dimarts, 30 de març del 2010

Gel

La foto de dalt es gel de la Patagonia, un dels llocs mes bonics que he tingut mai la sort de poder conèixer.
Escultures increïbles fetes a l'atzar per l'efecte de l'aigua i el vent. 
Paisatges de silenci on res ni ningú destorba la naturalesa en el seu lent procés creatiu.
Mai ningú no ha superat la naturalesa quan es posa a crear, lo mes que els mes bons han aconseguit es imitar la amb mes o menys fortuna.
Jo em limito a intentar guardar el record.
bon vespre

dilluns, 29 de març del 2010

Luis Rojas Marcos

Aquest dissabte La Contra de La Vanguardia era per Luis Rojas Marcos, metge i psiquiatra.
L'entrevistaven per parlar de la resiliència, paraula de la que darrerament es parla força, expressant la capacitat dels individus de renéixer de l'infortuni, fer front a l'infortuni.
Però no es això el que mes m'ha agradat. Cito les seves paraules:

"Hablar supone objetivar verbalmente las emociones, empaquetarlas en palabras, sacarlas de tí, alejarlas... y eso va diluyendo el conflicto emocional. Incluso hablar con tu perro.....o con la pared. Habla con una pared. ¡Habla! Que sí, que eso te aliviará: hablar solo es muy saludable!"

Jo, sense tenir ni molt menys el nivell d'aquest home em permeto de fer hi un petit afegitó: 
¡Parla o escriu que es el mateix!
La paraula escrita o parlada te la mateixa força, serveix per treure de dins moltes coses i la forma no te perquè ser sempre la mateixa per a tothom. Potser fins i tot un pinzell o un llapis puguin tenir el mateix efecte.
Jo soc del que xerro però crec que aquest bloc també m'ha aportat una certa llibertat i equilibri.
En qualsevol cas que cadascú faci el qui li convingui però faci cas a un home intel.ligent:
Parleu, com sigui però parleu i buideu el que porteu dins.

diumenge, 28 de març del 2010

permis per aparcar

El carrer es diu Joan Bertrand si ho recordo be però el podeu reconèixer ràpid, es just a sobre del Turó Park.
Fixeu vos que el cotxe te un espai reservat per aparcar amb elements fixes que delimiten el espai per aparcar i amb rampeta perquè el cotxe pugui pujar hi be.
Fins aquí la cosa podria ser normal si no fos que el cotxe esta sobre el voral, a l'acera !!!
I jo em pregunto, com es que un cotxe que, em sembla no pertanyia a cap minusvàlid, pot aconseguir el permís municipal per aparcar a l'acera??
Pensant en positiu vaig deduir: es tracta d'un home/dona gran i no pot caminar gaire i te el permís del Ajuntament però pensant en negatiu vaig imaginar tota la gent que deu tenir problemes de mobilitat i l'Ajuntament no li deixa aparcar el cotxe a l'acera i amb espai protegit.
Potser em manquen elements per entendre el que costa d'entendre, segur que hi ha una explicació, o no?
 

dissabte, 27 de març del 2010

La crisi

LA CRISIS
La crisis financiera explicada de manera sencilla

Heidi es la propietaria de un bar en Berlín, que ha comprado con un préstamo bancario. Como es natural, quiere aumentar las ventas, y decide permitir que sus clientes, la mayoría de los cuales son alcohólicos en paro, beban hoy y paguen otro día. Va anotando en un cuaderno todo lo que consumen cada uno de sus clientes. Esta es una manera como otra cualquiera de concederles préstamos.

Nota: Pero en realidad, no le entra en caja ningún dinero físico.

Muy pronto, gracias al boca a boca, el bar de Heidi se empieza a llenar de más clientes.
Como sus clientes no tienen que pagar al instante, Heidi decide aumentar los beneficios subiendo el precio de la cerveza y del vino, que son las bebidas que sus clientes consumen en mayor cantidad. El margen de beneficios aumenta vertiginosamente.

Nota: Pero en realidad, es un margen de beneficios virtual, ficticio; la caja sigue estando vacía de ingresos contantes.

Un empleado del banco más cercano, muy emprendedor, y que trabaja de director en la sección de servicio al cliente, se da cuenta de que las deudas de los clientes del bar son activos de alto valor, y decide aumentar la cantidad del préstamo a Heidi. El empleado del banco no ve ninguna razón para preocuparse, ya que el préstamo bancario tiene como base para su devolución las deudas de los clientes del bar.

Nota: ¿Vais pillando la dimensión del castillo de naipes?

En las oficinas del banco los directivos convierten estos activos bancarios en "bebida-bonos", "alco-bonos" y "vomita-bonos" bancarios. Estos bonos pasan a comercializarse y a cambiar de manos en el mercado financiero internacional. Nadie comprende en realidad qué significan los nombres tan raros de esos bonos; tampoco entienden qué garantía tienen estos bonos, ni siquiera si tienen alguna garantía o no. Pero como los precios siguen subiendo constantemente, el valor de los bonos sube también constantemente.

Nota: El castillo de naipes crece y crece y no para de crecer, pero todo es camelancia; no hay detrás solidez monetaria que lo sustente. Todo son "bonos", es decir, papelitos que "representan" tener valor siempre y cuando el castillo de naipes se sostenga.

Sin embargo, aunque los precios siguen subiendo, un día un asesor de riesgos financieros que trabaja en el mismo banco (asesor al que, por cierto, despiden pronto a causa de su pesimismo) decide que ha llegado el momento de demandar a Heidi el pago de su préstamo bancario; y Heidi, a su vez, exige a sus clientes el pago de las deudas contraídas con el bar.
Pero, claro está, los clientes no pueden pagar las deudas.
 
Nota: ¡¡¡Porque siguen sin tener ni un céntimo!!! Han podido beber cada día en el bar porque "se comprometían" a pagar sus deudas, pero el dinero físico no existe.

Heidi no puede devolver sus préstamos bancarios y entra en bancarrota.

Nota: Y Heidi pierde el bar.

Los "bebida-bonos" y los "alco-bonos" sufren una caída de un 95% de su valor. Los "vomito-bonos" van ligeramente mejor, ya que sólo caen un 80%.
Las compañías que proveen al bar de Heidi, que le dieron largos plazos para los pagos y que también adquirieron bonos cuando su precio empezó a subir, se encuentran en una situación inédita. El proveedor de vinos entra en bancarrota, y el proveedor de cerveza tiene que vender el negocio a otra compañía de la competencia.

Nota: Porque los proveedores de vinos y cervezas también le fiaban a Heidi, creyendo que estaban seguros de que cobrarían con creces al cabo del tiempo. Como no han podido cobrar dado que el dinero no existe, la deuda de Heidi se los ha comido a ellos.

El gobierno interviene para salvar al banco, tras conversaciones entre el presidente del gobierno y los líderes de los otros partidos políticos.
Para poder financiar el rescate del banco, el gobierno introduce un nuevo impuesto muy elevado que pagarán los abstemios.

Nota: Que es lo que de verdad ha pasado. Con los impuestos de los ciudadanos inocentes, los gobiernos han tapado el agujero financiero creado por la estupidez de los bancos.
¡Por fin! ¡Una explicación que entiendo!


Es curiós com es de simple explicar amb un exemple la realitat del que hem viscut en aquesta crisi.
No em fa falta afegir res, jutgeu vosaltres mateixos

dijous, 25 de març del 2010

manifestació top manta

La setmana passada i va haver una manifestació a favor del top manta protagonitzada per els senyors que venen il.legalment al carrer. Reclamaven que es deixes de perseguir la venda al carrer de productes il.legals!!!
Raó: el poc que guanyen no justifica la seva persecució...
Suposo que la propera serà la dels venedors de droga que poden argumentar el mateix, que per el poquet que guanyen.
Estem arribant a un punt on la suma d'il.legalitats es transforma en legalitat. La quantitat fa la qualitat i la suma de malifetes es transforma en algo acceptable.
Soc dels pocs individus que conec que mai no ha descarregat una pel.lícula i el pitjor es que els altres em miren a mi perquè jo soc el "bitxo raro" i no ells...
S'està imposant la cultura de lo gratuït, la cultura de que jo tinc dret a tenir ho tot sense pagar i tinc dret a agafar el que vulgui sense que ningú ho trobi malament.
Crec que es un error enorme menysprear el esforç dels altres i permetre que tothom es pugui apropiar del que han fet els altres.
La gratuïtat, el pirateig, la copia no aporta cap valor afegit a la societat.
El millor exemple ha estat Espanya que, durant molts anys es va dedicar a copiar en lloc d'invertir en I+D i ara som una rèmora darrera els països que si varen crear.
El que crea, el que sigui, està aportant algo positiu i construint, el que copia no aporta res i el que agafa el que no es seu es un lladre.
No em mereix cap respecte el que ven coses robades i encara menys el qui ho compra.
Jo valoro la creativitat en el que camp que sigui la valentia a l'hora de tirar endavant un projecte. En canvi no m'agraden els qui nomes saben viure a remolc. Normalment son els qui mes protesten.

dimecres, 24 de març del 2010

El Vaticà

No goso parlar de l'església i si del Vaticà perquè l'Església, amb majúscula es, per a mi, la institució que recull als Catòlics i no pas aquest ens, el Vaticà, que sembla un contuberni mafiós.
Resulta que molts capellans, bisbes, cardenals? han actuat de manera delictiva, han abusat de menors, es a dir han abusat dels mes febles abusant de la confiança dels pares que havien confiat en ells per ser qui eran.
El problema es que el Papa no ha estat capaç de expulsar aquests delinqüents i ha apel.lat a ser estrictes amb el pecat e indulgent amb el pecador!!!!!!
No ho han dit pas això amb els qui usen el preservatiu, o es divorcien fins i tot el ínclit Rouco Varela ha parlat d'excomunió als qui votessin una llei estatal..
Tampoc entenc que la justícia no actiu contra aquests individus que encara poden confessar els seus feligresos!!!! i poden seguir fent catequèsi.
I lo pitjor de tot es que els milers i milers de capellans, monjos, missioners que lluiten dia a dia, al costat dels necessitats, aquests no poden ni obrir la boca ni aixecar els ulls davant de tanta hipocresia, injusticia e illegalitat.
En nom de tots ells, jo, que soc creient convençut però no practicant per rebuig a una institució desacreditada, vull aixecar la meva veu en favor de tots els religiosos que han sacrificat la seva vida en nom d'una fe que altres han tacat.

dimarts, 23 de març del 2010

Miguel Angel Martin

La paraula dimissió no forma part del vocabulari dels qui tenen un càrrec públic. Pot sonar lapidari però em costa trobar polítics que, espontàniament, siguin capaços de dimitir quan han comès un acte reprovable, ja no dic delictiu.
El tal Sr. Martín es permet insultar, menysprear i a lo mes que arriba es a escriure una carta de disculpa a La Vanguardia..... Renoi, que fàcil es fer mal i quin poc valor se li dona als errors propis.
Ull que el Sr. Hereu ha trigat dies i dies per finalment cessar lo i no de tots els càrrecs perquè segueix com gerent del institut del taxi, i un es pregunta per què el cessa d'uns càrrecs si i d'un altre no??
Serà algo així com et faig fora d'alguns dels teus càrrecs per fer callar els mitjans però et deixo lo més important....serà o no??
I aquest tal Sr. Martín només es un maleducat i no val la pena ni dedicar hi un escrit.
El problema son tots els altres que mai no dimitiran perquè no saben reconèixer cap de las seves faltes, això si legislar i regular perquè els altres siguem rectes com a pals i fem bondat.
Els Saura, Baltasar, Carod, etc...haurien de ser els primers d'una llaaaaaaaaarga llista.