Índia

El viatge que hem fet a l'Índia no es el primer que hi fem allà i tan de bo que no hagi estat el darrer.

No se realment si puc dir que he estat a l'Índia perquè un país que te mes de 1.100 milions d'habitants no es pas tan fàcil de conèixer amb tant poc de temps.

Fem ho be, he estat al Punjab, al Rajastan, a Uttah Pradesh, Maddyah Pradesh i Maharasta. Això son regions o estats dins d'un gran país, com ho pot ser Catalunya (que no es dins de cap gran país).

Cadascun d'aquests estats te prou personalitat i prou diferent perquè un noti, quan canvia, que la gent son diferents i es comporten de manera diferent. 

Parlem del Punjab, la primera etapa. Varem anar a Amritsar que es la ciutat mes important tot i que no n'és la capital. La capital era Lahore però aquesta ciutat ara es a Pakistan, i la nova capital no es una ciutat coneguda.

Els sikhs  son els habitants del Punjab i, abans que cap altre cosa son Sikhs i després Indis.

els homes es reconeixen perquè duen sempre un turbant de 5 metres de roba com el de la foto. No es poden tallar el cabell, duen barba i, en principi han de dur sempre una espasa o ganivet a la cintura.

Son alts i altius, molt "senyors" i conformen un estat ric, just al nord-oest del país i per tant en zona de conflicte perquè fan frontera amb Pakistan.

Son un poble molt religiós i d'aquí la ciutat d'Amritsar on hi ha el temple daurat que es veu al encapçalament del blog.

Aquest lloc es sagrat i està situat al bell mig d'un estany al mig de la ciutat. En aquest temple es varen refugiar Sikhs en l'època de Indira Gandhi, que els va fer desallotjar amb soldats.

Els Sikhs mai li varen perdonar aquest sacrilegi i va ser un sikh de la seva pròpia guàrdia personal qui la va assassinar poc  després.

Son un poble fort i lluitador i guerrers.

Els anglesos també hi varen fer de les seves en un lloc ara venerat al 1913 quan varen assassinar a homes, dones i nens sota el foc de metralladores en una plaça d'on la gent no podia sortir. Si heu vist Gandhi, la pel.lícula recordareu la escena. Els pocs supervivents es tiraven a un pou que hi ha a la plaça per fugir de les bales i morien ofegats al pou.

Diu la part de llegenda que te aquesta història, que el pou es va omplir de cadàvers fins la pròpia boca del pou.

I es que per on passaven els anglesos, aquest que avui discuteixen la idoneïtat dels immigrants a casa seva, ells no tenien aquest tipus de problemes perquè ells imposaven la seva força.

Qui sap ai d'aquí uns anys, quan els indis siguin la primera població mundial, potser colonitzen Anglaterra i els imposen la seva manera de viure.....

A Amritsar érem molt pocs turistes perquè allò queda lluny dels recorreguts tradicionals.

Un dia pràcticament sencer passejant entre els millers de pelegrins que anaven a resar al seu temple ens va donar una visió molt especial d'un poble que no abaixa el ulls quan els mires i que et paren per fer se una foto amb tu amb una naturalitat que sorprèn. I es que per molts d'ells nosaltres érem un dels pocs occidentals que havien conegut.

Deixar passar el temps, esperar, fer cua, seguir los , mirar, fotografiar unes cares tan atraients com diferents.

Una ciutat plena de gent que va d'un costat a l'altre, bruta però bruta a la nostre manera, viva, intensa, preludi del que trobarem mes endavant.

Seguirem....