Ha estat noticia mes d'un dia aquesta setmana, primera tontería, on es la noticia, que unes hostesses son les protagonistes del calendari d'una empresa de low cost!!!!!
Senyors periodistes, tan mancats aneu de noticies realment importants o es que manca criteri o es que sobra tonteria.
Un munt d'agrupacions de dones i associacions critiquen l'us de les hostesses en aquest calendari, segona tonteria.
Quin mal fan a ningú, si fossin homes dirian algo? i si estiguessin vestides? on es l'explotació, en els bikinis? les han forçat a ferho?
Finalment han construit una noticia de no res i cadascú la diu per veure qui la diu mes grossa.
Em sembla que tenim poca feina, menys criteri i ganes de parlar per parlar.
Es una llàstima desaprofitar tanta energia en coses buides de contingut quan hi ha tantissimes coses on podrian invertir tota aquesta viurlencia.
Nomes son persones que no fan mal a ningú, en una empresa privada, perque si això fos dolent llavors totes les revistes, totes les campanyes de publicitat de perfums i/o roba no haurien de ser mesurades amb el amteix criteri??? i totes les dones que estan a la carretera no mereixerian la mateixa censura??
no ens manca un xic de seny i criteri??
2 comentaris:
Jo encara hi afegiria una altra cosa: que no és veritat, que és trola, que jo he volat mitja dotzena de vegades amb aquest transportista i mai me les he trobat. És mentida. Aquestes noies no hi són mai, ni a l'aeroport ni a l'avió. No cal que les busqueu, pas que les trobareu! El senyor Ryan ho fa només per veure si piquem, i jo sé de gent que pica. De totes maneres, comparteixo, en part, la queixa, en el sentit de la manca de paritat: si l'any té dotze mesos, n'hi haurien d'haver sis amb les hostesses (per exemple els mesos senars) i la resta amb els hostessos (els mesos parells), i així el Saura i la Mayol ja no tindrien motius per piular. I dels sis hostessos, tres de gais i tres dels altres (que aviat estarem en minoria). I dels tres gais, un de pelut, un de calb i un altre per sorteig. I dels tres altres, un de baixet, un que sigui més aviat alt i un de ciutadans-partido-de-la-ciudadanía, perquè no sigui dit. I de les hostesses, una distribució similar, paritaria, ecologista i tota la pesca. I els de Vueling, per no ser menys, haurien de fer exactament el mateix però just a l’inrevés. I tothom content.
Els anys 70, Billy Wilder va fer una nova versió de l’obra “The Front Page” que aquí ens va arribar com a “Primera Plana”.
La protagonitzaven la immensa parella de Jack Lemmon y Walter Matthau, i parla precisament de com actuaven (i segueixen actuant) els periodistes davant dels “scoops” a la recerca dels quals van com a boixos.
I quan el descobreixen (un pobre desgraciat que ha estat condemnat a mort quasi per error i aconsegueix escapolir-se) salten com a feres a les cabines telefòniques a veure qui la diu mes grossa...
I per descomptat, cap d’ells diu la veritat.
La premsa (com la radio i la TV) viu de les vendes i per vendre cal fer i dir el que siguin, o altrament, allò que el consumidor vol llegir, escoltar o veure.
De fet som nosaltres els consumidors els vers culpables.
Ens queixem de la “TV basura” o de la premsa groga i de les revistes del cor. Però, evidentment, no estem disposats a utilitzar el millor remei que tenim en les nostres mans.
O sigui, no veure-la o no comprar-les.
La reacció lògica quan un publicista ens diu que aquesta llet és la millor o que aquest detergent renta més blanc, fora de no comprar absolutament res, doncs sabem de bon antuvi que, com a mínim, és mentida.
Quan la NIKI jura i perjura que totes les seves esportives estan fetes a indrets on no hi ha explotació infantil, mentida o si més no, ignorància consentida.
Però nosaltres les comprem, encara que tot seguit parlem de la manca d’escrúpols dels que exploten als nens a Thailàndia o a la Xina.
Els xinesos s’han cansat de lliurar-nos joguines que contenien elements de risc i quan s’ha descobert el “pastel” les multinacionals que les compraven no han tingut més remei que fer veure que ignoraven el que estava passant i dir que anul•laven les comandes i retiraven les joguines en qüestió...
Però, és possible creure per un moment que de debò no sabien el que passava?
Si jo hagués estat el president d’una d’aquestes companyies, i de debò, pensés que estava comprant gènere de primera qualitat, a banda de pensar en dimitir pel prejudici que podria estar irrogant als meus accionistes, abans hem carregaria a tota la plana major del departament de joguines per manca de professionalitat...
Però res d’això ha passat, al menys que s’hagi publicat... i què vol dir? Doncs deixem que es calmin les aigües i tornem-hi, que no ha estat més que un ensurt...
El president de Ryan-Air ha contractat un empresa de publicitat per fer una campanya que atregui l’atenció sobre el seu producte.
I certament, amb la col•laboració de la premsa ho ha aconseguit, perquè més de quatre agafaran els avions d’aquesta companyia no fos cas que es trobessin algun d’aquests monuments.
I amb l’eslògan “Ryanair puts fun back into flying” algun “old-timer” com ara jo, o una mica més jove, recordarà els temps dels 50, 60 i fins i tot 70, quan les hostesses estaven prou ben disposades a lligar-se al capità o a algun passatger si tenia pinta de quartos.
I pot pensar "potser si que han tornat aquells temps" ara afegits amb els gais, doncs hi ha d’haver per a tothom, oi?
La pena radica en que el dia que la premsa no menteixi no es vendrà i el dia que la publicitat digui la veritat, desapareixerà Madison Avenue...
Curious97
Publica un comentari a l'entrada