, ajagut a la camilla, amb una agulla clavada a la má (en diuen "via") i moltes disculpes d'aquesta única infermera que no sabia com justificar lo injustificable varen aparèixer el metge i la infermera del quiròfan.

Home i dona increïblement professionals, varen tenir la paciència de disculpar se, (ells no tenien cap culpa) i explicar que el metge que em tenia que fer la prova a mi i altres no havia vingut i la resta d'equips s'havien tingut que menjar la seva feina....

Em varen dur al quiròfan i em varen tractar com una persona fins que ella em va dir allò tan perillós de pensi en una cosa agradable i ja no recordo res més.

Em vaig despertar no sé quan, un xic borratxo, em vaig vestir i de bracet de la meva dona, vaig tornar cap a casa.

Total, tota aquesta història per una senzilla endoscòpia gàstrica de no rès.

Imagineu ara tot això multiplicat per el sistema públic, i les malalties de veritat, millor no pensar hi.

Crec que el sistema sanitari funcionaria molt millor si els que prenen les decisions fossin, ells mateixos, els qui fessin servir els seus propis mètodes, però segur que això no passa.

Gràcies infermeres a vosaltres les primeres, gràcies als metges amb alguna reserva, gràcies als celadors, perquè masses vegades son tractats com a esclaus i mai son reconeguts.

Espero no tenir que creuar la porta de cap hospital fins d'aquí a molt de temps i espero que aquell dia les coses hagin millorat.