Em temo i em sembla que estic cumplint la meva paraule i els meus escrits han esdevingut mes aviat escasos.
D'una banda no sempre trobo allò que valgui la pena de tractar i d'altre banda no vull seguir parlant de totes les inutilitats amb les que ens prodiguen els nostres incommensurables politics. En el fons sembla que els fem el joc donant importancia al que diuen.
Avui tinc un bon tema:
Es diu Francesc Torralba, es filòsef i teòleg i acab de publicar un nou llibre, el sentit de la vida.
Varen publicar la seva entrevista al Periódico el 16/1 i comença:
"el sentit de la vida no es troba, es construeix", es com allò de la sort, aquí res no es casual ho has buscar i guanyar ho
"La persona que viu amb sentit s'enfronta més fàcilment a qualsevol contrarietat per dura que sigui", gran veritat, quan el que fas te un sentit tot esdevé mes llògic i mes fàcil.
..."hem de donar sentit a la vida conjugant verbs que donin sentit al present. en la societat de masses sobretot es conjuga el verb consumir. Donar sentit a la vida és atrevir-se a conjugar altres verbs: passejar, conversar, mirar, acompanyar o estimar"
"la vida per se no es bella: a la vida hi ha bellesa, però també hi ha maldat, i buit."
"una persona viu autènticament quan intenta fer de la seva vida un projecte personal"
Sens dubte la darrera es la millor, penseu hi una mica, jo ja hi porto un cert temps
bona Setmana
1 comentari:
“Keep a stiff upper lip” recorda i no et desanimis…
No conec ni el llibre ni l’autor, però crec que el que diu és ben cert.
"una persona viu autènticament quan intenta fer de la seva vida un projecte personal"
Cert, molt cert; però crec també que cal afegir-hi quelcom extra a aquest projecte personal, a més de conjugar els verbs que menciona i que tots es refereixen a la nostra vida aquí baix.
Entenc que aquest projecte personal cal arrodonir-ho conjugant el verb “creure en un més enllà” que afegirà al nostre projecte de vida material un altre d’espiritual molt més important.
Car la veritable felicitat no la podem trovar en la nostre vida material (no tindria sentit) sinó en una altra de desconeguda però a la que tothom –conscient o inconscientment- aspira.
I ja hauràs vist que no parlo de cap religió en concret, sinó que plantejo la famosa qüestió que atabala a l’home des que va ser creat, és a dir: d’on venim, que fem aquí i, sobre tot, a on anirem quan ens arribi el momento…?
Pensa-hi també
Curious97
Publica un comentari a l'entrada