tempus fugit 2

Fa un parell de dies parlava de la importància del temps i ahir llegia aquest text d'Espinàs a La Vella Capitana que transcric:

"No es estrany que els humans sàpiguen matar millor que morir. El mecanisme d'una metralladora és fàcil. El mecanisme que ha de posar en marxa la nostra acceptació de la mort és més lent i demana entrenar se en la més difícil de totes les renúncies. No esperar un altre collita i saber que al nostre voltant s'escampen noves llavors.

Es l'art difícil de morir amb un somriure, potser invisible".....

De vegades les obvietats son tan visibles que semblen invisibles.

Un bon cap d'any!!!

tempus fugit

2016 s'acaba, l'any s'acaba i crec que aquest any ha estat un dels més difícils que jo recordo en quasi tots els aspectes. He perdut un bon amic, coneguts, familiars dels meus amics, la feina millor no parlar ne i només la família ha estat, en tots els seus aspectes, el meu refugi i la meva salvació.

No he trobat, ni en la política, ni en la societat, en el mon en general, aquells elements positius que t'ajuden a seguir caminant.

Tot i això i a pesar de tot, no soc capaç de deixar l'any sense un aspecte positiu, he descobert el temps!!

La gent parla d'internet, de la globalització, de les noves tecnologies, de tot el que sigui que els agradi parlar però no sentireu parlar del temps si no es l'atmosfèric.

Jo, en canvi, he descobert el temps en tota la seva magnitud i es que el temps es el que regeix tota la nostre vida i tot el que fem.

I així hem fet un tomb a les nostres vides, hem passat de gaudir del temps a supeditar ho tot al temps i deixar de gaudir del més preciós que tenim: el temps.

Deia algú que no podem comprar ni aconseguir més dies de vida però si podem omplir de més contingut els dies de la nostre vida.

En canvi ara malgastem sense mesura la nostre vida consumint la sense gaudir la.

La gent compra per internet i "exigeix" tenir a les seves mans el mateix dia encara que vingui de l'altre punta del mon.

Els cotxes, els avions, els trens, tot corre cada cop mes per arribar abans encara que es perdi el sentit de la distància i viatjar ja no es viatjar i descobrir sinó desplaçar se i col·leccionar llocs.

Entrem a internet i si la connexió no es instantània reneguem 

A la feina tot es per ahir o abans d'ahir i som esclaus del rellotge.

En definitiva girem al voltant del temps i ens hem convertit en el seu esclau.

Jo, en canvi, aquest any he descobert que el temps no es el meu amo, sinó que ell ha d'estar al meu servei.

Us ho recomano, poseu el peu al fre i gaudiu, poc a poc, assaboriu el temps i el moment.

Així el 2017, amb una mica de sort, us permetrà descobrir que la vida pot amagar moltes petites coses que valen més que tota la merda que veiem a primer cop d'ull.

Un bon any!!!

  

Catalans, nens petits

Diu la dita: "divideix i guanyaràs".

Els Catalans som com a nens petits als que es molt fàcil enganyar. Només cal sembrar la llavor de la discòrdia i ja està, no es fa falta cap ajut per començar a discutir i perdre el nord del que ens guiava.

El que no s'ha de fer mai es menystenir al nostre rival. Ens hem cregut tant i tant que els de Madrid son tots "tontos" que els podem guanyar en qualsevol moment i això torna a ser un greu error. Val que n'hi poden haver de molt simples i no cal esmentar noms però també hi ha gent molt preparada, que normalment no veiem, i que son els qui dirigeixen, a l'ombra, les accions en las que nosaltres caiem de quatre potes un cop i un altre.

Si volem guanyar la partida ens hem de posar en la seva pell i jugar amb més saviesa i, si cal, ser més murris, però mai no seguir el seu joc.

Avui, a Catalunya, em temo que no tenim estadistes, aquells homes (o dones) que son capaços de cohesionar una força dividida, aquella persona que, sense distinció de partits aglutina al voltant d'un objectiu. Macià, Companys, potser els darrers.

Pujol podia haver estat el cas sinó fos perquè ell i la seva família varen confondre Catalunya amb el seu "cortijo" i Mas, potser ho hagués pogut ser però ha estat engolit per la mateixa corrupció del seu predecessor, encara que ell mateix no ho fos.

Puigdemont podria ser si aguanta en aquest silenci controlat i segueix avançant amb pas ferm, sense perdre l'objectiu amb gestos de cara a la galeria. Forcadell, per a mi té més carisma com a estadista però encara no ha agafat les regnes i en Junqueras, per el meu gust, juga massa a la puta i la ramoneta. David Fernández, finalment també podria però està massa escorat a una esquerra irreal.

Volem ser un país però ens manca un objectiu comú per sobre d'interessos particulars.

Som com a nens petits que corren darrera la pilota sense criteri perquè tots volen ser el protagonista de la jugada, i al final ens la prendran....

No oblideu que el Barça juga bé però es el Madrid qui acaba guanyant molts partits al darrer minut i, avui per avui, ells van per davant.... 

post truth, hipocresia

La nostre societat, la d'avui, es una societat que no sap viure sense posar noms a les coses, per el sol fet d'anomenar les de manera diferent.

Normalment aquest nom haurà de ser un anglicisme perquè així sona millor, sona més "exòtic" i mes a la moda.

La darrera d'aquestes paraules s'anomena "post truth" i ha vingut a compte de les eleccions Nord-americanes. Resulta que el Sr. Trump ha utilitzat deliberadament mentides durant la campanya, mentides que els seus votants han comprat. I ara aquestes falses promeses es descobriran com el que son, falsedats, mentides.

I això es important?, sembla que no, sembla que els votants ho accepten i les mentides es transformen en "post truth".

De fet, el Sr Trump i els seus no han estat pas els inventors del concepte. El Sr. Rivera, el Sr. Rajoy, el Sr. Hernando i altres polítics espanyols son experts en la matèria, es a dir en prometre unes coses que saben que no faran o senzillament canvien de criteri.

Justificar lo injustificable es un altre característica de la nostre societat i com sembla que la mentida, ja sigui dels polítics o dels mitjans ja es una praxis acceptada, ara l'hem de justificar amb un qualificatiu.

"miente que algo queda" o "el fin justifica los medios" son altres maneres de dir post thruth.

La nostre societat es mimetitza en els nous entorns i fa seves les perversions.

Així, si tots menteixen, la mentida deixa de ser ho......

Bona setmana

Trump, Donald president dels EEUU

Com que ja no es cap novetat parlar de Trump i companyía, ara es la meva.

Em sembla que ja es deu haver dit tot però falto jo i aquí estic.

M'ha agradat veure com tots els mitjans han fet i dit el mateix: primer preveure la derrota de Trump, després espantar se per la seva victòria, després acusar als estudis d'opinió per les seves prediccions errònies, no pas acceptar que ells s'hagin equivocat, després descobrir que la Clinton era molt pitjor que en Trump als ulls dels Nord Americans, finalment canviar de costat i començar a veure que el mon segueix encara que en Trump sigui el nou president.

No seré pas jo qui defensi aquest individu, ni molt menys, de fet em provoca rebutg però el mateix que em provoquen Rajoy, Duterte, Putin, Kim Jong-Un i tots aquells que son dictadors o els qui tenen per costum treballar per la discòrdia, l'enfrontament, la discriminació i el seu lucre personal per davant dels seus ciutadans.

Tot is això hi ha un fet innegable, Trump, com Rajoy, com Duterte han estat votats per els seus majoritàriament, i això no s'ha d'oblidar.

La democràcia serveix per triar a qui tu vols però també serveix, quan no hi ha res millor, per dir a qui no vols. 

Els Nord Americans, d'entrada, no son només els que veiem a Nova York o Los Angeles o Chicago. Hauríeu de viatjar per aquell fantàstic país i descobriríeu que hi ha molta gent que ho passa molt i molt malament darrera aquesta façana. A Wall street potser s'hi guanyen molts diners però mireu quanta gent de més de 70 anys encara estan treballant com a taxista, als restaurants, serveis de neteja i no tenen ni jubilació, ni pensió, ni serveis mèdics.

Els EEUU son un gran país però pateixen greus diferències i això, tenen clar que la Clinton no els ho arreglarà pas. Potser en Trump tampoc però ell representa trencar amb el que ja no volen.

Llàstima que els Espanyols hagin preferit seguir amb lo dolent.

Potser ens hauríem de mirar més el nostre melic abans de criticar als altres.

Dit això sembla que per tot el mon hi ha tendència a polítics amb la boca molt grossa i de promesa fàcil, i es que dels altres no se'n veuen pas per enlloc.

 

Tarragona i els gossos

Tarragona sembla que té un problema amb els gossos, un problema tan i tan greu que ja han trobat la GRAN solució: contractar detectius a 50€ l'hora....

El problema ha de ser realment greu per contractar una empresa privada a un cost aproximat de 8.000€ al mes per persona dedicada (50x8 hores dia x5 dies/setmana x4 setmanes).

Si jo fos funcionari a Tarragona estaria lleugerament emprenyat perquè dubto que cap d'ells tingui aquesta retribució. Si mes no demanaria ser transferit a aquesta unitat de xoc contra els gossos.

Si fos contribuent a Tarragona encara estaria més emprenyat perquè realment el Sr. Ballesteros i la regidora de medi ambient, Ivana Martínez els prenen el numero escandalosament.

Hauríem de recordar, abans de començar que l'Ajuntament de Tarragona es el que acaba de posposar els Jocs del Mediterrani per manca de pressupost i han dit que canviar només un numero, en referència a l'any, no es pas cap problema.

Sembla que els Tarragonins us heu d'empassar gripaus molt grossos.

No puc imaginar quantes cagades de gos hi deuen haver per la ciutat de Tarragona però dubto que els detectius siguin una solució. He d'entendre que aquests individus seran igual d'amatents en la seva feina si veuen a algú tirant una burilla de cigarreta, o un paper o un xiclet d'aquests que queden enganxats al terra, o només anem per els gossos?

Suposo també que la ciutat de Tarragona deu disposar d'espais suficients a tots els barris perquè els gossos puguin córrer en llibertat i fer les seves necessitats, o potser no??

Segons es pot veure per internet, hi ha 13 pipicans a tota la ciutat, però no he sabut trobar  quants gossos. Comptant que hi ha aproximadament 140.000 habitants, si un 5% tinguessin gos (no sé si es molt o poc), hi hauria uns 7.000 gossos. Comptem només ma meitat, es a dir 3.500 gossos per 13 pipicans, resulta que hi ha un pipican per cada 270 animals......

D'entrada no seria més econòmic tenir mes pipicans i menys detectius????

Si la regidora de medi ambient i el seu alcalde volen demostrar respecte per els seus vilatans podrien fer una segona cosa que no els costaria cap pressupost: que els professors, a l'escola, dediquin, quan parlin de civisme, uns minuts a explicar que la neteja de la ciutat es cosa de tots, dels qui tenen gos, els qui fumen, els qui mengen xiclet, els qui escupen, els qui, en definitiva embruten la ciutat. Potser no serà immediat però segur que el resultat serà més durador.

Això se'n diu educació i civisme i no papanatisme.

bona setmana!!  

insultar o dir la veritat

El mes important del que ha passat la setmana passada a Madrid no es la victòria del Rajoy, ni l'abstenció del PSOE, ni el paperot de C's, el mes important ha estat el discurs "incendiari", ofensiu, in versemblant, i tot allò que pugueu imaginar, que el Sr. Rufian va deixar anar al Congreso.

I es que els Srs. del PSOE i derivats i afins li han dit de tot al tal Rufian, jugant, en el "colmo" de la imaginació desbordant, amb el seu cognom...... de tot però no he llegit o no he sabut veure la paraula mentider i es que se l'hi pot dir de tot menys mentider.

El Sr Rufian representa una nova manera de fer política i potser, dins del Congreso, un vertader nou polític.

No es hipòcrita, es jove, es directe i no te por. Domina el llenguatge i les llengües, es comunicador, controla el que diu i, sobretot, com ho diu.

Ell sol va catalitzar tot el debat al voltant de les seves paraules que es clavaven com a ganivets al bell mig de la falsedat del PSOE que no sabia com contestar ni que dir.

No podia contestar perquè qualsevol paraula hauria eixamplat la seva vergonya. 

No podien pas negar que se suposa que son un partit d'esquerres recolzant a un partit de dretes, votant lo oposat que els seus votants els havien demanat.....

Allà ells amb les seves consciències, es el seu problema, no pas el nostre.

Ara el Sr. González, socialista de carnet però em sembla que no pas de praxis, i tots els anomenats "barons", mot curiós en un partit republicà i d'esquerres, s'han quedat amb el cul a l'aire i la Sra Díaz ara es la reina de no res.

Però tornem a lo important, el Sr. Rufian, ell es el paradigma de la nova política.

Desmanega als españolistas perquè parla en castellà en lloc de català, perquè no forma part del "establishment" català, perquè les seves paraules no son retòriques, no menteix com els Rivera, Chacon, Hernando i la majoria dels seus companys de Congreso. No se si serà mai un gestor però polític, si que ho es.

Visca el nou polític!!