30 dies

Un treballador que estigui al atur, fins ara, podia rebutjar un curs de formació 90 dies després de haver perdut la feina i, evidentment, també podia rebutjar la feina que se li ofereixi.

Sembla ser que, segons la nova reforma laboral, aquest plaç, en el que afecta els cursos de formació el plaç es redueix a 30 dies i els sindicats aixequen el destral de guerra dient que això es anar contra els drets del treballador.

Jo, suposo que per qüestió de miopia, no ho entenc. 

Si una persona es queda al atur contra la seva voluntat, perquè la seva empresa ha plegat i/o com a conseqüència d'una reconversió sectorial o global, em sembla a mi que el primer dia d'atur ja hauria de estar apuntat a qualsevol curs que el prepares per fer front a un futur incert i difícil per benefici d'ell mateix.

De fet, en la meva opinió hauria d'agafar la primera feina que li vingués per tal de seguir treballant i tenir millors opcions de recol.locar se amb menys patiment.

Doncs anava equivocat, els sindicats d'aquest país consideren que si el treballador perd la feina, ha d'estar tranquil, no córrer, i deixar passar el temps que per això cobra l'atur que li paguem tots els altres..... 

Formació, per què, quin es l'objectiu, si es un dret reconegut que no cal formar se per què ara l'han de treure.

Em temo que ens falta molta educació, racionalitat i sentit comú per veure que el mon evoluciona i que no tot el que abans era vàlid ho seguirà sent sempre.

Hi ha massa gent en aquest país ancorada en normes caduques que nomes els duran a un fracàs mes sorollós.

Agafar se a un passat caducat es renunciar a un futur nou, difícil però esperançador.

 

un de cada quatre joves

L'altre dia va sortir publicat un estudi que diu que un de cada quatre joves entre 16 i 24 anys ni estudia, ni treballa i no te intenció de fer ni lo un ni lo altre.

Els anomenen els "ni-ni"....

Ja està, com que estem de vacances, la noticia ja ha passat i com son molts els responsables millor tots callats.

La crisi que estem patint es greu però crec que aquesta noticia es molt pitjor perquè parla dels qui han de tirar endavant el nostre país en el proper futur.

Si ells, els joves no tenen ganes d'estudiar ni treballar, com poden tenir il.lusió per res mes.

Son gent que no tenen futur, o no els amuina el que els passi demà????

Tots els governs, educadors, sindicats i pares hem d'estar preocupats per una dada com aquesta i, sobretot els tres primers, han de posar fil a l'agulla per canviar aquesta tendència.

Ells disposen de mes eines i recursos per actuar a curt termini.

Nosaltres nomes podem influir en els nostres fills i evitar que formin part d'aquests "ni-ni".

M'agradarà veure quants gestors del nostre país, donen la cara i anuncien el que faran en aquest tema.

 

la seducció de la força

No se m'acut un altre manera per entendre les fotografies de la soldada israeliana amb els presos palestins.

Per a mi no te res a veure en l'origen del soldat ni el pres. Em temo que no es mes que el reflex d'una realitat que poques vegades ens arriba perquè ja s'encarreguen prou d'amagar aquest tipus de comportament.

Això ja va passar fa uns anys amb soldats americans i presos iraquians i també varen provocar un cert rebombori.

Elements comuns: els soldats son joves i no creuen estar fent res de dolent. Els han ensenyat a fer front a l'enemic sigui el que sigui i l'enemic es nomes això, l'enemic, no son persones tal i com les entenem la resta de mortals.

Aquests soldats son ments simples que no es paren a analitzar el rere fons de les seves accions. Algú els ha privat de certa capacitat de raonar o de sentir, ells han d'actuar i obeir i prou.

No oblidem que aquestes persones estan tirant trets i lluitant per matar i no ser morts mentre a poques hores de vol d'on estem nosaltres prenent el sol i passant les vacances.

No te que ser fàcil per aquests nois i noies (noms son això) despertar en un front de guerra i després poder estar en una ciutat que ignora aquesta guerra l'endemà. 

Dubto que la majoria de nosaltres fossim capaços de digerir ho.

No justifico ni justificaré mai aquelles fotos.

Nomes intento trobar un sentit en la violència continguda en aquesta foto.

O es que no hi ha sentit i lo irracional es converteix en habitual i finalment en racional.   

restaurants on he estat

Abans he parlat de llibres, ara parlo de menjar, dues de les meves aficions, menjar i llegir.

Lo primer m'agrada fer ho amb la dona i lo segon jo solet, tranquil.

Restaurants n'hi ha molts, però no tots valen la pena i es difícil encertar la quan no tens cap  informació prèvia que t'ajudi.

M'agraden tot tipus de restaurants i tot tipus de cuina i soc dels qui creu que els bons restaurants son els qui mes ajuden per promocionar el nostre país i a projectar nos cara el mon.

Els mes econòmics ajuden a poder sortir mes sovint perquè els altres han de ser dosificats per raons obvies.

Igual que amb els llibres, els comentaris i aportacions faran que, amb el temps aquest blog tingui sentit.

Jo de moment encantat, menjo i hi explico, qui sap, algun dia em patrocinaran i tot.

Aniré afegint els locals on hi vagi i alguns on he estat no fa gaire i per tant el comentari segueixi siguen vàlid. 

ampliem el xiringuito

Com cada any quan tornem de vacances venim plens de bones i noves intencions. Jo no soc cap excepció al tema i he començat per mi mateix.

Segueixo il-lusionat amb el meu blog però hi volia afegir hi alguna cosa mes però no sabia com fer ho.

Be ja està fet.

Ara he ampliat amb dos blogs nous que surten relacionats al costat d'aquest: "llibre de paper "i "restaurants on he estat".

Llibre de paper neix per poder fer un petit resum dels llibres que he llegit. Creixerà en funció del que vago llegint i, sobretot i tinc sort, amb els comentaris dels qui s'afegeixin al tema. Objectiu, donar suport als llibres de paper, els meus amics i companys.

Quants mes serem mes riurem

 

top manta

Ja ho diuen que si no poses gent capacitada per dirigir els resultats que recolliràs seran dolents. El conseller Saura es el millor exemple de com un individu incompetent nomes pot donar resultats patètics.

Ara l'home resolt els problemes de la seva conselleria, es a dir les seves responsabilitats, legalitzant als qui delinqueixen, visca!!! 

Tenim problemes de droga doncs la legalitzem, tenim problemes de robatoris doncs els autoritzem i fora problema, tenim problemes de prostitució doncs la promocionem, etc...

I per donar coherència al tema l'altre conseller, el del títol mes llarg, Universitats i tot el de mes va i el contradiu. Visca el nostre govern.

Feta aquesta petita introducció, a mi el que mes m'agrada es veure com la gent segueix comprant producte que sap que es il.legal, pirata, de nul.la qualitat, senzillament perquè es barato!

No anem be.

Som conscients de que hi ha tota una industria que produeix aquest productes sense cap mena  de garantia, sense pagar impostos, abusant dels pobres nanos que no poden fer altre cosa??

Com pot la gent ser tan ignorant.

Si volem deixar de ser un país de pandereta haurem d'aprendre a fer les coses correctament i no emparar als delinqüents.

Hem de fer treballar les empreses i no deixar les buides de contingut.

Si no ho fem així el pa per avui serè fam per demà.

Birmania

Mingalarbar!, Bon día en Birmá.

Es el primer que s'aprèn quan arribes a aquest país ignorat del mon, tal i com ho ha estat sempre, quan es deia Birmània, després Burma per culpa dels Anglesos i ara Myanmar per culpa dels militars al poder.

Però ells segueixen sent Birmans i així s'anomenen a si mateixos. De fet les dues ètnies majoritàries son els Birmans que donen al País, els Shan que donen nom a Siam, la actual Tailàndia i després moltes altres minoritàries com els Karen, encara avui perseguits per els militars, o els Chin, difícils de visitar, que viuen en condicions semi salvatges.

La capital era Rangún, després anomenada Yangon per els militars i ara traslladada a Naypyidaw des de el 2005 (fet que succeí així, com qui s'aixeca el matí i diu que es canvia de traje).

Es una dictadura militar, cosa que a mi em sona remot però familiar. Dictadura de las que son avalades per alguna gran potència, en aquest cas Xina i tolerada per l'Índia, amb dos casos per raons econòmiques i Singapur fa de Suïssa, on els militars i guarden els seus "emoluments" (diuen que un ministre i te  aprox. 6.000 milions de dòlars....)

I es que Birmània ( no li vull dir Myanmar senzillament perquè ho varen imposar els militars) es un país de contrastos. Segurament tenen un dels pitjors i mes corruptes governs del mon, però son un país riquíssim en matèries primeres, gas, electricitat, teca, pedres precioses, sense comptar amb un patrimoni artístic insuperable.

Els militars venen l'electricitat i el gas a Xina mentre el país te talls de subministrament quasi be diaris.

Las carreteres del país recorden les Espanyoles als seixanta... però voltar per aquell país es un privilegi per als qui agrada l'historia i l'art.

I, sobretot, la gent es la que sosté aquest país a pesar de tot i tot el món, no tenen gaire be res però son generosos i sempre et somriuen, com si fossin nens.

Abans d'anar hi em varen dir que com era possible que anés a un país que manté empresonada a la seva premi Nobel de la pau, la "senyora" com l'anomenen allà per por a la repressió. Que els feia el joc. De fet resulta que els EEUU i la UE tenen "castigat" al país però no hi fan res per evitar ho, nomes els hi posen multes o mes impostos a qui operi amb ells (gran eficàcia), així que no era cosa bona que hi anés.

La veritat es que, un cop allà, tinc molt clara la resposta, igual que els molts Catalans i altres Espanyols que hi he trobat, anar hi es el millor per ajudar a sortir d'aquesta dictadura, obrir els ulls a un poble massa acostumat a anar amb el cap cot.

Si no Espanya encara seria una dictadura o una democràcia orgànica, com es deia llavors.

Ja us en parlaré amb mes detall, nomes un petit apunt, Birmània es com la joia de la corona del sud est asiàtic.

Bagan es suposo el màxim exponent i la foto n'és un petit exemple, mes de 2000 pagodas en una extensió infinita.

seguirà....