Fins encara no fa un any jo formava part dels molts que no en tenia però ara la Fibi, una preciosa Labrador Retriever, forma part de la família i hi dic així perque siguent un animal i tots a casa així ho entenem, també ha esdevingut una mes de la familia.
Als qui ja teniu gossos no cal que us expliqui de que va el tema, ni la companyía que fan, ni l'estimació que provoquen ni la que projecten nomes amb els seus ulls penetrants, amb el seu moviment de la cua.
Ara passejo per el carrer amb la Fibi i he descobert que els qui tenen gos es saluden per el carrer, senzillament per el fet d'intercanviar un comentari i permetre que durant uns minuts, els respectius gossos s'olorin i es comuniquin a la seva manera. La nostre gossa em facilita la comunicació en un mon d'indiferència.
Però es que, a mes, es fa estimar fins i tot per qui no l'hi agraden els gossos. A la meva fllla, que tenia panic als gossos, ara juga amb ella i es deixa fins i tot llepar per ella!. I la meva dona ha estat la primera en deixar que la Fibi ocupi un troç del sofá.
si mai heu volgut tenir un gos penseu bé però si ho feu haureu fet una gran cosa.
No en va diuen que es el millor amic del home
2 comentaris:
Avui sí que no tindria quasi res a dir. M'has deixat sense paraules, sense arguments sòlids. Però ja que hi som posats et diré quelcom que t’agradarà. En primer lloc et felicito. Felicita també a la teva filla, i a la teva dona, de part meva, per anar-se adaptant a la nova situació. Amb això que expliques és demostra que mai és tard per aprendre'n, i que mai és tard per canviar d'opinió i d’actitud. Jo tenia un amic al cole que deia el mateix que tu de la seva estimadíssima mascota. Vivia a Barcelona, al carrer Muntaner a l'alçada de Rector Ubac. Al barri era una família molt coneguda bàsicament per la seva mascota, de la que tothom en parlava. Jo tenia pànic i no ho amagava pas. Quan anava a casa seva, que hi anava molt sovint, sempre li posava com a condició amistosa (que ell, bon amic, sempre acceptava) que per favor, la tingués amagada ja que la meva por davant d'aquella bèstia era incontrolable, i davant d'això jo no hi podia fer res. Sempre pensava que m’acabaria mossegant, de la mateixa manera que davant d’un gat penso que m’acabarà saltant al damunt i em començarà a esgarrapar. El meu amic sempre em deia que els animals detecten de seguida si la persona que tenen al davant està nerviosa o esta tranquil·la, i que si estàs tranquil no t'ataquen mai. Però és que resulta que jo no ho estava gens de tranquil, i per tant entenia que correria un risc si me la trobava al passadís. Però amb el que tu ens expliques avui veig que potser algun dia canviaré d'opinió doncs em considero una persona oberta de mires i preparada per acceptar fins i tot les coses més inversemblants. Per cert, la mascota del meu amic era una serp de uns dos metres de llarg, però segons el seu amo era molt tranquil·la. Només de tornar-ho a recordar ja se’m posen els pels de punta!
Absolutament "No Comment"
Però em felicito en veure com un animalet com la Fibi ha pogut introduir-se a casa vostra.
Enhorabona
Curious97
Publica un comentari a l'entrada