Avui he llegit al Periódico una entrevista que l'hi han fet a la Diana Garrigosa, dona de'n Pasqual Maragall, malalt d'Alzheimer i un article de La Vanguardia, que parla de les descobertes que s'han produït en la detecció de la malaltia.
D'altre banda acabo de llegir un llibre, entre brumas que tracta la malaltia en primera persona.
Masses impactes en poc temps per ignorar la malaltia que em fa mes por, per sobre de qualsevol altre.
Això d'anar perdent el control del cap, perdre la capacitat de coordinar i sobretot la memòria em sembla la pitjor manera de degenerar un mateix i em sembla molt dur per un i sobretot per els altres.
Llegir el que pateix la Diana respecte al seu marit es francament angoixant i el pitjor es que, avui per avui, no hi ha solució fiable.
Això si, sembla que ara, mitjançant unes proves no accessibles per a tothom, com a mínim avui, que permeten la detecció precoç dels primers símptomes. I aquí es planteja un problema curiós, segons l'article de La Vanguardia, s'ha d'informar o no el pacient d'una malaltia que no li apareixerà fins d'aquí uns anys. Perquè resulta que l'alzheimer es posa en marxa dins el cervell un mal dia i es nomes al cap d'anys, quan surten els primers símptomes i anys després comença la degeneració notòria.
Jo soc partidari, si m'ha de tocar el rebre, poder saber ho, no es pas valentia, es disposar de la capacitar de gestionar el meu temps i poder prendre les decisions necessàries.
Així que preneu nota.
11 comentaris:
Senyor, des que llegeixo els seus escrits (i d'això ja en fa molt, cregui'm) encara no he pogut veure cap d'ells que tracti sobre la música.
¿És que potser no li agrada, no hi té res a dir o ho fa en un altre lloc (o simplement no hi havia pensat?).
Algú que es considera melòman.
L'etern MG
En primer lloc, lo de senyor i lo de tractar me de vostè em fa sentir mes gran i distant.
Tens raó, no he parlat mai de música però no hi ha cap raó que ho justifiqui, senzillament no hi he pensat.
M'agrada molt la música però no tant com els llibres.
Ara m'has posat un problema perquè no pararé fins trobar algo de música.
Per cert jo soc mes aviat Beatles, Simon & Garfunkel, Jethro Tull, Blood sweat & tears, Cat Stevens, Serrat, Bebo Valdes, George Benson clásica o gent com la Diana Krall, etc....
Vaig be??
Bé, jo a la gent de la teva edat normalment els tracto de vostè, i més si són tan honorables com tu.
Sempre vas bé si allò que escoltes t'agrada. Tampoc sé del tot si coincidim perquè n'hi ha alguns (Blood, Cat, Bebo) que no conec i/o no he escoltat mai, encara que se de quin rotllo van. Pels altres, no són la meva predilecció però m'agraden prou, en especial els Beatles. Em sembla que sóc una mica més rocker que tu, i, naturalment, més heavy. Però estic començant a escoltar música elèctronica dels 70-80 (Klaus Schulze, entre d'altres) i música clàsica.
Ei, per cert, quants anys em fas?
P.D.= A partir d'ara signaré els meus comentaris amb el meu nom; d'altra forma també em sona distant.
P.D.2= Et puc demanar un petit favor?
Marc
Anem a pams,
edat hauria de ser al voltant dels 30 i tirant cap amunt si tens la paciència de llegir el meu blog, si no coneixes a bebo Valdés, Cat Stevens o Blod llavors vol dir que per sota de trenta.
Si em tornes a tractar de vostè la caguem.
Lo de signar amb el teu nom benvingut, sincerament no m'agraden els anònims.
I respecte al favor si està a la meva mà conta hi
Si t'hi fixes, podràs veure en un dels missatges que et vaig deixar fa poc que et comentava que, al Nepal, hi havia estat feia poc temps, i que llavors tenia onze anys. Per tant, la frontera dels trenta, per sort, queda lluny. De fet, en tinc la meitat. Podries ser el meu pare. Sorprès?
El cas és que el favor, ara que hi penso, potser te'l faig a tu, perquè tindràs la possibilitat de conèixer música que potser no coneixies. Et volia recomanar alguns CD's perquè, en el temps que porto llegin-te, has demostrat mil i una vegades que ets una persona prou oberta a noves maneres de fer... i de sentir.
Te'n dic bastants (quatre) perquè potser n'hi ha algun que ja has escoltat.
EL primer d'ells és del meu grup preferit, Dream Theater: es tracta de When dream and day unite, el seu primer disc. Això, sí: no t'esperis inexperiencia: la seva música es gairebé tan majestuosa i virtuosa com la dels posteriors CD's. Està entre els 3-5 que més m'agraden d'aquest grup, i estariem parlant d'un metal-rock progressiu de finals dels 80. Gaudeix-los!
Ara te'n diré dos que són molt coneguts(i menys canyers). El primer és THE DARK SIDE OF THE MOON, de Pink Floyd, on escoltaràs rock progressiu, espacial i psicodèlic (per ordre d'influència) de qualitat dels 70. EL segon és FOXTROT, de Genesis. Vigila, que és molt complex i és fàcil perdre's. Gaudeix amb la veu d'en Peter Gabriel. Això és rock simfònic-progressiu també dels 70.
L'última alternativa que et proposo és la d'un supergrup poc conegut: Transanlantic. Què és un supergrup, potser et preguntaràs. És un grup format per virtuosos reunits de grups diferents. Et recomano el primer (i únic) CD que he escoltat, que rep el mateix nom. Això seria també rock progressiu complex i amb gran virtuositat per part dels quatre components.
Gaudeix-los, i hem comentes quelcom.
El teu ciber-amic,
Marc
Bona tarda ciber amic Marc de 15 anys!!
Sorprès si, sembla que això dels blogs pot atraure gent diversa i poc em puc imaginar jo interessant a algú tan jove. Lo de si puc ser el teu pare, mes aviat si, els meus fills son força mes grans que tu.
Ara estic escoltant Ytse Jam i potser ja es un pel massa canyera per a mi.
Pink Floyd aquest si forma part de la meva biblioteca, Genesis no m'agradava gaire i Transatlantic ho provaré quan necessiti marxa....
per cert per què et consideres atípic?
Transatlàntic està molt millor
Ho entenc, encara que no ho comparteixo.
M'he perdut. Atípic pel que fa a mi o als meus gustos musicals?
Salutacions cordials,
Marc
ets l'adolescent atípic del blog o m'equivoco
Uh! D'això n'has de fer pas cas! Va ser un intent de desfogar-me frustrat.
Marc
*D'aixo NO
Publica un comentari a l'entrada