La gent tendim a oblidar massa ràpid el que fèiem no fa gaires anys, o com a mínim menys de que jo crec que deu fer.
Això de l'esquerra es un telèfon. Per diferenciar lo d'altres en dèiem de "bakelita" o el del disc de marcar....
Per uns moments us pensàveu que era una obra d'art abstracta???
Doncs amb això la gent trucava per telèfon. La part de dalt es posava a l'orella i es marcava fent girar aquest disc on hi son marcats els números.
Ara això es peça de museu.
Ara la gent porta uns petits aparells que no tenen ni tan sols teclat la majoria, tot es virtual o imatge, però tu petges un lloc on veus un 1 i la cosa et marca un 1.... L'Steve Jobs hi te bona culpa del tema.
Be, aquest no era el tema. La qüestió per a mi es: Us imagineu duent això a la butxaca o el bolso i parlant amb ell al carrer, ridícul?? be, es el que fem quasi be tothom.
Ara parlar per telèfon no es un acte que requereixi una certa intimitat (tret que no siguin els fills que no parlen davant dels pares). Ara parlen a l'ascensor, al lavabo, al carrer, al cole, a la feina, al restaurant, al llit, on sigui, la trucada no pot mai esperar i tampoc poden esperar els misssatges perquè sinò truquem, "emailem" o enviem missatges.
La qüestió es comunicar, no fos cas que ho oblidem. el missatge pot ser trivial, fútil, tan se val.
L'altre dia, en un avió tot just al aterrar, el 100% dels passatgers vàrem fer el mateix mirar el mòvil, jo també, ho reconec, però em vaig sentir ridícul, acabava d'estar 90 minuts sense comunicar i ja tenia síndrome de comunicació.
Nomes quan passejo a la gossa oblido el telèfon, llavors retrobo la pau i el silenci.
Crec que a tots us convindria tenir gos....
2 comentaris:
Parles del 100% perquè jo no anava en aquest avió; si hi hagués anat, només podries parlar del 99%. Ho trobo tan ridícul que a mi no em veuràs mai en actituds tan gregàries com aquesta que descrius tan be, quan tot just aturat l’avió i el comandante Martínez encara no ha aturat del tot els motors comences a sentir tota mena de musiquetes i, a continuació, aquelles converses tan tan tan urgents que diuen “ja sóc a Barcelona”, “agafo un taxi i en mitja hora arribo”, “com t’ha anat el dia”, "què fan els nens?", “ha trucat el senyor Pérez?” etc. etc. Jo crec que aquest esclavisme comunicatiu del segle XXI és més malaltís que una altra cosa. És una malaltia nova que un bon especialista pot guarir en unes poques sessions.
tu parles de trucades, jo de missatges, de mails, però suposo que el mateix metge podrà guarir los també.
Publica un comentari a l'entrada