una tarda de quiròfan

Pot sonar extrany i pot recordar aquell títol de "una noche en la ópera" però, per a mí, ha estat una experiència i sé que alguna amiga riurá amb condescendencia al llegir ho.
També vull fer notar que ho faig perquè, al cap i la fi, només ha estat una tonteria, no voldria riure d'una cosa que tan de dolor pot provocar quan la cosa es seria.
El cas es que jo, com molts de vosaltres, tenia un "quiste sebáceo". Sona lleig i ho es molt però nomes es una mena de bola de greix que s'ha quedat arrapada sota la nostre pell. Si palpeu el vostre cos segur que en trobeu un, o més....
El meu estaba allà, al clatell, tot tranquil des de fa anys fins que, fa uns dies ,es va despertar. Ningú li havia dit res, jo no el molestava i la meva dona tampoc l'havia criticat, es a dir que no hi havia cap motiu aparent per despertar.
El cas es que catacrec!!, es va començar a inflar i engegar fiblades de dolor.
Visita al metge que, amb ullada profesional, va dictaminar que això fora, una setmana d'antibiòtics i ens veiem al quiròfan.
Jo, amb un somriure de circunstàncies, ho vaig acceptar amb resignació i fatalitat.
Finalment va arribar el dia.
Despres de dinar, la Rosa fidel i amiga (em va fer costat tota l'estona) i jo, varem entrar al Hospital de Barcelona.
Sort d'això perquè es potser l'únic hospital que no fa "olor" d'hospital.
un cop superat l'imprescindible requisit burocràtic i signatura de possibles exculpacions!! em fan entrar i aqui començá la cosa:
Una infermera simpática com ella sola, em va dur a un petit vestidor i em va fer entrega d'un uniforme que segur que cap metge s'ha posat a si mateix.
Com a concessió a la meva dignitat em va deixar conservar els calçotets perquè el meu cul no quedes enlaire (si pensem que la cosa era al clatell no era gaire la concesió però s'agraeix en qualsevol cas).
Un cop vestit de tal manera, amb gorret i peucs verds i amb el cul a la fresca, em varen deixar seure en una confortable butaca per esperar. Aqui el meu somriure ja era compromès perquè em sonava que tanta comoditat amagava un futur incert i preocupant.
L'infermera ajudava tot el que podía i jo disimulava els meus dubtes (que no pors).
Arribat el moment em van fer seure en una cadireta de rodes per fer uns escasos 10 metres i tanta sol.licitut em posava en estat d'alerta.
A mig passadís canvi de cadireta i en lloc de ser conduit per l'infermera ara ja era un infermer tot vestit de blau verd o verd blau amb mascareta i tot.
Aquí ja era conscient que jo ja no tenia ni veu ni vot. Es el moment que descobreixes que entres en el mon dels metges on tu "nomes" ets el pacient amb tot allò de bo i dolent que significa.
Tothom em sonreia però, per sort, com ja no duia les ulleres no era capaç de copçar si era un riure franc, sardònic, patètic, en fi, no ho sé.
Un cop dins al quiròfan tot s'em va encongir i fins i tot el "quiste" deuria pensar, "ostia això va de debò".
Ajagut cap per avall, no veia, nomes sentía i el meu neguit creixía.
El cirujà, un home força trempat amb l'ajut d'una assistent encara mes agradable em deia paraules de consòl fins que em va atacar a traició i em va clavar una agulla per adormir la cosa. Després em va reconeixer que la primera feia mal perque la pell del clatell es dura... ell si que la te dura la pell...
La sensació de sentir com et remenen sense sentir dolor fa "una cosa" indescriptible perque no saps si ets o no el protagoniste de la carnicería.
Mentre feinejaven anaven comentant coses de feina com si jo no hi fos però he d'admetre que no em varen ignorar (crec)
Punxa que punxa per adormir i remena que remena per netejar, despres de 10 hores en el meu rellotge intern però nomes uns 30 minuts reals varen donar la feina per feta.
Em van ensenyar l'objecte del delicte, un cigró gros, molt gros i boturut. tot bé, encara que ara tinc el clatell tort perquè m'han posat els punts quan el coll era de costat i no soc capaç de recuperar la posició normal, però suposo que quan els treguin tot tornará a la normalitat.
Finalment no ha estat res però em queda altre cop, i ja es la segona, aquell sentiment de que quan et posen aquest vestidet verd, tu ja no ets tu sino un cos en mans d'altris.
No ho puc evitar, no se si es pot fer d'un altre manera però es aquella manera de fer que a ells els permet sobreviure en mig del dolor i la malaltia però que a tu, que en cap cas volies ser allà ,no et dona cap consol.