un dia normal, o no?

A l'hora de dinar, en un restaurant de Barcelona, la parella del costat, tots dos amb el seu telèfon a les mans mirant no sé que, ni m'interessa, però em xoca que la parella prefereixi el seu aparell màgic que els connecta amb un mon virtual i els fa perdre de vista el mon real.

A la tarda, a una granja del carrer Petritxol, a la taula de l'esquerra una família amb tres fills, una nena d'uns sis anys menjant un "Suís", un petit que no sé que feia i un nen d'uns quatre anys jugant amb un I Pad tot fent volar un avió, segons semblava. El nen era i no era a la taula, li importava un "bledo" el que passava davant seu i als seus pares, prou enfeinats amb els altres dos, ja els estava bé.

A la taula de la dreta, un altre família amb dos fills, d'uns deu u onze anys el gran i uns vuit el segon. El Gran amb un I Phone i el petit també. La mare també, ella el més nou, i els fills cadascun amb el model més vell.

Que jo sàpigue el telèfon encara no serveix com a paper higiènic però poc li manca.

Jo mateix el miro massa però prefereixo a la meva dona que tinc davant o mirar el que passa amb els meus propis ulls molt més que mirar el mon a través duna petita pantalla.

M'estic fent gran, potser sí