Vaig llegir un dia que banderes i religions son els pitjors dels nostres enemics. una primera lectura em va deixar dubtós. ara cada cop mes crec que aquesta afirmació es tan dolorosa com veritat, nomes faria un matiç força important per a mi: banderes i esglesies son els pitjors dels nostres enemics.
avui no parlaré de esglèsies però si ens fixem com els politics i no nomes politics usen les banderes per aixecar els espertits mes adormits un pot tremolar del que poden arribar a fer.
una bandera nomes es un troç de drap amb coloraines i la meva bandera no sera mai la que d'altres volen que sigui.
cada cop m'agrada menys agermanar me amb una o altre bandera quan penso en el us que d'elles es fa.
la majoria dels politics les utilitzen com a eix vertebrador de les seves demandes i, cosa curios, tots semblen ser els propietaris i maxims defensors però nomes amb la boca i fent qe els mes aixelabrats vagin davant amb el famos troç de drap i ull que parlo de TOTES les banderes no nomes la que avui oneja a la capital de l'estat.
jo soc d'aqui, de la meva terra i els meus germans son gent de tot el mon independenment d'on siguin.
per cert, heu vist al desfile quanta gent no nascuda a Espanya que portava l'uniforme, on son tots els suposats espanyols que s'omplen la boca de pais, perque hem de "fitxar" gent que ni son ni se senten espanyols sino es per el sou que no tenen a casa
3 comentaris:
Si senyor, molt assenyat això que dius. De totes maneres, jo visc a la part alta de Bcn (Sarrià) que és el lloc on, segons els serveis informatius de TV3 (FIR-MES!), hi han penjades més estanqueres. Des de els dos balcons de casa es veuen 5 façanes senceres i 4 parcialment. Son tot edificis de 6/7 pisos d'alçada i en total es veuen unes 300 finestres mal contades. Cuatribarrades que es veuen: 0. Estanqueres: 0. Empat tècnic. Fent una interpretació molt lliure, vindria a ser com si en el proper referèndum per l’independència sortís només el 50% dels vots favorables. No n'hi hauria prou, s'hauria de continuar fent pedagogia amb vistes al segon referèndum. El desfile no l'he vist pas, sóc una mica masoquista però no fins a aquests extrems. Penseu que per tal d'aplicar l'article 8 de la "sacrosanta", són precisament els que desfilaven aquest mati els que vindrien a “posar ordre”. Encara que des d'un altre punt de vista, aquest tema també es tracta avui a http://elradardesarria.blogspot.com
Un pensament com el que exposes sobre les banderes i les religions –respectant totes les opinions- penso és propi d’un àcrata i d’un ateu.
D’un àcrata, perquè segons la RAE un àcrata és aquell que es partidari de la supressions de tota autoritat. Des la seva perspectiva, perquè una acció tingui valor moral ha d’emanar de la decisió lliure de qui l’empren. Una bandera sempre implica un símbol que ens identifica amb alguna idea, motivació, principi moral o filosòfic o concepte. Però fins i tot, els àcrates o anarquistes tenien la seva bandera, si més no per diferenciar-se dels demés.
D’altra banda, 2000 anys abans de Jesucrist, ja els Xinesos utilitzaven algun tipus de pendons o símbols. El “vexilum” dels Romans no era una veritable bandera de tela, sinó un estendard amb els símbols dels Cèsars que complia el mateix fi i els llibres sants dels Vedes Indis també en parlen.
Crec, per tant, que el problema, com sempre, i també en el cas de l’Església, el problema no radica en el concepte ni en allò que el representa sinó en l’ús que del mateix en fem els homes.
Així doncs, els homes podem ser responsables dels actes més heroics i nobles duts a terme sota el recer d’una bandera que ens estimula i motiva. Però, a l’ ensems, una bandera pot representar allò que més de dolent i roí té l’home.
La esvàstica, que apareix a la iconografia, l’art i el disseny, al llarg de la historia de la humanitat com a símbol religiós representant, per exemple, el concepte hindú de la reencarnació o a Sürya (el déu del Sol), és per nosaltres el símbol del mal en estat pur…
Per tant, i immersos en el materialisme tant absolut en el que les darreres dècades han sumit – sobretot - al mal anomenat primer món o món occidental, no hem sorprèn que alguns –com tu, per exemple- pugeu creure que les banderes són enemigues de la humanitat.
Però, analitzant romànticament la seva funció, i retrocedint tant sols a principis del segle XX, quan l’espiritualitat encara senyorejava per aquest primer món, quan el treball i la família eren les columnes sobre les que la societat es recolzava, la paraula donada era més forta que qualsevol contracte i els homes creiem, les banderes eren els símbols d’aquestes creences i d’aquesta filosofia de vida.
Ara, en canvi, i sense anar gaire lluny, les banderes s’utilitzen per destil•lar odi i ràbia contra algú i, si, com també dius, una mica com la pastanaga que es posa davant del ruc per fer-lo anar endavant.
D’altra banda el que uns espanyols s’omplin la boca, segons dius, de país NO TÉ res a veure amb que estiguin disposats a jugar-se eventualment la vida si cal, per un salari que es pot millorar en gaire bé totes les professions actuals.
Això, forma part de la falta de patriotisme que no deixa de ser, també, conseqüència d’aquest materialisme al que em refereixo abans.
Però, em fa una certa gràcia que en parlis com si això fos una característica privativa dels que se senten espanyols. Gosaria dir, en canvi, que de totes les ètnies que habiten aquest país tan formidable, malgrat tot, que és Espanya (gràcies a la gent que hi viu, no als que el governen) la catalana, és la menys patriòtica de totes, entenent per patriòtica justament la capacitat i disposició a jugar-se la vida per la pàtria.
Sobre el paper els Carods Rovira, els Saura, els Arturs Mas o els d’ERC són els més patriotes dels món. Però m’agradaria veure quans d’aquests, i/o dels joves que cremen banderes o imatges del rei, tindrien agalles per anar a lluitar amb armes de veritat per Catalunya…!
La romàntica época del “tamboriler” del Bruch i de la defensa de Girona contra els francesos, “elle n’est plus...”
Si mai arribéssim a tenir un exèrcit propi, estaria –em jugo el que vulguis-- format per mercenaris de totes les races que ens visiten com a immigrants i cap català.
Volem participar em competicions internacionals però els únics que en aquest aspecte han estat sempre coherents, han estat els Biscains que, encara que risquin baixar a 2ª divisió, no accepten més que natius del País Basc.
En canvi a la República Catalana del Barça el que cal és guanyar, com sigui, i si això representa jugar amb 11 estrangers, benvinguts siguin…
És clar que mentre l’Atlètic és simplement un Club de Fútbol, el Barça “és més que un club” doncs, a més de tenir el personal “emborratxat” i “enlluernat” també serveix com a palanca per eventuals oportunitats polítiques.
Si Marx hagués viscut ara, aquella famosa frase d’ell:
La religión es el suspiro de la criatura oprimida, el corazón de un mundo sin corazón, así como es el espíritu de una situación carente de espíritu. Es el opio del pueblo"
l’hauria refet igual, simplement canviant la paraula “religió” per “futbol”…
També, aprofitant aquesta resposta, em referiré a un parell de punts que esmenta el Sr. Carles.
En primer lloc, veig que aquest senyor es referix a la bandera espanyola com “l’estanquera”. I em sorprèn, doncs llegint part del seu blog sembla una persona educada i correcta.
Però , una característica dissortadament freqüent en el nostre país, a nivell de molta gent d’un bon nivell intel•lectual, és la descortesia envers aquells que no ens agraden o pels que sentim enveja o menyspreem per alguna raó.
I així, aquest Sr. Carles es creu amb el dret de fer gràcia d’una bandera que no considera la seva però estic segur que li en no faria gens que algú es referís a la Senyera amb el mateix to despectiu, emprant un qualificatiu del mateix estil que el seu.
A mi, que ja estic molt a prop dels 81 anys, em varen ensenyar a les EE.PP., que la base d’una bona convivència era el respecte mutu considerant que els nostres drets finien on començaven els del nostre proïsme. I tractant de ser coherent amb mi mateix, he procurat sempre practicar aquest princip (m’he equivocat moltes vegades, però) i, partint de la base que TOTS som iguals, i que no hi han unes ètnies que siguin millor que unes altres.
Les diferències existents no són funció de races, ans però de l’explotació a que uns sotmeten als altres...
Quan despectivament ens referim als murcians o andalusos (que tant han contribuït al desenvolupament del nostre país malgrat el que en pensin alguns), amb el mot de “xarnegos”, no estem fent res més que contribuint a que aquests no se sentin integrats a la nostre terra.
El mateix error que han sotmès els francesos amb llurs immigrants, o els alemanys amb els turcs o els suissos amb tothom que no sigui Suís...!
I a sobres, encara ens permetem parlar del “chauvinisme” francès, dels “caps quadrats” alemanys, dels “mafiosos” italians o dels “anglo-cabrons”
Una de les paràboles de l’Evangeli (Joan 8:7) diu allò tan conegut, però tan oblidat, de “qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra...!!
Mal anem així per construir els eventuals Estats Units d’Europa.
Curious98
L'educada, exhaustiva i documentadíssima resposta de curious97, almenys pel que a mi em toca, i em toca bastant, és mereix uns comentaris que tractaré de que estiguin al mateix nivell de correcció del meu amable replicant encara que, dissortadament, segur que no estaran a la mateixa alçada diguem-ne acadèmica. Jo soc un self-made-man i no he anat mai a l'universitat; no per res especial, simplement no m’agradava gens estudiar, i vaig optar per l'universitat del carrer amb gran disgust de la meva família. Als quinze anys em vaig posar a treballar i d'això en fa més de quaranta. Bé, ja prou de parlar de mi i anem al tema. Per parts:
1/ Escolti, vostè l'ha clavat, tothom diu que soc una persona educada i correcta, però això no vol dir que no em pugui permetre la llibertat de criticar allò que pensi que és criticable, i d'utilitzar l'ironia fina i fins i tot, a vegades, no puc evitar que se'm escapi una certa dosi de descortesia que intento que no deixi de tenir un to amable. Però, certament, no sempre ho aconsegueixo i si vostè ho veu així, mea culpa.
2/ El meu sentiment o, millor, manca absoluta de sentiment, per la bandera del país veí és similar al que sento per la nostra. Quan aquests "draps amb coloraines", com gràficament les definia en Jordi Rey en el seu article, s'utilitzen per tasques tan poc patriòtiques com ara, per exemple, tapar les potes de les taules que les llibreries posen al carrer el dia del llibre, o per senyalitzar els estancs (i per què no, també, les merceries, o els sex-shops?), o per pintar-hi a sobre un toro bravo, un té la tendència fàcil a fer broma. Miri, jo durant més de trenta anys he estat fumador (ara ja no ho sóc). I cada cop que anava a l'estanc, fins fa no gaires anys, per comprar tabac havia d'entrar a uns llocs que tenien com a rètol comercial la bandera del país fronterer amb el nostre i francament, crec que no cal dir res més. Per respectar un símbol primer se’l ha de dignificar, i no és això precisament el que s’ha fet i es fa en el nostre entorn geopolític.
3/ Aclarit tot això, penso que vostè treu conclusions precipitades sobre els meus sentiments respecte als nostres veïns. Una cosa són les banderes i una altra molt diferent són les persones. Jo quan vaig a Espanya m'hi sento be, menjo millor i em trobo amb gent de tota mena, exactament com aquí. Sempre que hi vaig dic que hi tornaré, i ho faig. I els madrilenys i les madrilenyes acostumen a ser gent encantadora, això sí, sempre procurant que no surti "el tema". "El tema" més val no tocar-lo, entre altres motius perquè no ens posarem mai d’acord. Si encara té dubtes sobre els meus sentiments cap a les persones i vol una bona prova del que dic, sàpiga que jo estic casat, molt ben casat, amb una senyora madrilenya, i al firmar "els papers" jo no anava enganyat, sabia perfectament el que firmava. Així doncs, quedem que les banderes per un costat i les persones per un altra.
4/ L'haig de felicitar molt sincerament per haver-se enganxat al mon digital, electrònic, virtual o com es digui a la seva edat. No tots els seus coetanis han estat disposats a fer l'esforç necessari per tal de no quedar desconnectats del món. Creguin, la seva família hauria d'estar molt orgullosa de vostè.
5/ El tema dels Estats Units d’Europa potser l'haurem de deixar per un altra ocasió. És un altre debat.
Publica un comentari a l'entrada