parentesi

No he escrit durant els darrers dies perquè els senyors de Telefònica no m'han deixat. Es tan senzill com que no hem tingut internet quasi bé des de any nou. I no tenir internet es no estar comunicat amb la resta del mon, es no poder accedir al meu blog, no poder compartir, no estar en lloc.

Avui, per casualitat internet "ha tornat" i no tinc ni idea de com ha anat la cosa.

La veritat es que hem demanat el canvi a fibra òptica i això s'ha convertit en un malson.

Primer no sabien on accedir a la fibra, després el cable no passava per el conducte pertinent, després han tingut que demanar permís al Ajuntament de Sant Cugat per poder obrir el carrer i reparar la obstrucció, l'Ajuntament no ha volgut tramitar ho durant les festes i fins aquí.

Ara se suposa que ja tenim el permís d'obres i ara se suposa que els senyors de Telefònica podran fer la obra aquesta setmana......

En total portem quasi dos mesos en la ciutat autoanomenada de la avançada tecnológica per aconseguir un accés a internet.

Seguirem informant.........

encara hi ha temps

Ahir pensava que la cosa s'havia acabat però avui encara hem tingut temps d'anar a la Fageda d'en Jordà, un lloc fantàstic on, de passada, t'hi pots perdre si ets tan despistat com jo.

La imatge de dalt es una pobre imatge del que avui hem gaudit, arbres i fulles per tot arreu,  una simfonia de colors d'hivern.

A més, la imatge es una gran al·legoria que no hem d'oblidar: que els arbres no us impedeixin veure el bosc.....

Apa, ara si que us deixo fins l'any que vé.

Ull amb el raïm, raïm amb el que després es produeix el cava amb el que brindarem per el nou any (al estat veí menjaran grans de civada perquè després brindaran amb cervesa, oi??)

 

Això s'acaba

2013 s'acaba i diuen que toca fer balanç del any, ufff!!! 

En la part familiar hem tingut un any que ha anat a millor i ha acabat força bé.

En la part feina ha estat sens dubte "annus horribilis" però encara som vius!!!!!

Els meus llibres avancen en la part de lectura, segueixen "atascats" en la part d'escritura, no arribo a posar en blanc i negre cap de les meves idees imaginàries o transcendentals. 

El meu blog ha creuat la frontera de les 10.000 visites, cosa inimaginable el dia que vaig començar, ara fins i tot "twitejo" sense gaire convenciment...

Els meus amics n'han vist de tots els colors: un ha perdut la mare, un fa ben poc ha perdut el pare i sobretot un tercer ha viscut, per primer cop, un "susto" d'aquells que et marquen un abans i un després en la teva vida per un problema de salut.

2013 haurà un any d'aprenentatge per a mi. Any de descobrir moltes petites coses que he ignorat massa temps i que verdaderament son les que compten.

Conceptes simples però no menys importants: "el passat es història, el futur no existeix, hem de viure el present".

Aquest any he madurat a cops de "sabatot" i no ha estat gens fàcil.

La malaltia d'aquest bon amic ha estat un cop sobtat que no puc ni vull ignorar. Ahir tot estava bé i avui, de cop tot queda penjat del resultat d'anàlisis i proves mèdiques. Tu deixes de control.lar per ser control.lat, tu ja no decideixes sinó que son els altres els qui determinen que pots fer i deixar de fer, menjar o no menjar, viure o no viure. Sembla que se t'acosta la teva fi i es com si això fos una novetat. 

Quan descobreixes que estàs més aprop del final que del començament et ve la pressa per fer tot allò que no has fet fins ara.

Ara es hora de que lo urgent deixi de ser important perquè lo important sigui lo urgent.

2014 es a tocar i es moment de plantejar el que val la pena fer:

- dedicar més temps a la familia

- dedicar més temps a mi mateix

- dedicar més temps als amics

- escriure i llegir

- començar a eliminar la part supèrflua de la meva vida

- descobrir aquells indrets petits i desconeguts que hi ha arreu del mon, viatjar

- ajudar a qui m'ho demani si puc i ajudar a qui pugui encara que no m'ho demani.

- treballar per poder deixar de treballar

- viure

Masses coses? us ho diré a finals del 14. En qualsevol cas ja es un que el poder posar ho per escrit, senyal de que soc capaç de fer el primer pas.....

Que el 2014 sigui un bon any per a tots....  

Bon Nadal i millor 2014

Si algú pensava que no diria res, no em coneix prou. NO sabia ben bé el que havia de dir fins que no he trobat dues coses que m'han agradat lo suficient com perquè siguin el missatge que jo vull transmetre a tothom qui em vulgui llegir:

"L'ésser humà per la seva salut per guanyar diners i tot seguit perd els diners per recuperar la salut. Pensa en el futur fins a ignorar el present de tal manera que no viu ni el present ni el futur. 

Finalment viu com si mai no hagués de morir i mor com si mai no hagués viscut" (Dalai Lama)

"El Nadal acostuma a ser una festa sorollosa, ens aniria bé estar una mica en silenci, per sentir la veu del amor" (Francesc, Papa)

Dues grans persones, dos missatges força senzills però força adients en aquests temps.

Salut i felicitat en el 2014!!!

escriure

Escriure per a mi no es només una activitat o un lleure. Escriure es tan important per a mi com el llegir però es, sobretot, un sentiment i una part del meu viure. No escric per agradar ni per interessar, ho faig perquè ho vull fer i ho he de fer, però escriure em costa molt perquè tinc un munt de coses dins i quasi mai soc capaç de treure ho com jo voldria.

De vegades penso que el meu problema es l'ordinador perquè enyoro el paper i la llibreta i la pluma mentre que trobo antipàtic el teclat. Això si, es més còmode....

Ho sento per els "quatre gats" que em llegeixen, per la paciència del qui espera un escrit que costa d'arribar però es que no vull escriure cercant una freqüència  ni una constància.

Tampoc vull seguir parlant de polítics ni corrupteles perquè arriba un moment que això cansa. La independència, si però passar tot el dia parlant d'ella, acabarem gastant la paraula...

Un dia seré capaç de posar en blanc i blau (escric en blau) el que vull i llavors ja veureu!

De moment aprenc a escriure i a fer menys faltes de les que feia, aprenc a expressar el munt de pensaments i idees que acumulo com una biblioteca desordenada.

Escriure es un plaer, una necessitat, es oxigen per respirar, es pa per menjar.

Escric i escriuré però també necessito pau i tranquil.litat d'esperit per fer ho i la crisi no ajuda a tenir aquesta pau.

Ara venen les Festes de Nadal i tot es remou cercant un retrobament i una felicitat amb els qui més estimes.

Poder tenir al voltant de la taula a tota la família sembla estúpid però es altament emotiu i permet recuperar, en el seu màxim exponent, les arrels del que som, i dona un sentit a la nostre vida.

Vull aprendre a analitzar sense jutjar, a viure en pau amb mi mateix per a poder ajudar als altres, vull estimar sense esperar res a canvi, vull ser.

Bones festes a tothom i bon any 2014!!!

Sant Cugat 2

El dia 1 de Desembre vaig escriure denunciant i criticant el mal estat del Parc Central, en el tros més allunyat del centre, sobretot per uns perillosos ferros, indicadors de les preses de rec.

Avui he passejat altre cop per allà i els ferros ja no hi son, substituïts per unes pilones de fusta pintats en la seva part superior.

Serà casualitat o serà que algú del Ajuntament mira allò que s'escriu sobre Sant Cugat.

No diré que sigui la solució que més m'agradi però, en qualsevol cas, m'alegro que una primera cosa, la més perillosa, s'hagi arreglat.

 

un dia normal, o no?

A l'hora de dinar, en un restaurant de Barcelona, la parella del costat, tots dos amb el seu telèfon a les mans mirant no sé que, ni m'interessa, però em xoca que la parella prefereixi el seu aparell màgic que els connecta amb un mon virtual i els fa perdre de vista el mon real.

A la tarda, a una granja del carrer Petritxol, a la taula de l'esquerra una família amb tres fills, una nena d'uns sis anys menjant un "Suís", un petit que no sé que feia i un nen d'uns quatre anys jugant amb un I Pad tot fent volar un avió, segons semblava. El nen era i no era a la taula, li importava un "bledo" el que passava davant seu i als seus pares, prou enfeinats amb els altres dos, ja els estava bé.

A la taula de la dreta, un altre família amb dos fills, d'uns deu u onze anys el gran i uns vuit el segon. El Gran amb un I Phone i el petit també. La mare també, ella el més nou, i els fills cadascun amb el model més vell.

Que jo sàpigue el telèfon encara no serveix com a paper higiènic però poc li manca.

Jo mateix el miro massa però prefereixo a la meva dona que tinc davant o mirar el que passa amb els meus propis ulls molt més que mirar el mon a través duna petita pantalla.

M'estic fent gran, potser sí