Avui em mirava el blog i el primer que veia era la foto del bisbe aquest de Tenerife i, la veritat, no m'agrada deixar aquesta imatge com a inici per la propera setmana.
Tampoc es que tingui un tema específic que tractar però deixar vos masses dies sense escrit sembla que sigui deixar vos abandonats.
Abandonats tot i que no se si l'únic que es queda sol soc jo mateix ja que el tema de la participació no es el fort dels qui llegeixen el meu blog.
De vegades no se quin es el sentit de tot això i cada cop crec mes que el meu blog s'assembla mes a un diari personal.
No tinc definit un tema per aquest blog i nomes se escriure allò que sento en funció dels imputs que em venen de fora.
El que passa es que parlar sempre de polítics m'avorreix i us deu avorrir a vosaltres també. Queixar me i protestar es convenient però tampoc vull fer ne una constant.
El meu mestre blogaire es un planificador nat i ho te tot estructurat i jo, al costat seu semblo un nen entremeliat sense ordre ni concert.
No se escriure però estic aprenent a expressar per escrit el que em bull dins.
Crec que escriure es una teràpia fonamental per poder absorbir el ritme frenètic que ens arrastra.
Estem vivint un període fonamental per tots nosaltres on tot es pot plantejar i replantejar, on res es per sempre i on es pot posar en dubte l'existència de tot i tothom.
Això no vol dir que haguem de trencar amb tot el nostre passat i crec que es la responsabilitat dels qui tenim una certa edat, de poder ensenyar als qui no han tingut la sort de conèixer el que nosaltres si vàrem viure, una part d'aquell passat.
Per els meus fills dir los que, abans, a les platges hi havia barques perquè hi havia pescadors i tu estiraves la tovallola al costat d'una barca que feia pudor de peix era el mes normal del mon, a ells que a les platges lo únic que hi troben son els xiringuitos amb musica a tot volum......
Be, no volia escriure i m'estic enrotllant com una persiana, bona senyal.
Se que estem en un moment complexe perquè el país lluita per sortir d'un estat d'extrema feblesa i crec que es el moment que tots anem en la mateixa direcció, mirant el futur i deixar nos de punyetes.
Apa, que passeu una bona setmana.
3 comentaris:
Jordi,
Diuen els que hi entenen que una altra avantatge d’escriure en un blog és que l’autor s’estalvia possibles visites a cal psicòleg i/o a cal psiquiatre. La diferència és que en comptes de deixar anar tot allò que tens dins (bé, tot no, només una part) mentre estàs estirat a la consulta ombrívola d’aquell professional i amb el taxímetre funcionant a tot drap, ho fas tu solet assegut davant del teclat del teu ordinador. I sense taxímetre!
Ei, per cert, jo et segueixo seguint.
Marc.
Visca!!!, hi ha vida a l'altre costat de la pantalla,
Be el psicòleg haurà d'esperar
Publica un comentari a l'entrada