dijous, 16 de setembre del 2010

fills

Poques vegades, com avui, he tingut la necessitat d'escriure com la tinc aquest cop. I la tinc sense saber com lligar el que necessito transmetre.
Avui mes que mai, escriure aquest post es una manera d'alliberar un conjunt de sensacions difícils d'entendre.
Vagi per endavant que el que m'ha passat no es res anormal, ans al contrari es el que passa a totes les famílies, però es que això a mi no em consola ni em fa bategar mes lentament el  cor.
Aquesta setmana la meva filla ha marxat de casa per anar a treballar a Hong Kong per uns mesos just dos mesos després que el meu fill marxés a viure amb la seva parella a un pis de Sarrià. 
Masses acomiadaments per una persona que te la llàgrima fàcil i que ni tan sols es pot acomiadar de la seva gossa quan la deixo a la residència ....
Ja ho se, tots els meus amics, la majoria dels quals ja han passat per això, em diuen que si es el que toca, que està molt be i totes aquestes coses i jo dic que si i els entenc però es que jo no ho critico, nomes em fa un mal allà dins que ni tot el meu ioga ni les meves meditacions m'han permès superar ho encara.
Estic ple d'orgull de veure que els dos ja saben volar per si mateixos i a mes veure que ho saben fer força be però que fotut que es ser pare en aquest moment on es barreja per igual el goig i la pena.
Ja ho se, d'aquí uns dies l'orgull pesarà mes i la pena quedarà arraconada però fins llavors, quan passo davant de les seves habitacions, noto un buit que no es tornarà a omplir mai mes de la mateixa manera.
Tornaran o no però aquell fil invisible que ens aguantava units s'ha deixat anar per crear noves famílies i noves parelles i per sempre mes vindran però ara serà de visita. 
Si ja ho heu passat sabeu de que parlo, si encara no, sapigueu que un dels dies mes feliços de la vostre futura vida serà també un dels mes tristos i es que això de tenir fills es molt fort.
Aquí un pare que es el pare mes orgullòs del mon per veure tirar endavant els fills però que no pot evitar enyorar vint i vuit anys de vida familiar.
Apa fins la propera que ja tot estarà mes tranquil. 

2 comentaris:

Miquel Saumell ha dit...

És com una mena de dol que tothom qui hagi tingut la gosadia de tenir fills tard o d’hora ha de passar i, et diré més, malament rai si no el passa. A Hong Kong segur que hi estarà bé, més que res perquè queda lo suficient lluny com per evitar un excessiu control per part dels pares, i això en aquestes edats és tot un luxe.

jordi ha dit...

No em queixo però el blog m'ha servit per buidar el pap i diuen que es millor no guardar te les coses dins...