Uns ho trien com una professió però la immensa majoria de la gent no tenim cap ganes de creuar les seves portes perquè exceptuats els naixements no hi ha cap motiu d'alegria que ens porti a un hospital o una clínica. Sempre he respectat la seva presència perquè responen a una necessitat de la societat però la sanitat es una "cosa" que, com la majoria de la societat, ha evolucionat però no necessàriament en la direcció adequada.
La primera conseqüència de creuar les portes d'un hospital com a pacient es que un deixa de ser un ésser actiu i passa a ser un ésser passiu i aquest es un canvi qualitatiu important perquè tu ja no controles res, t'incorpores a un "sistema productiu" on tu només ets el producte a transformar. Passaràs per les mans d'administratius més o menys aplicats, infermeres, metges i cuidadors (o com es digui els "celadors" en català). per els primers només ets un nom i un munt de codis de barres que permetran el seguiment de la teva estada a "casa seva".
Les infermeres son unes persones molt especials. Masses vegades acumulen més coneixements directes que la majoria dels metges i poques vegades tenen el dret a opinar com correspondria a qui té més experiència encara que menys títol.
El problema amb les infermeres es que son persones i viuen i pateixen com a tal el fet de ser la "bisagra" d'un sistema imperfecte. Elles carreguen amb els problemes més prosaics i tristos dels malalts i les actituds prepotents de masses metges i sobretot, per sobretot, la manca de mitjans d'un sistema obsolet.
Els metges son víctimes i botxins al mateix temps. Ells son els principals culpables de que el sistema sigui com es perquè ells l'han ajudat a muntar i estructurar. el problema es que el propi sistema, un cop muntat, ha crescut tan que els ha fagocitat i ara ells també son víctimes del sistema. Bé, no tots, perquè hi ha molt metge diví que passeja la seva bata blanca immaculada per davant dels llits dels humils pacients.
Aquesta setmana vaig tenir que entrar, per tercera vegada en la meva ja dilatada vida, estirat en una camilla a un quiròfan.
El "temple" triat era la Teknon, i no era per el sistema públic sinó a traves d'una mútua.
Vaig tenir que esperar 2 hores 45 minuts !!! abans no ser cridat al interior del "sanedrí" sense que ningú de tot el sistema administratiu tingués un mínim de cortesia i m'avises del retràs evident fins que un no va aixecar el dit de la tímida protesta i em van avisar que hi havia hagut un problema amb una prova que s'havia allargat. Un cop dins, encara vaig tenir que esperar 1 hora en un "box", així en diuen, com si fóssim cotxes de cursa. El Celador que em va dur fins al box va representar la transició entre el sistema administratiu i el medic. No sé si tan sols em va mirar un cop, en canvi la meva fitxa si, per comprovar que la persona corresponia al paper que tenia al davant.
Un cop al box va aparèixer la primera infermera i amb ella el primer contacte humà després de aproximadament 3 hores. Ella em va preparar per la meva prova que tenia que superar i em va donar el consol que feia molta estona que buscava.
Al cap d'una hora de més espera sense sentit, ajagut a la camilla, amb una agulla clavada a la má (en diuen "via") i moltes disculpes d'aquesta única infermera que no sabia com justificar lo injustificable varen aparèixer el metge i la infermera del quiròfan.
Home i dona increïblement professionals, varen tenir la paciència de disculpar se, (ells no tenien cap culpa) i explicar que el metge que em tenia que fer la prova a mi i altres no havia vingut i la resta d'equips s'havien tingut que menjar la seva feina....
Em varen dur al quiròfan i em varen tractar com una persona fins que ella em va dir allò tan perillós de pensi en una cosa agradable i ja no recordo res més.
Em vaig despertar no sé quan, un xic borratxo, em vaig vestir i de bracet de la meva dona, vaig tornar cap a casa.
Total, tota aquesta història per una senzilla endoscòpia gàstrica de no rès.
Imagineu ara tot això multiplicat per el sistema públic, i les malalties de veritat, millor no pensar hi.
Crec que el sistema sanitari funcionaria molt millor si els que prenen les decisions fossin, ells mateixos, els qui fessin servir els seus propis mètodes, però segur que això no passa.
Gràcies infermeres a vosaltres les primeres, gràcies als metges amb alguna reserva, gràcies als celadors, perquè masses vegades son tractats com a esclaus i mai son reconeguts.
Espero no tenir que creuar la porta de cap hospital fins d'aquí a molt de temps i espero que aquell dia les coses hagin millorat.
1 comentari:
Tota la meva solidaritat, però pensa que ens els aspectes diguem-ne col·laterals que comentes no hi ha cap diferència entre les mútues privades i la medicina pública, almenys aquesta ha estat la meva experiència fins ara. De solució només n'hi ha una: no posar-se malalt i no haver de passar per aquestes experiències, però això queda fora del nostre control ;-)
Publica un comentari a l'entrada