Quan jo era petit se'n deia un mal lleig i no era bo ni tan sols esmentar ho.
Més tard càncer era sinònim de mort i si algú tenia càncer ja se sabia que havia de morir mes d'hora que tard. Recordo que quan es va aixecar l'hospital Duran i Reynals, a l'autovia de Castelldefels, dedicat al tractament del càncer (crec recordar), quan passava per davant anant a la platja, sempre pensava que allà hi anaven els qui havien de morir de càncer.
Després s'ha anat substituint la paraula càncer per oncologia a l'hora de definir els centres on es tracten aquesta malaltia.
Tenir càncer ja no es un anatema, ja no ets un empestat si el pateixes. El problema es que massa gent pateix aquesta malaltia en alguna de les seves varietats i semblaria que totes les famílies hem de patir ho en primera o segona persona.
La nostre família ja hem tingut la nostre "quota" amb mes o menys fortuna. Hem guanyat i hem perdut.
Tot i això mai no hem patit aquesta desgràcia en cap petit. Em sembla injust que els nens o nenes hagin de passar per aquest tràngol tot i que, moltes vegades, semblen més forts ells que nosaltres.
Avui he comprat el cd de la Marató de TV3.
Només es per recordar que jo penso en tots aquells que ho pateixen en primera persona i tots els qui hi han de conviure amb algun familiar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada