Barça 2, mentider 0

Parlar de futbol no es el mes habitual en mi per el meu blog, però això no treu, en cap cas, el meu sentiment blaugrana. Podria parlar de dos maneres d'entendre el futbol, els qui creuen en jugar, crear futbol, avançar, construir i en els qui prefereixen destruir, esperar a que el rival falli sense aportar res al esport però no ho faré. Podria parlar de com uns son capaços de jugar sense mala fe i com altres en canvi fan de la violència el seu sistema de joc, però no ho faré. Podria parlar de com la construcció d'un equip es basa en tenir bones persones en cada posició en lloc d'omplir l'equip de figures, però no ho faré.

Podria parlar de com es pot arribar a justificar una derrota evident a base de nomes veure els errors dels altres e ignorar els propis però no ho faré, podria fins i tot parlar de com una mentida repetida mil vegades i amplificada per els mitjans de comunicació arriba a ser considerada una veritat per massa gent però no ho faré.

Podria parlar d'ètica i no ètica però no ho faré.

Masses de tots aquest tòpics i punts podrien ser referits al que va passar al partit de futbol que ahir va jugar el Barça contra el Madrid, però també son perfectament vàlids per parlar del que es va discutir a la comissió "economico financera" d'ahir a Madrid, també son vàlides, o al Parlament Català on un diputat diu blanc i després diu negre, on un diari informa nomes de'l que vol i ho distorsiona voluntariament.

No, no ho faré, nomes em quedaré amb un comentari d'una persona que estava a l'estadi ahir i que va marxar de la càmera tot dient "que se mueran los Catalanes".

No ens ha passat amb els Italians, els Francesos, els Anglesos, els Ukranians, els d'allà on siguin, només son ells, ens odien perquè la seva inferioritat es manifesta.

De vegades el futbol s'assembla massa a la realitat del mon o el mon s'assembla massa al futbol.

Quina pena.

crisi

Ahir llegia les notícies al diari i en una de tantes que parlaven de la crisi i dels qui la quantifiquen i dels qui la santifiquen i dels qui la pateixen i dels culpables i dels innocents i em vaig fixar en una foto d'un "expert financer" (així ho deia el peu de foto) i es veia una persona davant de tres o quatre pantalles d'ordinador plenes de números i gràfiques evolutives.

Em vaig quedar mirant la foto uns instants, la foto en si no tenia mes important perquè segurament era foto d'arxiu, d'aquelles que s'empren per il.lustrar allò que no saps com fer ho.

Però aquella foto m'atreia i no sabia perquè.

Al final vaig entendre ho: els "experts financers", el qui vigilen i ens tutelen son persones que només saben mirar pantalles d'ordinador!!. No son persones que vagin per el carrer i siguin capaços de veure que es el que passa en realitat. Senzillament son analistes que es regeixen per patrons matemàtics que diuen que si avui hi ha una guerra aquí, el preu del petroli ha de pujar allà, i si "sembla" que ha de passar això allà doncs mes enllà la prima de risc ha de ser mes alta. Lo bo de la història es que tothom sembla que ho accepta com a bo, es clar, son els experts.....

Un cop vaig tenir la gosadia de fer una raonament així de primari amb un amic que treballa en temes financers i em va mirar amb una cara que denotava que: o sentia pena per el seu amic que no en te ni idea de finances o sentia pena per lo innocent que era el seu amic....

Com es pot arribar a ser tan simplista en l'anàlisi de les coses e ignorar totes les altres variables que podrien ser tingudes en compte i  potser ajudarien a modular les bones i males expectatives de mercat.

Quants analistes han tocat el carrer, es a dir han vist amb els seus propis ulls el que passa i el que comporta les seves decisions.

El nostre mon s'està tecnificant tan que perdem el nord de les coses.

Mirem la tele o el telèfon mòbil per saber quin temps fa però no som capaços d'aixecar els ulls i mirar el cel per saber si fa bo. Ens creiem mes el que ens diuen que el que som capaços de viure nosaltres mateixos i així conformem una societat despersonalitzada, aborregada que no te criteri, senzillament segueix el que se li diu.

Es així com es descobreixen els verdaders líders, els verdaders empresaris, els verdaders homes i dones que tenen personalitat, quan veus la majoria anant cap a un costat i, de cop, un o dos o uns quants van cap a l'altre costat, perquè tenen el suficient criteri per dubtar, raonar i buscar el seu propi camí, encara que pugui estar equivocat.

En aquesta crisi, com imagino totes les anteriors, es quan es veuen als qui tenen la força i el caràcter de tirar endavant i buscar la porta de sortida enlloc d'esperar plorant i protestant assegut en una cadira.

Son molts anys de lluita i suposo que un toc de romanticisme però em nego a ser dirigit per una pantalla d'ordinador i unes estadístiques.

jo com molts lluito per construir el meu propi futur i no em conformo amb el futur que em sigui donat. Si surto viu de la crisi segur que seré mes fort i segur i segur que molts em miraran amb enveja tot dient: mira aquell quina sort ha tingut.
Sort? potser però que ningú esperi assegut que la sort el vingui a buscar, la sort es allà però has d'anar a buscar la.

Sort!!

Trinidad I. A.

Aquesta senyora, es una tresorera de GISA, i ha estat detinguda per robar 500.000€.

Fins aquí podria ser una noticia com qualsevol altre si no fos per un petit detall, no hi ha els cognoms de la persona detinguda i això m'ha sorprès. Quin es el criteri a l'hora de determinar de qui es pot dir o no el nom del detingut.

Puc assumir que si detens un presumpte delinqüent no hi posin el nom per mantenir la presumpció d'innocència del detingut però llavors perquè en altres casos si que es diu el nom de la persona, sobretot si es conegut o quan el delicte es delicte de sang.

Hi ha delictes de primera o de segona, delinqüents de primera o de segona?

En la meva senzilla opinió només hi ha delicte si delinqüents i se suposa que tots els ciutadans som iguals davant la llei per tan voldria demanar un mínim de equitat als mitjans de comunicació a l'hora d'informar.

A mi la discreció em sembla molt correcte però llavors no fem safareig d'aquells que, per l'impacte de la noticia, val la pena saltar se la presumpció d'innocència.

El mal que es pot causar al acusat injustament mai no serà eliminat del tot i allà quedarà mentre que el difusor de la noticia no pagarà per el seu delicte.

eurodiputats

Raimon Obiols i Alejo Vidal Quadras com a mínim son conseqüents amb el que practiquen, se'ls en fot la gent, els qui els hagin votat i el que la gent pugui pensar.

Ells practiquen aquella dita tan vella castellana de: "haz lo que yo digo pero no lo que yo hago".

Un cop cada tants anys venen aquí i demanen el nostre vot, la resta guanyen tants diners com poden i exerceixen d'allò que els agrada, de "gent important", i com a tals han de viatjar en Business, es a dir mes còmodes que els altres, sobretot tenint en compte que paguem nosaltres.

A tots els qui els hagueu votat preneu ne nota i recordeu la propera vegada que toqui anar a votar.

Jo, algun cop he viatjat en business i no tinc cap remordiment de fer ho. De fet ho agraeixo però hi ha un parell de punts que em diferencien d'aquests individus: el bitllet me'l pago jo i nomes ho faig en vols intercontinentals, de llarga durada.

Jo, com molts, penso que volar business dins d'Europa es una tontería i les tonteríes nomes les fan els tontos.

Mes preocupant no obstant son els altres, els qui primer han votat en contra de la supressió d'aquests privilegis i després han canviat el seu vot adduint que no sabien el que votaven!!!!!!!

Si un europarlamentari que votem només per fer això i es capaç de dir que no SAP el que ha votat, aquesta persona, el que ha de fer es dimitir, senzillament, no te altre opció si es que te un mínim de dignitat però em temo que aquesta igual que la ètica, no forma part del seu decàleg.

 

infoxicació

La paraula no es meva i segurament no existeix, la vaig veure en una anunci (de Mercedes) i em va agradar. Es una barreja entre Informació i intoxicació i es senzillament el que ens està passant cada cop mes amb la quantitat d'informació que rebem per totes bandes.

On comença la informació i on acaba, on comença la intoxicació i on acaba.

Una mentida repetida moltes vegades es pot convertir en un símil de veritat perquè veritat no ho serà mai.

Una informació llençada sense verificar pot ser tan perillosa i devastadora com una bomba i hi ha molta gent sense escrúpols capaç de fer molt de mal per alimentar el que sigui, un altre mentida, un engany o tapar uns fets.

La premsa i els mitjans del nostre país i de l'estat tracten temes amb molta lleugeresa i tenen una memòria de peix quan els interessa. No vull dir amb això que els de fora siguin millors però diguem que primer em de netejar casa abans de anar a netejar la dels veins.

Internet es una eina poderosa, com ho ha estat i segueix sent la televisió però internet es immediat i, sobretot te un perill brutal, es anònim. L'anonimat ha estat sempre l'aliat dels covards. Internet permet intoxicar, amenaçar i delinquir sense perill.

Internet es una gran cosa perquè ens permet accedir a molta informació i molts serveis de manera impensable fa uns anys. Però cada cop que algú inventa una bona cosa, al costat hi ha un altre persona que hi troba un mal us.

Sembla que la humanitat te tantes persones bones com dolentes i no som capaços de fer nomes coses bones, hi te que haver algú que ho faci mal be.

Amb la informació passa i ens toca a nosaltres evitar caure en el seu parany.

El problema es que ni jo se com es fa això.

 

prohibir?

L'altre dia el president del Barça, va plantejar la possibilitat de prohibir fumar a l'estadi. Jo ràpid vaig pensar: bé! ens alliberarem del fum dels puros i porros que sovintegen al camp.

Després no obstant, vaig tornar ho a considerar, fa falta que ho prohibeixin?, som tan poca cosa que necessitem que algú ens dicti el que podem fer o no?

De vegades tinc la tendència a considerar que si, que necessitem ordres i no consells però després penso que a mi no m'agraden les ordres i sinó m'agraden a mi tampoc ho puc desitjar per els altres.

No vull un mon ple d'ordres sinó un mon on la gent respecti i es respecti encara que sembla que anem al reves i cada cop hihagi menys respecte.

Per mi es un problema d'educació, els nanos ja han perdut el respecte a l'escola, com volem que respectin mes endavant un senyal de tràfic o una indicació qualsevol.

Hi ha gent que disfruta infringint normes, es pot veure cada dia al carrer i fins i tot presumeixen de que son mes espabilats que la resta de mortals. Fixeu vos en una cua i veureu com sempre hi ha un o mes d'un que es cola perquè ell/ella no necessita fer cua.

Saltar un semàfor, girar on no s'ha de fer, descarregar el que no s'ha de descarregar sense pagar, entrar sense pagar el teu bitllet, tirar una cigarreta al terra, n'hi ha milers de petites coses.

No, jo no vull que em limitin la velocitat, ni que em prohibeixin res, vull ser jo qui demostra que soc capaç de comportar me com un ciutadà i conviure sense abusar.

 

els pobles no som iguals

Mirant les noticies un descobreix que els pobles, els homes, les dones no som iguals d'una punta del mon a l'altre. Els Japonesos son un poble discret, gens donat a exterioritzar els sentiments, disciplinats en les pitjors circumstàncies, sacrificats, una mica resignats en alguns moments. El terratrèmol pitjor de la seva història, el pitjor tsunami i l'incident nuclear no han estat capaços de enfonsar los, i "nomes" han patit entre 10 i 20.000 persones, res si ho comparem amb altres països. La gent defuig de les càmeres que els persegueixen per captar el seu dolor i fins i tot recordo un reportatge on un home explicava la seva història però a la fí no ha volgut que les càmeres el filmessin en el seu dolor.

A l'altre banda de mon, països com Egipte, Síria, Iemen, Líbia, Algèria o Tunis viuen i moren de manera diferent. Allà la cosa es diferent perquè la crisi ve donada per lluites internes per alliberar se dels respectius dictadors. Aquí, en primer lloc descobrim que estem parlant de mons d'homes majoritàriament, on la presència de dones es mes aviat testimonial. En segon lloc els seus sentiments, necessiten cridar i plorar violentament sinó sembla que no pateixen dolor. En tercer lloc, quan traslladen un ferit fixeu vos que n'hi ha tres i quatre que traslladen el ferit però deu mes al voltant que corren igual i no saps perquè i, a l'hora de cridar no els guanya ningú. Finalment son gent que es transfigura davant d'una càmera, mireu com els agrada disparar a l'aire per demostrar la seva "força" lligada al foc.

Mes avall hi tenim Costa d'Ivori, país sempre proper al conflicte i on es veu els tres tipus de persones que, majoritàriament destaquen: els rics i/o polítics, els militars i/o els qui porten armes i els altres, els qui toca córrer i morir. Veure les cares dels qui duen armes fa por per la fredor que desprenen el seus ulls. Allà sembla que la vida no val un duro i les cares de les persones son neutres.

I nosaltres? com som, no ens assemblem a cap d'ells ni tan sols als nostres veïns.

Miro de vegades la tele i veig la gent que hi surt i em dic, jo no soc d'eixe mon  com diu en Raimon. No em considero millor ni pitjor que ningú, nomes constato que els pobles, afortunadament, som diferents i això fa que la humanitat sigui mes rica encara que ens costi d'entendre.