Els joves segurament no sabreu de que parlo però jo, a l'escola tenia una assignatura que es deia cal·ligrafia.
En primer lloc, les meves llibretes eren de fulls mil.limetrats, això vol dir que hi havia tot de ratlles separades un mil.límetre cadascuna de l'altre.
En segon lloc, el meu escriptori altrament anomenat "pupitre" tenia un tinter. Un tinter era una especie de recipient de ceràmica posat en un forat de la part alta del pupitre.
Al tinter, òbviament, s'hi posava tinta que portàvem del nostre tinter particular. La tinta podia ser de la marca Pelikan, entre altres. A mi m'agradava la de color blau.
En tercer lloc teniem el porta plomes i les "plomilles" (ni tan sols ses si s'escriu així).
Les plomilles s'havien de fixar al porta plomes i llavors sucar la plomilla al tinter i som hi, ja podíem escriure.
La cosa no acabava aquí perquè hi havia altres elements imprescindibles.
El paper secant, un paper de color rosat, aspre i gruixut que permetia eixugar lo escrit abans no comencés a "correr", i es que la tinta "corria" i es convertia en una porqueria.
Finalment teniem la goma de tinta, a no confondre amb la goma Milan tova. La de tinta era allargada, de dos colors, molt mes dura i, quan no destrossava el paper, podia treure les taques de tinta.
Amb tot això, el resultat era una escriptura semblant a la que es veu a la dreta, rodoneta ella.
Jo vaig arribar a ser molt bo en aquesta matèria.
Avui, la meva lletra es impresentable, quasi no faig servir la estilogràfica, el que sempre mes m'ha agradat, i ja no sé escriure.
Ahir vaig sentir un grafòleg que deia que la escriptura es bàsica per la memòria i ara entenc perquè la meva memòria s'assembla a la d'un peix.
El teclat s'ha carregat el llapis, la ploma, el paper i la llibreta i ens ha atrofiat la ortografia, la memòria i el gust per la estètica.
He de tornar a les meves llibretes i recuperaré la meva ploma. NO renunciaré a sentir com la punta de la ploma llisca suaument sobre el paper i permet "sentir" el que fas.
I si taco, mala sort, no es poden fer truites sense trencar ous.....
2 comentaris:
Quina sorpresa! A vostè el feia bastant més jove. Trobo que es conserva força bé. Però ara ens surt parlant de la “plumilla”, la goma Milán i la tinta Pelikan i... veig que estava equivocat. Sigui com sigui va bé llegir aquestes coses, que si no fos per gent gran que encara conserva la memòria no sabríem que tot això de la cal·ligrafia va existir...
un altre dia parlaré del papiro i les canyes
Publica un comentari a l'entrada