Heu pensat que pot fer una persona gran amb 500€ per sobreviure. Jo em faig creus del que han de patir aquesta gent i l'indiferència de la resta de la societat i dels inefables polítics. Com es pot ni tan sols començar un pressopost de la Generalitat sense començar per cobrir, com a minim, un salari digne per aquesta gent.
Crec que ningú hauria de tenir uns ingressos per sota dels 1.000€ per garantir un salari digne.
Una idea si manca pressopost, perque no retireu tots els cotxes d'escorta, els serveis d'escorta i el 80% dels cotxes oficials, segur que ja n'hi hauria prou.
1 comentari:
Malauradament és així. I quan et refereixes a la indiferència de la societat vull pensar que també t’hi enclous en aquesta.
Perquè tots hi estem involucrats i tots som responsables.
Quan els diumenges al matí vaig a comprar el diari, pels vols de les 10, a la cantonada de Santaló amb Calaf (i estratègicament situada al davant de l’església de Sant Antoni) una noia jove està agenollada, amb un potet a la ma, i mirant al terra.
És l’expressió de la misèria i indefensió més absolutes.
No vull entrar en si es tracta de una “pose” estudiada per colpejar el cor de les ànimes més sensibles o és autèntica.
Probablement, no ho és.
Però el cas és que jo li deixo caure una moneda d’un euro i penso que ja he complert amb el precepte de la caritat i que soc més bo que tots els que passen i passaran pel davant de ella sense ni tan sols veure-la!
Vet aquí, però, que això no és més que la sublimació d’una hipocresia disfressada de compassió que pretén actuar com a somnífer de la consciència.
Consciència que hauria de sentir-se trasbalsada perquè és conscient de la meva abúlia i, en el fons més íntim, indiferència davant del patiment aliè.
Perquè denunciar el que el govern de la Generalitat, el de l’Estat, els dels diferents estats de la U.E. i els de tot el món haurien de fer i NO fan, està molt bé i ja és un primer pas.
Però hauríem de predicar tots amb l’exemple, i jo el primer.
Hi ha un munt de coses que podem fer per aquesta pobra gent –i no estic precisament de donar cèntims a ONGs quina honestedat pot posar-se en dubte- sinó en contribuir com a voluntaris en les diverses organitzacions que l’Església té, com Caritas.
Però qui en farà moure del confort de casa per anar a enfrontar-me a una altra realitat de la vida de la que defujo per bé que sé molt bé que existeix aquí mateix...
Curious97
Publica un comentari a l'entrada