El nostre viatge a l'Índia ha tingut fases diferents i objectius diferents en alguns moments.
Poc a poc els aniré treient però avui vull començar per el que sens dubte ens ha deixat la impressió mes forta.
A Agra, ciutat reconeguda mundialment per el Taj Mahal, també hi ha un lloc que quasi ningú va a visitar. Un centre d'acollida de la Mare Teresa de Calcuta.
El centre està gestionat per 8 monges de la seva congregació i unes quantes voluntàries. La seva responsable ens va acompanyar en una visita per el centre. No tinc fotos per poder ensenyar el que vaig veure i es que treure la càmera em va semblar inadequat en aquells moments i crec que vaig fer be.
La calor al carrer no baixava dels 30º i a dins no hi havia cap llum encès i tampoc no hi havia aire condicionat ni ventiladors, senzillament les finestres obertes per deixar passar l'aire.
Tot era net però la senzillesa de tot el mobiliari i les instal.lacions denunciaven pobresa.
En aquest centre, les 8 monges cuiden i atenen 55 nens i mes de 100 adults.
Els nens poden ser nadons, en varem veure una quinzena, tots ells dormidets en bressols de ferro, tots tret d'un que deia que de dormir ja en tenia prou.
Vaig pensar en tots aquells que volen adoptar un petit i han de passar 4 anys per poder fer ho. El nostre mon tant avançat en algunes coses es incompetent de tantes normes com ha creat per justificar se. Un nen menys en aquell centre es una oportunitat mes per un altre nen abandonat i sobretot es una nova vida, o millor dit una vida, per el qui pot marxar d'allà. Però no, aquí les coses han de passar la seva burrocràcia per justificar els sous infinits dels infinits funcionaris, i entre tant, potser algun d'aquests nens ja no podrà disfrutar d'aquesta oportunitat. Això es no obstant el de menys, lo important es que els papers estiguin fets.
La segona part del centre està reservada als adults i allà la cosa es molt mes forta perquè els qui viuen allà son els abandonats per tothom: discapacitats físics o psíquics, gent gran, vaja els que ningú no vol. I es que Teresa de Calcuta no fa fàstics a ningú i acull a tothom.
Tots aquells homes eren ajaguts a catres, endormiscats o atontats perquè no tenen cap activitat que poder fer i perquè ningú no els pot donar cap mena d'assistència.
Les monges nomes els poden acollir, alimentar i donar un mínim de qualitat de vida però no tenen recursos per res mes.
I es que en aquest país que forma part dels BRIC, exemple de creixement i canvi, hi ha uns quants que ningú no te en compte, com a qualsevol país occidental.
Quan varem sortir teniem un nus a l'estomac de veure el que tothom prefereix ignorar.
Des d'aquí una felicitació i màxima admiració per uns dones que han donat la seva vida al servei dels mes pobres.
Quan parlem dels problemes del mon hauriem de tenir una mica mes present que ells també formen part d'aquest mon.
Namaste.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada