Qui em coneix sap que el tema de l'Estat Català mai no havia format part de les meves prioritats, però l'ésser humà està en aquest mon per evolucionar i els de Madrid m'han despertat ja fa temps un sentiment adormit, latent.
Ara sento la terra, el país, el meu país com "algo" propi.
No es un problema de bandera, ja he dit que no m'agraden, es mes aviat un problema de supervivència, si vull que el meu país tiri endavant necessita de gent que ajudi a construir i tirar endavant i jo seré un d'ells.
Bé, tota aquesta introducció no prevista ve a "cuento" del que ens va passar ahir al matí tot passejant la nostre gossa.
Com feia molt bon dia varem ser original i varem anar a passejar per la platja.... tot just com uns quants milers de persones mes. Gavà, Castelldefels va ser la destinació per allò de que es aprop i de jove hi havíem passat molts estius.
Després de trigar mes de 20 minuts per aparcar, i no exagero, varem descobrir l'altre Catalunya.
El passeig va ser d'uns 4 kilòmetres i aproximadament una horeta, "xino, xano", passeig marítim amunt i avall.
I aquí comença el meu problema: no exagero (repeteixo), si varem creuar 100, 1.000, 10.000 persones us puc ben assegurar que 95, 950 o 9900.... parlaven castellà o andalús, o el que voleu però NO Català..
La Rosa i jo ens sentíem tan forans, tan estrangers com si fóssim al mig de Sevilla. Res a dir de Sevilla però imagino que es el mateix que sentiria un Sevillà al mig de la Judería sevillana sentint a tothom parlant català.
Al principi va ser un comentari, després fèiem un concurs buscant a gent que parlés Català, i no em trobàvem gaire bé cap.....
Tornant cap a casa pensava, renoi quina feinada ens espera si hem d'assimilar aquella gent. Econòmicament podríem, però culturalment ho veig molt difícil, ells son el que son, no se'n amaguen i no canviaran perquè no els fa falta i ells viuen o creuen viure a Espanya.....
Per cert, em sembla que trigaré a tornar a Castelledefels en horari de cap de setmana
3 comentaris:
Aquesta decebedora observació lingüística que vareu fer diumenge jo la tinc constatada des de fa anys, no a Castelldefels que tenint en compte el gruix de la gent que hi viu encara es pot entendre, sinó a Sarrià, on se suposa que hi hauria d’haver més "sensibilitat" en aquest tema. Fa anys que ho estic denunciant però els uns em diuen que exagero i els altres que no m’hi fixo prou, i mentrestant el català s’està perdent inexorablement.
És per aquest motiu que sempre dic que de cara al referèndum que un dia o altre s’haurà de convocar, la pedagogia d’una Catalunya econòmicament més pròspera, una Catalunya que elimini els actuals peatges espanyols i passi comptes directament amb Brussel·les, s’ha de fer únicament sobre la base estricta de la calculadora, dels diners que marxen i no tornen, de les balances fiscals desequilibrades, etc., que aquestes coses de la butxaca les entén tothom, des d’un senyor de Pedralbes fins a un jubilat de Ciutat Badia. Això vol dir que en aquest debat entenc que cal deixar de banda qualsevol qüestió “identitària” com ara senyeres, castellers, sardanes, calçotades, llengua, etc., que aquí el consens seria molt més difícil d’obtenir.
Dit això, a la Fibi que li dius: seat! o seu! Per aquí es comença...
La Fibi seu quan vol però si algun cop obeeix es en Català tot i que ella es filla de Finesos.
Jo dic seu i ella jau com i quan vol
Em sorprèn que us sorprengui, valgui la redundància. Sempre ha estat així en aquella zona, de la mateixa manera que ha estat aixi als afores de Tarragona o fins i tot als municipis de la Costa Brava. Res ha canviat perquè són zones d'alta concentració de migració i el català no ha entrat com a principal llengua materna. L'ús privat del català és quelcom complicat. Parlo d'ús privat perquè, tot i ser al carrer, la gent parlava com si fos a casa.
Aquest debat també el tenen en algunes ciutats americanes, on costa en alguns indrets sentir algú parlar anglès si surts del clàssic circuit turístic. Però en canvi, tenen claríssim que l'ús social de l'anglès no està en perill, ja que els seus fills parlen anglès a classe, miren la TV americana i tenen ídols musicals o esportius propis de l'imaginari col·lectiu WASP.
La qüestió és si aquí això passa o més aviat, algú es sorprèn si li dius que Julio Iglesias o David Bisbal és per a mi com Tom Jones o Justin Bieber, artistes que conec però no sento propis. I de fet, en aquest sentit cada cop sóc més pessimista, ja que les noves tecnologies i el consum televisió està polaritzant encara més aquestes dues Catalunyes. Quant el català, els nanos el parlen, però no gaire millor que fa 20 anys.
Publica un comentari a l'entrada