Polítics, no, potser millor politiqueros

Imagino que la paraula "politiqueros" no deu existir però tant se val, la intenció es el que compta. Entenc per "politiqueros" aquells que pretenen ser polítics però no arriben al nivell mínim suficient i, senzillament fan com si ho fossin.

Un polític es, per definició, un esser negociador, lluitador, conseguidor, conciliador perquè d'això es tracta, de negociar, construir, pactar i aconseguir el millor per el seus representats i, en definitiva, per el poble que els ha votat.

Quan això es transforma en no fer res, literalment res, com ha fet el Rajoy, o senzillament jugar al dir i no fer o fer sense dir o ni fer ni dir, com tots els altres, ens demostren que no tenen, o no saben, ni la capacitat ni la qualificació per assolir el càrrec per el que els hem/han votat.

Cap d'ells ha estat al nivell mínim exigible, cap d'ells, la prova tornem a les eleccions i Espanya té el dubtós honor de ser el primer govern democràtic que no ha estat capaç de formar govern després d'unes eleccions.

Nosaltres, els votants, hem donat un mandat i ells no l'han respectat ni honorat. Tots ells haurien de dimitir i deixar que d'altres millors que ells ho facin. 

Can no ho farà i això encara em reafirma més que no son verdaders polítics.

Tots busquen la poltrona i el poder i la majoria enriquir se després. 

Espanya haurà perdut més de la meitat del 2016 i no podrà recuperar aquest temps. Espanya haurà perdut un any com a mínim i això, en els temps que vivim, es perdre molt de temps i de feina.

Qui ho pagarà això?, els Espanyols entre els quals, de moment, encara jo hi soc. 

Em sembla que això ja ho escrit abans però, benvolguts Espanyols, si aquest es el país que voleu, jo prefereixo marxar abans no sigui massa tard.

Que, com diuen els mitjans, la qüestió Catalana, es el culpable, renoi, feu nos fora i tot arreglat, així us posareu d'acord ràpidament o es que, com quasi sempre, els Catalans som culpables per acció i omissió.

Bona setmana!!

el millor amic de l'home

"la fidelitat d'un gos no exigeix res, cap deure. El seu amor es contenta amb un os.¿Els gossos? Els fem dormir fora, els parlem de qualsevol manera, els cridem els alimentem amb restes i de tant en tant, pam!, un cop de peu. El que se'ls dona amb cops ho tornen amb baba. I entenc perquè els homes han fet del gos el seu millor amic; es una pobre bestia, la submissió del qual no cal ser pagada. Una criatura que es correspon perfectament amb el que l'home es capaç de donar" (Sylvain Tesson, la vida simple). 

Ben mirat, aquesta crua descripció té, en si mateixa molta veritat. El gos es, de fet, massa bo per els homes, i per això l'home s'aprofita d'ell i el "deixa" ser encara avui al seu costat.

Els altres animals, els que anomenem salvatges, no van ser tan bons amics i avui ja no existeixen....

Qui escriu això te una gossa, la Fibi, una labrador de 9 anys.

Mai, per molts anys que passin, podré agrair a la Fibi tot el que ella ha dut a la família i sobretot a mi que només puc retre un petit homenatge al gos, aquest animal tant bo, tant fidel i que nosaltres, les persones no ens mereixem.

Dieu, els qui no teniu gos, que embruten els carrers amb els seus pixats i cagarades. Es clar, on voleu que ho facin, que voleu que en facin, que s'ho mengin? ells no duen bosses per recollir les cagarades, som nosaltres, les persones amb qui conviuen, que podem ser o no uns maleducats. Però no he vist mai que ningú digui res a ningú per tirar una cigarreta a terra, o un tros de paper, o un xiclet, oi? però es clar, com el gos no es pot defendre, ell sempre es culpable, nosaltres, les persones no.

Dieu que els gossos embruten les aigües del mar i les platges i per això hi son prohibits.

D'entrada m'agradaria veure com un gos o mil, poden embrutar les aigües del mar però bé.

I les persones, per què cada dia brigades d'homes han de netejar amb màquines les platges, per culpa dels gossos o de les persones!!!

Dieu que no poden entrar als restaurants, quan als països civilitzats o cultes si que poden, per què? no ho sé pas. Es tiren rots, potser, criden? fumen?, més aviat son les persones qui fan aquestes coses.

No poden anar sense corretja per els carrers per si de cas, quin cas? que mosseguin? per no "molestar" als qui no en tenen?

Tenim el morro molt fi les persones i jutgem molt ràpid als qui no es poden defensar però som molt tolerants amb nosaltres mateixos.

Els compren de cadell i els deixen tirats a les carreteres quan fan nosa, els ensinistren per atacar i fer mal i quan ho fan els sacrifiquem per violents, els fan servir per caçar i quan son vells els maten a garrotades, els fan servir per entretenir els seus plaers, curses de gossos, lluites de gossos, el que sigui i després els maten o abandonen.

Quin munt d'exemplaritat el que l'home es capaç de demostrar davant del gos.

Fins i tot em descobert que un gos pot ajudar i conviure sense protestar amb un invident, per què? perquè així no ho hagi de fer una persona....

Un gos pot ajudar a guarir malalts mentals i estimular gent gran i mai no demanarà res a canvi, només carinyo i un plat de menjar.

Seguiré parlant dels gossos, hi ha molt mes per escriure.

Que passeu bona setmana i si teniu la sort, com jo, de tenir un gos a casa, que tingueu una bona passejada.   

No tot es Sant Cugat

Sant Cugat es segurament una ciutat exemplar en molts aspectes però també té la seves misèries i algunes actuacions municipals o, com a mínim aprovades per l'Ajuntament de Sant Cugat entren en aquesta categoria.

Al Passeig Olabarria, cantonada carrer Bilbao, hi ha un espai que fa mesos varen enjardinar. L'espai es just a sobre dels Túnels de Vallvidrera i imagino que, com no es pot edificar, allà ha quedat com a terra de ningú.

Bé, com deia, el terreny ha estat "enjardinat", si per enjardinar entenem tallar les herbes i afegir uns quants branquillons que algun dia seran arbres. Els detalls son lo mes gratificant. Hi ha un "pontet" que cap minusvàlid pot creuar. De fet el pont no creua res, es simplement estètic....

El mobiliari urbà es limita a la paperera que veieu a la foto, abonyegada, guixada, reciclada i clavada al terra amb unes pedres.

No hi ha bancs per seure ni altres subtileses pròpies dels parcs urbans. En canvi, a l'altre acera hi ha un espai davant del CAP amb uns pins, cap gespa i ple de bancs... Curiós que malament es reparteixen els bens municipals.

Per acabar la descripció, adjunto les imatges de la part final del parc amb el desaigua i tota la grava que ha relliscat camí avall fins creuar la acera i caure al carrer.

M'imagino que diran que l'espai ha estat enjardinat per Túnels de Vallvidrera però no es l'Ajuntament el responsable de vetllar perquè les coses es facin de manera correcta?

Qui en fa el manteniment?

Es una llàstima veure com en alguns barris de Sant Cugat es cuiden tots els detalls i no hi manca res i, en 

canvi, quan més ens allunyem del centre el rigor urbanístic no es el mateix.

despedida

Abans d'ahir el pare d'una bona amiga ens va deixar i tot aquest cap de setmana aquest fet m'ha tingut el cap ocupat.

L'home que ha traspassat va decidir marxar ell. N'estic convençut i cada cop crec mes fermament que algunes persones poden decidir desconnectar. Aquest fet m'ha trasbalsat.

No puc evitar pensar que un pot triar abandonar aquest mon quan considera que el seu temps ha arribat a la fi o quan ja no vol patir mes i alliberar se del seu cos.

Diuen que els Indis nord-americans sabien quan el seu moment havia arribat i es separaven del seu grup per deixar se morir. Aquesta manera de traspassar em sembla que no es pas imaginaria ni única en el mon.

Avui les persones viuen molts mes anys i nosaltres no estem preparats per aguantar tants anys, son masses coses, masses malalties que castiguen el nostre físic, el nostre cap. La nostre societat tampoc està preparada per tenir tanta gent gran i no sap que fer ne. Finalment les famílies tampoc saben tractar la gent gran com es mereixen.

Els canvis de la nostre societat son masses i massa importants en tots els àmbits i aquest es el mes important de tots però aquesta societat ni tan sols ha començat a tractar aquest tema perquè la gent gran fa mes nosa que servei. Només si es font de negoci la gent gran té un sentit.....

Jo que ja he creuat aquesta línia invisible que separa la gent gran dels que encara no ho son començo a pensar on deu ser aquest interruptor que alguns han pogut trobar i no es que vulgui marxar però em donaria molta pau d'esperit saber que soc jo el qui decideix quan i com sense dolor i sobretot sense causar cap dolor als meus.

Bona setmana.