Índia

El viatge que hem fet a l'Índia no es el primer que hi fem allà i tan de bo que no hagi estat el darrer.

No se realment si puc dir que he estat a l'Índia perquè un país que te mes de 1.100 milions d'habitants no es pas tan fàcil de conèixer amb tant poc de temps.

Fem ho be, he estat al Punjab, al Rajastan, a Uttah Pradesh, Maddyah Pradesh i Maharasta. Això son regions o estats dins d'un gran país, com ho pot ser Catalunya (que no es dins de cap gran país).

Cadascun d'aquests estats te prou personalitat i prou diferent perquè un noti, quan canvia, que la gent son diferents i es comporten de manera diferent. 

Parlem del Punjab, la primera etapa. Varem anar a Amritsar que es la ciutat mes important tot i que no n'és la capital. La capital era Lahore però aquesta ciutat ara es a Pakistan, i la nova capital no es una ciutat coneguda.

Els sikhs  son els habitants del Punjab i, abans que cap altre cosa son Sikhs i després Indis.

els homes es reconeixen perquè duen sempre un turbant de 5 metres de roba com el de la foto. No es poden tallar el cabell, duen barba i, en principi han de dur sempre una espasa o ganivet a la cintura.

Son alts i altius, molt "senyors" i conformen un estat ric, just al nord-oest del país i per tant en zona de conflicte perquè fan frontera amb Pakistan.

Son un poble molt religiós i d'aquí la ciutat d'Amritsar on hi ha el temple daurat que es veu al encapçalament del blog.

Aquest lloc es sagrat i està situat al bell mig d'un estany al mig de la ciutat. En aquest temple es varen refugiar Sikhs en l'època de Indira Gandhi, que els va fer desallotjar amb soldats.

Els Sikhs mai li varen perdonar aquest sacrilegi i va ser un sikh de la seva pròpia guàrdia personal qui la va assassinar poc  després.

Son un poble fort i lluitador i guerrers.

Els anglesos també hi varen fer de les seves en un lloc ara venerat al 1913 quan varen assassinar a homes, dones i nens sota el foc de metralladores en una plaça d'on la gent no podia sortir. Si heu vist Gandhi, la pel.lícula recordareu la escena. Els pocs supervivents es tiraven a un pou que hi ha a la plaça per fugir de les bales i morien ofegats al pou.

Diu la part de llegenda que te aquesta història, que el pou es va omplir de cadàvers fins la pròpia boca del pou.

I es que per on passaven els anglesos, aquest que avui discuteixen la idoneïtat dels immigrants a casa seva, ells no tenien aquest tipus de problemes perquè ells imposaven la seva força.

Qui sap ai d'aquí uns anys, quan els indis siguin la primera població mundial, potser colonitzen Anglaterra i els imposen la seva manera de viure.....

A Amritsar érem molt pocs turistes perquè allò queda lluny dels recorreguts tradicionals.

Un dia pràcticament sencer passejant entre els millers de pelegrins que anaven a resar al seu temple ens va donar una visió molt especial d'un poble que no abaixa el ulls quan els mires i que et paren per fer se una foto amb tu amb una naturalitat que sorprèn. I es que per molts d'ells nosaltres érem un dels pocs occidentals que havien conegut.

Deixar passar el temps, esperar, fer cua, seguir los , mirar, fotografiar unes cares tan atraients com diferents.

Una ciutat plena de gent que va d'un costat a l'altre, bruta però bruta a la nostre manera, viva, intensa, preludi del que trobarem mes endavant.

Seguirem....

l'Angel

Ahir l'Àngel ens va deixar.

Ens ha deixat sense fer soroll, sense dir res. No ens varem poder acomiadar d'ell perquè ni ell mateix sabia que marxava per no tornar.

Un despietat càncer de colon se l'ha endut en menys d'un mes i ell encara pensa que tenia un problema d'estomac.

El vaig veure a casa el mes de Juliol i jo li feia broma perquè tot just ara s'havia acabat de jubilar. El seu negoci familiar ara el du la seva filla i ell senzillament ja no hi feia pràcticament res. Estava content perquè ha aconseguit trampejar la crisi amb fortuna quan molts competidors s'han enganxat els dits i poder passar el relleu als fills.

Ell nomes pensava en descansar i viure després d'una vida de lluita sense parar.

Jubilar i morir tot ha estat cosa d'un mes.  

El recordo com el que era, una bona persona, incapaç d'una mala paraula, un mal gest.

De vegades el mon es injust perquè les bones persones han de marxar quan no els toca i en canvi d'altres que no s'ho mereixen, allà estan.

Treballar tota la vida i no tenir mes que un mes per fruir de la vida  amb la Lina sense obligacions nomes un mes es injust.

L'Àngel era una bona persona i fins i tot el seu darrer consell es per a mi el mes valuós de tots encara que no me l'hagi dit de paraula:

La vida l'hem de viure amb intensitat i en el moment. No hem de guardar tot pensant en un hipotètic demà perquè el demà potser no es tan lluny com ens pensem.

Com deia algú, no podem afegir mes dies a la nostre vida però si mes vida als nostres dies.

Àngel, et trobarem tots a faltar. Descansa i sigues feliç allà on siguis.

Gent al servei de la gent (2)

Un altre etapa que teníem prefixada en el nostre viatge era Sonrisas de Bombay o Somriures de Bombai o Bombay Smiles, els tres noms que te aquesta ONG.

Ubicada a Bombay, com el seu nom indica, nomes podia haver nascut en aquesta ciutat.

Bombai es, avui, una ciutat amb uns 18 milions d'habitants entre els reconeguts i censats i els milions que no ho estan. De fet en poden ser 20 0 25 milions i tampoc canviaria gaire la cosa. Be, mes o menys tres vegades la població de tot Catalunya en una sola ciutat que s'estén per la costa del Indic i que es conforma d'infinites barriades, riques, molt riques, pobres, extremadament pobres i suposo que també classes mitjanes.

Molts edificis, al voltant de la coneguda porta de l'Índia, recorden la ocupació anglesa i ho dic així, ocupació, perquè ells son els principals responsables de moltes de les xacres que arrossega aquest increïble país. 

Bombai, es una ciutat on proliferen els anomenats "slums", barris, be no crec que s'en  pugui dir barris, acumulacions massives, desordenades i anàrquiques de gent vinguda de qualsevol lloc per malviure en una ciutat que havia de ser la seva salvació però es converteix en la seva perdició.

Els slums son com las "favelas" a Rio, com les barraques que abans hi havia a Montjuïc.

Allà va anar a parar el 2003 en Jaume Sanllorente, un periodista, suficientment jove per decidir canviar la seva vida, suficientment intel.ligent per saber com fer ho i sobretot suficientment valent per fer ho.

En aquests anys ha creat una ONG, que no s'assembla a moltes ONG's que encara recullen diners per els pobrets de tot el mon, sinó que ha creat una empresa dedicada a desenvolupar  projectes autogestionats per educar nens en primeria instància.

Als voltants de Bombai ja hi tenen 6 escoles. Nosaltres varem visitar Yashodan, una d'elles ,i varem xerrar amb la seva directora, una senyora Índia, amb algunes professores, totes Índies i varem saludar molts nens. Denominador comú, allà ningú se sent colonitzat, ni ajudat, ni pobret, son tots persones normals que van al cole o donen classes. Son gent amb ambicions i pretensions i orgull de ser indis. Un dels nois, d'uns 15 anys presumia de viure en el país que mes llengües, religions de tot el mon, de ser un dels països amb mes futur, segons les seves paraules.

En Jaume Sanllorente no demana almoina per els seus projectes, ha sabut crear una ONG moderna, gestionada com una empresa, amb projectes a curt i llarg termini, amb una estratègia ben definida.

Varem passar tot un matí amb aquella gent i varem marxar amb la il.lusió de veure com sempre hi ha un nou sistema de fer les coses per millorar.

Entre les coses negatives, la corrupció infinita que frena qualsevol de les seves activitats,  les "mafies" que dominen aquests slums i un dels projectes de futur: la lluita contra la prostitució infantil per part d'estrangers (ja en parlarem).

Un agraïment infinit per deixar compartir unes hores, la vostre tasca.

Gent al servei de la gent

El nostre viatge a l'Índia ha tingut fases diferents i objectius diferents en alguns moments.

Poc a poc els aniré treient però avui vull començar per el que sens dubte ens ha deixat la impressió mes forta.

A Agra, ciutat reconeguda mundialment per el Taj Mahal, també hi ha un lloc que quasi ningú va a visitar. Un centre d'acollida de la Mare Teresa de Calcuta.

El centre està gestionat per 8 monges de la seva congregació i unes quantes voluntàries. La seva responsable ens va acompanyar en una visita per el centre. No tinc fotos per poder ensenyar el que vaig veure i es que treure la càmera em va semblar inadequat en aquells moments i crec que vaig fer be. 

La calor al carrer no baixava dels 30º i a dins no hi havia cap llum encès i tampoc no hi havia aire condicionat ni ventiladors, senzillament les finestres obertes per deixar passar l'aire.

Tot era net però la senzillesa de tot el mobiliari i les instal.lacions denunciaven pobresa.

En aquest centre, les 8 monges cuiden i atenen 55 nens i mes de 100 adults.

Els nens poden ser nadons, en varem veure una quinzena, tots ells dormidets en bressols de ferro, tots tret d'un que deia que de dormir ja en tenia prou.

Vaig pensar en tots aquells que volen adoptar un petit i han de passar 4 anys per poder fer ho. El nostre mon tant avançat en algunes coses es incompetent de tantes normes com ha creat per justificar se. Un nen menys en aquell centre es una oportunitat mes per un altre nen abandonat i sobretot es una nova vida, o millor dit una vida, per el qui pot marxar d'allà. Però no, aquí les coses han de passar la seva burrocràcia per justificar els sous infinits dels infinits funcionaris, i entre tant, potser algun d'aquests nens ja no podrà disfrutar d'aquesta oportunitat. Això es no obstant el de menys, lo important es que els papers estiguin fets.

La segona part del centre està reservada als adults i allà la cosa es molt mes forta perquè els qui viuen allà son els abandonats per tothom: discapacitats físics o psíquics, gent gran, vaja els que ningú no vol. I es que Teresa de Calcuta no fa fàstics a ningú i acull a tothom.

Tots aquells homes eren ajaguts a catres, endormiscats o atontats perquè no tenen cap activitat que poder fer i perquè ningú no els pot donar cap mena d'assistència.

Les monges nomes els poden acollir, alimentar i donar un mínim de qualitat de vida però no tenen recursos per res mes.

I es que en aquest país que forma part dels BRIC, exemple de creixement i canvi, hi ha uns quants que ningú no te en compte, com a qualsevol país occidental.

Quan varem sortir teniem un nus a l'estomac de veure el que tothom prefereix ignorar.

Des d'aquí una felicitació i màxima admiració per uns dones que han donat la seva vida al servei dels mes pobres.

Quan parlem dels problemes del mon hauriem de tenir una mica mes present que ells també formen part d'aquest mon.

Namaste. 

toro raton

Tornar i poder llegir el diari altre cop amb tranquil.litat aquest darrers dies de vacances es un dels plaers mes desitjats i mancats mentre viatjo. No es el mateix llegir el diari de paper que el d'internet.
Toro raton es un toro que te el dubtós privilegi d'haver matat tres persones en les festes on ha participat. No es un toro de lidia, es un toro de correbous com en diem a Catalunya (legal) i fiestas com en diuen a la resta de l'estat.
Aquest curriculum fa que els seus propietaris hagin apujat el "cachet" de la figura que lloguen per 10.000€ en lloc dels habituals 3.000€ que costa llogar un animal així per unes festes.
He tingut que llegir la història dues vegades per assimilar fins on pot arribar la estupidesa humana.
Un consistori, o una associació de veïns o que sigui es capaç de pagar el triple per tenir a la seva "festa", un animal que, per el que sigui, mes perillós del costum.
Es a dir que paguen per poder posar en perill als joves que fan ostentació de la seva ombria davant un animal amb banyes....
Si durant la festa el toro Raton torna a enganxar un altre persona, !bingo!, el cachet tornarà a pujar i tindrem quatre morts en lloc de tres.
No se qui es l'animal, el de les banyes o els altres, millor dit tic molt clar que el de les banyes es l'únic que no te cap culpa.

Viatjar

Acabo de tornar del meu viatge d'aquest estiu.  

No ha estat una expedició cm les que es feien a primers del segle XX. Hem passat 15 dies a la Índia. Es el tercer cop que hi vaig i el segon que hi fem una estada.
Per alguns,un matis, potser nomes he estat un turista que ha passat de puntetes, però jo, en canvi no em considero turista sinó viatger.
La diferència pot semblar subtil però es força significativa. En primer lloc el turista, per la seva presència grupal, ja interfereix en la vida del lloc i no pot passar desapercebut. En segon lloc el mateix grup impedeix un contacte mínim ament humà i senzill. El grup et serveix d'escut.
El turista segueix un guia i para i fa el que li diuen, quan i on li diuen.
El viatger du un altre ritme, no va en grup i tot i no formar part del decorat, pot compartir un mínim de la vida dels locals.
Tampoc fa falta anar amb motxilla i menjar el que el nostre cos no està preparat. Potser això es més intens però no necessàriament mes real.
Viatjar es acceptar amb humilitat que el mon es quasi infinit i nomes així la teva ment s'obre a captar mons diferents que no s'assemblen en res al teu.
Tot això genera una riquesa que no es pot sentir a través de la TV, queda escapçada en qualsevol lectura per bo que sigui el llibre, s'ha de viure, s'ha d'olorar, s'ha de trepitjar.
El viatger compra coses que es converteixen en vius records d'uns moments inoblidables.
També es ben cert que els hotels on he dormit no reflecteixen la mitjana de vida però tampoc he pretès fer una immersió en els baixos fons i en els sub mons. No, senzillament hem volgut conèixer una mica millor un país increïble que ja varem visitar el 1999.
La Índia ha canviat molt en aquests anys i el dia que hi pugui tornar encara haurà canviat mes, però estic content d'haver viscut una mica i conviscut amb aquella gent durant 15 díes.
Ja us ho aniré explicant.
En qualsevol cas ja soc aquí un altre cop