El 2012 ja s'acaba i el millor que puc dir d'aquest any es que ja s'acaba.
Aquest ha estat un any francament dur, i a pesar d'això no vull i no em penso queixar perquè, a pesar de tot, els meus i jo mateix estem "sans i estalvis" i hem aconseguit arribar a la fi del 2012.
El millor del 2012 es que ja ens deixa per començar el 2013 i un es pregunta: podrà ser pitjor el 2013?
Tindrà molta feina el 2013 per superar al 2012 i, de tot cor desitjo que no ho aconsegueixi.
Millor no parlar de feina perquè aquest ha estat l'any més difícil de la meva dilatada carrera en el mon de l'empresa. La crisi ens ha obligat a fer coses gens fàcils i a reinventar nos de manera continuada i es que res no serà com va ser. Però hem arribat a tancar l'any vius...
Els pares encara estan bé però no tant però encara hi son, cosa que no tots poden dir.....
El fill i la seva parella marxen a viure fora, com masses joves, com jo sempre he predicat, però no puc evitar una barreja d'orgull i pena al mateix temps....
La filla, ja viu la seva vida amb felicitat i autonomia, a casa seva.
Lo millor, ella i jo, cada cop en millor armonía i sintonia.
Bé, ens ho hem "currat" tan bé com hem sapigut i, per cert, ara som més independentistes que l'any passat i menys que l'any que ve.
Adéu 2012, gràcies per tot el que ens has donat de bo (encara que has estat un xic esquerp).
Eh!, 2013, marcat un detall i apunta algunes millores, així el 2014 no tindrà tanta feina.
Gràcies a tots per aguantar me, ha estat un plaer escriure i saber que algú, a mes de un mateix, hi trobi un sentit.
La vida es molt mes senzilla del que ens volen fer veure i l'hem de gaudir, pas a pas.
Bones festes i bon any
2 comentaris:
Et desitjo lo millor per l'any que ve però siguem realistes, 2013 serà pitjor que el 2012, potser no per a tothom però sí per a la majoria dels mortals en la que humilment m’hi incloc. Nosaltres, però, tenim un gran avantatge sobre aquesta majoria de mortals que només llegeix, o que ni tan sols llegeix, i és que aquest hobby nostre -escriure- tot i la crisi de moment encara ens surt de franc. I que duri!
Sobretot, no t’oblidis de transmetre els meus millors desitjos a “ella”, que quan la vegi li preguntaré si ho has fet, eh!
Aprofito també per donar-te la benvinguda més càlida al club dels pares amb fills expatriats. Abans era allò de “Vente a Alemania, Pepe”, viatjant en tren, amb maleta de cartró i sense saber cap més idioma que el matern, i avui es viatja en avió, ni que sigui “low cost”, portant una “Samsonite” carregada de títols, màsters, doctorats i coneixement de llengües. Abans en deien emigrants i avui en diem expatriats.
Una abraçada molt forta i un petó a la senyora que jo també ho comprovaré
Publica un comentari a l'entrada