Mirant les noticies un descobreix que els pobles, els homes, les dones no som iguals d'una punta del mon a l'altre. Els Japonesos son un poble discret, gens donat a exterioritzar els sentiments, disciplinats en les pitjors circumstàncies, sacrificats, una mica resignats en alguns moments. El terratrèmol pitjor de la seva història, el pitjor tsunami i l'incident nuclear no han estat capaços de enfonsar los, i "nomes" han patit entre 10 i 20.000 persones, res si ho comparem amb altres països. La gent defuig de les càmeres que els persegueixen per captar el seu dolor i fins i tot recordo un reportatge on un home explicava la seva història però a la fí no ha volgut que les càmeres el filmessin en el seu dolor.
A l'altre banda de mon, països com Egipte, Síria, Iemen, Líbia, Algèria o Tunis viuen i moren de manera diferent. Allà la cosa es diferent perquè la crisi ve donada per lluites internes per alliberar se dels respectius dictadors. Aquí, en primer lloc descobrim que estem parlant de mons d'homes majoritàriament, on la presència de dones es mes aviat testimonial. En segon lloc els seus sentiments, necessiten cridar i plorar violentament sinó sembla que no pateixen dolor. En tercer lloc, quan traslladen un ferit fixeu vos que n'hi ha tres i quatre que traslladen el ferit però deu mes al voltant que corren igual i no saps perquè i, a l'hora de cridar no els guanya ningú. Finalment son gent que es transfigura davant d'una càmera, mireu com els agrada disparar a l'aire per demostrar la seva "força" lligada al foc.
Mes avall hi tenim Costa d'Ivori, país sempre proper al conflicte i on es veu els tres tipus de persones que, majoritàriament destaquen: els rics i/o polítics, els militars i/o els qui porten armes i els altres, els qui toca córrer i morir. Veure les cares dels qui duen armes fa por per la fredor que desprenen el seus ulls. Allà sembla que la vida no val un duro i les cares de les persones son neutres.
I nosaltres? com som, no ens assemblem a cap d'ells ni tan sols als nostres veïns.
Miro de vegades la tele i veig la gent que hi surt i em dic, jo no soc d'eixe mon com diu en Raimon. No em considero millor ni pitjor que ningú, nomes constato que els pobles, afortunadament, som diferents i això fa que la humanitat sigui mes rica encara que ens costi d'entendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada