correbous

Son tots uns hipòcrites que han desacreditat el nostre Parlament i el, ja fini quitat govern.

Com poden dir que els correbous han de ser protegits perquè estan arrelats a unes zones del País i que no son violents.

Las corridas no estan també tan o mes arrelades a moltes zones del País.

Em temo que hem demostrat un nivell de papanatisme difícil de superar i aquest ridícul prou que l'utilitzaran els de Madrid i companyia.

Malament comencem l'inici del canvi, que alguns polítics reivindiquen, si a la primera ocasió ja ens saltem la ètica i la lògica, el seny i el progrés.

Tot si val per un vot encara que la gent opinem coses diferents.

Lo important no es el que pensem sinò el que ha de semblar que pensem i de fet, si no tenim cap fe, millor ni fe ni ètica.

Visca la democracia

Jo creia que democràcia es aquell sistema en el que la gent podem triar en llibertat el que volem fer o no, però acabo de descobrir que, al nostre país, això de la llibertat es una qüestió condicionada als "interessos" d'uns senyors que, aportar no aporten res però ajudar a destruir el poc que tenim això si.

Imagino que el 30 els sindicats aniran tots cofois dient que la vaga ha estat un èxit però algú preguntarà i analitzarà quanta gent no pot triar si vol fer o no vaga?

Uns petits exemples:

- els pares que s'han de fer càrrec dels fills que no PODEN anar a l'escola, no hi serveis minims

- tots els qui utilitzen els transports públics, perquè els serveis mínims son inexistents

- els conductors de qualsevol transport als qui, per pebrots, no poden treballar per poder bloquejar a tots els altres, vulguin o no.

- els qui depenen d'algun funcionari per treballar perquè lo de fer vaga els funcionaris ho fan puntualment

- tots els qui ja estan aturats....

- els qui, com jo, serem fora del país, treballant i es que no tenim cap elecció.

Tenim uns sindicats que, amb un 20% d'atur, en dos anys, la seva única aportació notòria que no eficaç haurà esta aquesta peculiar vaga, una vaga que abans de començar ja sabem tots que serà un èxit, però un èxit de represió.

Alzheimer

Avui he llegit al Periódico una entrevista que l'hi han fet a la Diana Garrigosa, dona de'n Pasqual Maragall, malalt d'Alzheimer i un article de La Vanguardia, que parla de les descobertes que s'han produït en la detecció de la malaltia.

D'altre banda acabo de llegir un llibre, entre brumas que tracta la malaltia en primera persona.

Masses impactes en poc temps per ignorar la malaltia que em fa mes por, per sobre de qualsevol altre.

Això d'anar perdent el control del cap, perdre la capacitat de coordinar i sobretot la memòria em sembla la pitjor manera de degenerar un mateix i em sembla molt dur per un i sobretot per els altres.

Llegir el que pateix la Diana respecte al seu marit es francament angoixant i el pitjor es que, avui per avui, no hi ha solució fiable.

Això si, sembla que ara, mitjançant unes proves no accessibles per a tothom, com a mínim avui, que permeten la detecció precoç dels primers símptomes. I aquí es planteja un problema curiós, segons l'article de La Vanguardia, s'ha d'informar o no el pacient d'una malaltia que no li apareixerà fins d'aquí uns anys. Perquè resulta que l'alzheimer es posa en marxa dins el cervell un mal dia i es nomes al cap d'anys, quan surten els primers símptomes i anys després comença la degeneració notòria.

Jo soc partidari, si m'ha de tocar el rebre, poder saber ho, no es pas valentia, es disposar de la capacitar de gestionar el meu temps i poder prendre les decisions necessàries.

Així que preneu nota.

 

fills

Poques vegades, com avui, he tingut la necessitat d'escriure com la tinc aquest cop. I la tinc sense saber com lligar el que necessito transmetre.

Avui mes que mai, escriure aquest post es una manera d'alliberar un conjunt de sensacions difícils d'entendre.

Vagi per endavant que el que m'ha passat no es res anormal, ans al contrari es el que passa a totes les famílies, però es que això a mi no em consola ni em fa bategar mes lentament el  cor.

Aquesta setmana la meva filla ha marxat de casa per anar a treballar a Hong Kong per uns mesos just dos mesos després que el meu fill marxés a viure amb la seva parella a un pis de Sarrià. 

Masses acomiadaments per una persona que te la llàgrima fàcil i que ni tan sols es pot acomiadar de la seva gossa quan la deixo a la residència ....

Ja ho se, tots els meus amics, la majoria dels quals ja han passat per això, em diuen que si es el que toca, que està molt be i totes aquestes coses i jo dic que si i els entenc però es que jo no ho critico, nomes em fa un mal allà dins que ni tot el meu ioga ni les meves meditacions m'han permès superar ho encara.

Estic ple d'orgull de veure que els dos ja saben volar per si mateixos i a mes veure que ho saben fer força be però que fotut que es ser pare en aquest moment on es barreja per igual el goig i la pena.

Ja ho se, d'aquí uns dies l'orgull pesarà mes i la pena quedarà arraconada però fins llavors, quan passo davant de les seves habitacions, noto un buit que no es tornarà a omplir mai mes de la mateixa manera.

Tornaran o no però aquell fil invisible que ens aguantava units s'ha deixat anar per crear noves famílies i noves parelles i per sempre mes vindran però ara serà de visita. 

Si ja ho heu passat sabeu de que parlo, si encara no, sapigueu que un dels dies mes feliços de la vostre futura vida serà també un dels mes tristos i es que això de tenir fills es molt fort.

Aquí un pare que es el pare mes orgullòs del mon per veure tirar endavant els fills però que no pot evitar enyorar vint i vuit anys de vida familiar.

Apa fins la propera que ja tot estarà mes tranquil. 

torsió

La torsió es una asana molt habitual a qualsevol sessió de ioga.

La torsió ajuda a estirar tot el cos i facilita la bona col-locació de la columna vertebral, eix de tot el nostre benestar.

No es pot fer de qualsevol manera però jo us segueixo informant d'una pràctica que pot contribuir fortament a una millora física i psíquica no gens menyspreable.

Al costat hi teniu la foto.

Bon setmana 

Birmania 2

Al Agost us vaig començar a parlar una mica de Birmània. Avui puc seguir explicant una mica mes el que amaga aquest país.
Per els qui ja heu estat al sud est asiàtic us diré que Birmània no es com els altres països i, en canvi, te una mica de tots ells amb tot de matisos que val la pena considerar.

Te la riquesa monumental i molt mes que la que ens ofereix Tailàndia o algunes parts d'Indonèsia (Borobudur o Bali) però en canvi no te el desenvolupament turístic que tenen ells i encara els farà falta uns anys per arribar hi i abans hauràn de canviar moltes coses al país.

Te la manca d'infraestructures com ara Vietnam però es respira molta mes llibertat a Vietnam i aquest país te una empenta que no es veu a Birmània. Però ofereix la possibilitat de conèixer un país no afectat massa per els efectes (positius i negatius) que comporta el turisme i el desenvolupament econòmic.

Te temples únics com ara Cambodja i un futur polític per resoldre com ells però te moltes mes coses per ensenyar.

De qualsevol manera tampoc es el primer país que recomanaria a l'hora d'anar hi per primer cop cap aquella banda de mon si el que es busca es màxima  comoditat i facilitat per tot.

No es pas difícil però no es el mes fàcil.

Si hi heu d'anar us recomano una agència que con neixi be el país es important. Jo us recomano excellencetours

No hi tinc cap interès però son bona gent.

Seguirem informant. 

caravanes solidàries

Ja han passat uns quants dies per poder començar a opinar amb una certa objectivitat del tema de les caravanes solidàries com la que va acabar amb el segrest de dues persones i que, feliçment aquest cop ha acabat raonablement be. I dic raonablement be perquè el preu de la llibertat d'aquestes dues persones ha estat un terrorista que no trigarà a tornar a fer el mateix altre cop i una quantitat de diners, la que sigui, que alimentarà aquests grups que nomes volen fer mal.

No seré jo qui critiqui als negociadors ni el que s'hagi pagat. Suposo que en les mateixes circumstàncies faria el mateix, es a dir el que faci falta, per això son els segrestos.

Tampoc em vull posar amb les dues, inicialment tres, persones que han patit en primera persona aquesta situació. Ells ja han pagat un preu força alt per tot el que han patit. A mes els vull transmetre el meu respecte per tot el que han passat.

Feta aquesta introducció vull anar cap el moll de l'os.

En els darrers dies he llegit altres blogs com: http://elradardesarria.blogspot.com/2010/08/ara-toca-parlar-clar.html , o llegit escrits en favor i en contra com la Pilar Rahola i la Judith Mascó.

La solidaritat amb els necessitats es una bona praxis sempre i quan l'objectiu sigui aquest únicament: ajudar als mes desafavorits. Quan aquesta suposada solidaritat requereix d'una important dosi de publicitat i de bombos i platerets, llavors ja no es solidaritat sinó alimentació del propi ego i si això, a mes es fa amb els diners dels altres llavors ja no te cap mena de justificació.

Esta prou demostrat que l'ajut que Barcelona solidària portant a altres ONG's, no oblidem que ells no feien pas de ONG, l'haguessin pogut donar per altres mitjans molt mes econòmics i segurs, es a dir que, segurament tothom s'hagués pogut estalviar el que ha passat.

Ara be, aquest no sembla ser l'objectiu principal d'aquesta caravana. 

Primera pregunta: com es que hi son ficats tants organismes públics i tants càrrecs públics.

Es cert que a Dakar, on havia d'arribar la caravana, hi havien d'anar, entre altres la Sra del Sr. Hereu, la dona del delegat de presidència, Ignasi Cardesús, Toni Camps, coordinador d'esports de l'Ajuntament de Barcelona, Josep Carbonell, també de l'Ajuntament,.... en avió?? per fer la foto, tot això pagat per fons solidaris o per nosaltres??

Si estic equivocat m'agradarà que qui estigui qualificat em rectifiqui però tots aquest noms els he llegit, no me'ls invento.

El que mes greu em sap de tot això es que, en primer lloc mai ningú no aclarirà l'origen i el destí dels fons aquests ni contestarà aquestes perguntes meves i de tanta gent.

El segon, i molt pitjor, es que no saben el mal que han et a la gent que treballa realment allà, als qui estan donant la seva vida per ajudar als necessitats i ara si que corren perill, sinó es que han de marxar i abandonar la feina tan valuosa que estaven fent per el perill que ara s'ha generat en aquelles zones.

Fa poc pocs sabien on era Mali i menys se'n preocuapven però uns quant hi treballaven per ajudar a un dels pobles mes pobres de la terra.

Ara, gràcies al espectacle de Barcelona Solidària tothom coneix Mali, però com el refugi dels terroristes de Al Qaeda. Bona feina.

Això si, molta cobertura de premsa i no us imagineu quan ens ha costat la gresca. 

fotografies

L'altre dia i avui també i de fet cada dia apareixen mes i mes a tots els diaris, fotografies de gent morta, normalment assassinada o víctimes de guerra.

La duresa de les imatges ha anat "in crescendo" a mida que sembla que la gent "necessita" mes cruesa en els missatges o be els periodistes i els diaris pensen que així ha de ser.

Quan es diu que a una pel-lícula no s'han o no es convenient que els nens vegin determinades imatges i després veus el que veus als diaris un es pregunta, som cínics o senzillament estúpids o creuen que ho som.

Soc capaç de discernir entre realitat i ficció i, gràcies a Déu, entre el "tomàquet" i la sang a les pantalles del cinema però no puc evitar patir força quan veig les imatges dels morts en un atemptat a Afganistan o a Mèxic u on sigui.

No se on ha anat a parar l'ètica dels diaris a l'hora de jutjar fins on s'hi val per guanyar lectors, però fora bo recuperar un esperit de rigor en aquest aspecte.

Stephen Hawkings

No se si molta gent s'ha fixat en les recents declaracions de'l Stephen Hawkings en les que descarta la existència divina del cosmos, es a dir, en altres paraules, que Deu no ha creat l'univers.

Per a mi lo bo de les seves declaracions son les reaccions dels líders religiosos, la mes interessant la del rabí Sacks que diu que "a la Bíblia no li interessen els detalls tècnics de com es va crear l'univers"....Altres, mes fins diuen que mentre en Hawkings abonava la teoria de la compatibilitat de la creació de l'univers i l'existència de Deu tenia raó però ara no. Es clar, mentre no m'emprenyis ja em va be però ull si em toques el meu negoci....

Jo no soc ateu però ja fa massa temps que estic convençut que Deu i fe son una cosa, religió i església en son un altre.

Soc creient i no me'n amago i fins i tot puc assegurar cada cop mes que la meva fe es ben viva però també puc afirmar sense embuts que l'església m'ha decebut molt i molt i ja no em representa. Tinc molt de respecte i fins i tot admiració per alguns membres de l'església perquè els conec en persona per la lluita personal que estan fent per ajudar als necessitats, però tots ells estan molt per damunt de "l'església" que d'altres han creat per dominar el mon a la seva manera.

Potser aquest es un tema en el que molt gent no vol opinar o considera massa delicat. Hi estic d'acord però si vull ser coherent amb mi mateix i amb l'ètica de vida que intento practicar crec que hi havia de dir.

Aeroport del Prat

EasyJet renuncia a una base pròpia al Prat per l'arribada de Ryanair.

Aquesta es, per a mi, una mala notícia per diferents motius. El primer sens dubte perquè es, un cop mes, la pèrdua d'una companyia de qualitat davant una que només ofereix preu i preu.

Això es pa per avui però fam per demà i no fa pas gaire ja parlava així en un altre post.

En segon lloc perquè els Srs. d'EasyJet denuncien, un cop mes i ja no es cap novetat, la política intransigent d'Aena, aquesta satànica empresa que gestiona tot el que vola a casa nostre.

En tercer lloc perquè els qui, des de Catalunya haurien de lluitar perquè això no passi, no faran res.

En quart lloc perquè aprofundim en tenir un país de baix cost mes que un país de qualitat.

Ryanair avui aposta per Barcelona i fa quatre dies deia que això no afectaria a Reus i Girona.

Ara ja reclama més "ajuts" a les dues ciutats, es a dir pagueu si voleu que em quedi si no foto el camp. Això es culpa de Reus i Girona que es varen conformar en tenir una sola companya aèria en lloc de buscar complementar ho amb altres i ara es quedaran sense res.

Però es que a Barcelona ens pot passar el mateix demà passat.

EasyJet en canvi, no feia soroll, dona servei correcte a preus correctes i ajuda al potència ment del Prat.

Potser EasyJet no contribueix al desenvolupament intercontinental però ajuda a intercomunicar amb Europa que ja es positiu.

Per cert, ara que sembla que han descobert els nostres polítics que existeix un país que es diu Xina (ja te merit), fora bo que descobrissin que par anar a Xina, o a Hong Kong, no ho podem fer ho directament, ho dic perquè si després diuen els inefables que hem d'anar cap  allà e invertir hi i facilitar que els turistes d'allà vinguin aquí, potser farà falta poder ho fer sense tenir que pujar al nord d'Europa.

barracons

En l'anterior post acabava parlant de l'escola i aquí empalmo amb un altre de les noticies publicades aquesta setmana i que hauria de fer caure la cara de vergonya l'actual govern i els anteriors des de l'inici de la democràcia.

A Catalunya tenim aproximadament 1050 barracons a les escoles i d'aquests uns 850 son aules d'escola. No voldria fer demagògia però quin polític pot tenir els pebrots de "necessitar " un cotxe oficial quan un sol nen no pot disposar d'un aula per poder estudiar, quin polític pot gastar un sol euro en un "estudi per fer volar coloms" si un sol nen no disposa d'aquell mínim imprescindible per poder aprendre.

Sempre he dit (i ho he practicat) que el millor legat que deixarem la meva dona i jo als nostres fills es l'educació i el coneixement del mon que els hem donat. La resta, la que sigui només serà un complement de lo primer.

Senyors polítics, si voleu ser dignes d'aquest apel.latiu i voleu guanyar el meu vot al Novembre mes val que poseu en el programa eradicar en la propera legislatura TOTS els barracons.

Mai no serem un país capdavanter en res si els nostres fills no poden créixer en un entorn educatiu adequat i en aquest no hi val cap excusa.

Una Llengua imposada

Avui surt a La Vanguardia un escrit d'en Xavier Sala i Martin amb aquest nom. Si jo tingués el seu predicament i les seves capacitats hauria escrit el mateix tot i que, darrerament i am b les seves actuacions com a cap de finances del FC Barcelona m'han demostrat que "la carn es feble" i fins i tot un bon professional com en Sala I Martin pot perdre part del seu prestigi quan intenta justificar lo injustificable, com es la gestió econòmica del FCB amb el Laporta.

Fet aquest parèntesi tornem a lo que ens ocupa.

La imposició mai es la bona solució per quasi be res, es mes sol ser una mida contraproduent en la majoria dels casos. Diga li a un nen que no toqui una cosa per incitar lo a fer ho quan abans potser ja no hi tenia gaire interès. Als EEUU varen decretar la llei seca i va ser l'inici del consum mes desaforat d'alcohol. Les mides coercitives no solen aportar res mes que publicitat, i de la negativa, sobre el que intenten regular i pocs efectes saludables.

A mi, que el tantes vegades incompetent conseller Huguet, ara ens deixi anar aquesta solemne tonteria d'imposar el català als docents de les universitats (posteriorment negada per el propi govern). Com es pot ser tan obtús i limitat en la capacitat de raonar que no entén que les llengües son SEMPRE factor de suma i mai de resta.

Tan de bo demà, les universitats catalanes tinguessin un centenar de professors d'arreu, que obliguessin als nostres estudiants a conèixer anglès (que masses no parlen), xinès, indi, o el que fos.

Mai no aconseguirem que Catalunya com a país sigui res si la seva cultura no es capaç de competir i alimentar se de la resta del mon, fins i tot el castellà.

Un altre cosa es que vulguem que tothom parli català però això s'ha de fer a les escoles no a l'universitat però d'això en parlaré després.

stress

Ara que tothom ha tornat i hem de fer front a tot, feina, problemes, escoles, etc...torna a aparèixer el temut stress i amb ell tots els problemes i perjudicis que provoca física i psíquicament a qui el pateix.

Qui no ha patit stress, difícil de trobar. Diferent, com sentia en el Sr. Terricabres es tenir o "patir" una certa tensió. La tensió pot ser un element positiu si se sap gestionar amb un cert equilibri.

Per evitar l'stress us recomano algun petit consell i un de molt bo que he recollit d'un gran mestre de ioga, en Jordi Colomer.

- evitar situacions d'stress (estúpid però cert)

- evitar tractar diferents problemes al mateix temps, intentar fer ho un per un

- Practicar ioga

- Fer meditació

i sobretot el mes brillant: cada hora feu deu inspiracions ben fetes, inspirant profundament, tan senzill, tan eficaç.

Ah, si fossi ho d'aquells que diu allò tan estúpid com, no tinc temps de fer ho, llavors dues opcions: sou tan tontos que no sou capaços de valorar que el vostre cos es el mes important que teniu en aquest mon, o be no val la pena que us preocupeu, total nomes es el vostre cos....