adoptar, acollir

Una parella d'amics ha decidit adoptar una criatura. No soc jo qui per jutjar el perquè una parella decideix adoptar però he de dir que a mi em sembla be. Dit això el que ja no entenc es el "via crucis" que las parelles han de patir per adoptar. Conec uns quants casos i tots ells han trigat un mínim d'un parell d'anys i fins i tot quatre!! anys. 

Sembla (no ho se del cert) que hi ha organitzacions oficials que tenen atribuïts els països on es pot adoptar i s'ha de seguir tota una burrocracia (no hi ha falta d'ortografia) per arribar a justificar lo injustificable.

Si hi han criatures que, desgraciadament han perdut els pares, i hi ha parelles que estan disposades a donar lis una vida millor, per què sempre hem de trobar un funcionari que els faci la vida impossible, una legislació feixuga en lloc de possibilista, no ho entenc.

Suposo que els benintencionats diran que es necessari assegurar que els pares estan preparats però es que jo no ho estava quan vaig ser pare i dubto que gaires parelles ho estiguessin quan varen tenir el primer fill. 

Lo únic que em planteja dubtes d'una adopció es el potencial "toc" exòtic que, potser en alguns casos es pugui donar a l'hora de triar el país per allò de "un negret" o un "xinet" quan hi ha criatures aquí mateix que ningú considera.

Tots son fills de Deu i mereixen las mateixes oportunitats.

He pogut veure nanos petits viure en centres d'acollida i un pensa que no cal anar a l'altre punta de mon per trobar algú a qui acollir i donar una llar i amor.

Un centre d'acollida es un lloc on van a parar aquells nanos que, per algun motiu , normalment de tipus legal, no poden viure amb els seus pares a qui els hi han tret la custòdia dels fills.

Veure aquelles criatures es veure el dolor i la mancança en els ulls d'innocents, es veure el patiment injust i una lluita desigual per intentar sobreviure nomes amb ajuts escassos i sobretot l'amor increïble de professionals o religioses que donen la seva vida per ajudar los.

Us recomano una visita a un centre d'acollida ni que sigui un cop i així veureu que no cal anar lluny per veure la injustícia del mon.

NO voldria amb això minimitzar la vàlua de les adopcions, al contrari. També he vist dues nenes d'origen rus i que ara viuen afortunadament en cases d'amics i veus unes criatures que son i seran petites perquè als orfenats on s'estaven no hi tenien el mínim que una criatura necessita per crèixer. T'expliquen que quan parlen amb els metges d'aquí els diuen que son criatures des nutrides i mancades de vitamines que regeixen el creixement.

Es necessiten pares valents, disposats a adoptar i pares disposats a acollir però sobretot es necessita una legislació adequada, àgil, assertiva i pro activa i no repressiva.

Sabieu per exemple que uns pares d'acollida no poden en cap cas, mai, acabar adoptant aquella criatura encara que hagi perdut els pares???????

Qui millor  que uns pares que han pogut estar durant mesos o anys amb una criatura pogués, si las circumstàncies canvien, acabar sent adoptades per els mateixos "pares" d'acollida.

Bé, jo, diuen, ja soc massa gran per aquestes coses però si algú em llegeix i encara se sent amb força per tirar endavant una adopció o una acollida, tingueu paciència, molta paciència que les administracions no us ho posaran fàcil, però no perdeu la il.lusió, el que esteu a punt de fer es una de les millors coses que una parella pot  fer en aquesta vida.

cues

Un home ve per l'esquerra, com si res, s'acosta poc a poc tot mirant els rètols, dissimulant, fent veure que busca "algo" que no es mes que apropar se al capdavant de la cua.

Un altre per la dreta, tot xerrant amb un company, va caminant cap al davant de la cua, la qüestió es que perquè ha de caminar si xerra? perquè no es noti que s'està colant.

Un matrimoni oriental camina sense cap mena de vergonya amb els seus dos troleys saltant tota la cua i amb una cara de panoli que no poden amb la seva ànima però no us ho perdeu, es posant davant de tothom.

Saltar se la cua no es una qüestió de països ni de cultures com un podria simplificar. No senyor, aquí parlem de cara dura i educació i la cosa es inversament proporcional l'un a l'altre.

Quanta menys educació, mes cara dura per tirar endavant.

Antídots, n'hi ha tres:

- ignorar los i deixar que fassin el que vulguin

- tancar files perquè no s'hi pugui ficar, com a mínim davant teu

- cridar los l'atenció de manera discreta o, segons el cas, amb mes vehemència per tal de que els altres es solidaritzin i recolzin la protesta.

El primer sistema a mi em costa, es una qüestió d'estomac.

El segon sistema sol provocar que quan el caradura ho detecta, tira mes endavant i la teva maniobra queda estèril

El tercer comporta el risc de que el caradura tregui tota la seva dosi de caradura i la cosa es compliqui.

Bé, això no es ficció, em va passar al aeroport de Zurich, (ciutat Suïssa on un diria que hi regna la bona educació) l'altre dia, sort que portava  moltes hores de vol i m'ho vaig prendre amb parsimònia. 

Bona nit

Los Angeles

Viatjar es obrir els ulls al mon. Viatjar es créixer com a persona perquè permet veure que el mon es quasi infinit i es molt diferent del que tenim al costat. 

Soc a Los Angeles, California, i estic a punt de tornar. Ha estat un viatge per feina com la majoria dels que faig, fora de dates típiques.

Lo primer que vaig pensar, tot volant cap aquí, va ser com han canviat els viatges en poc menys d'un segle. El que jo vaig fer en 15 hores, (evidentment vaig tenir que volar a Europa per poder arribar a LA, gràcies als srs. de Aena), un coetani meu, a principi del segle XX hagués trigat setmanes o mesos a fer ho: tren fins a Bilbao, vaixell fins a Nova York, tren altre cop de costa a costa....). Això d'entrada canvia la perspectiva d'un viatge, perquè las setmanes de viatge fan que realment adaptis el teu cos i el teu cap a l'enorme distància que estas cobrint.

L'avió, en canvi, t'apropa en hores i evita tota aquesta maduració fent que passis del fred a la calor, del nord al sud, de l'est a l'oest en poques hores i el nostre cap, ja no dic el cos, ho ha de digerir massa ràpid.

Un ja porta uns quants kilòmetres i viatges a l'esquena i suposo que aquest tipus de comentaris neixen de l'edat i la reflexió i, sobretot de passar unes hores sol, lo que et deixa temps per pensar.

Penseu ho be, al matí esmorzant a casa i al vespre sopant a 9.500 km de distància i xerrant en Anglès, no està malament.

He tingut l'oportunitat d'anar al Staples Center i veure jugar al Pau Gasol contra els Celtics de Boston. Un altre curiositat, sentir vora 20.000 persones cridant Pau, Pau cada cop que encistellava. Sona be el català amplificat.

He tingut que explicar uns quants cops com està Espanya a gent que creu que estem poc menys que al costat del barranc o fins i tot a baix de tot del barranc, i es que aquí ningú no sap res del nostre País.

He fet la feina i ara soc a punt de tornar i tinc, com cada cop que torno, el sentiment de que he deixat masses coses per veure, que he de tornar però que be que torno a casa.

gerents incompetents

El divendres llegia una carta La Vanguardia d'una senyora, Montserrat Vicens, despitada perquè l'havien acomiadada per culpa d'un gerent incompetent. La senyora reclamava mes solidaritat i menys competitivitat a les empreses i generalitzava als "gerents incompetents".

Be, jo soc gerent de la meva empresa i no em considero incompetent.

A casa meva el primer criteri no es la solidaritat i si, lluito per la competitivitat de la meva empresa perquè sinó, en el entorn en que vivim ho tenim difícil.

Una empresa es crea per tenir guanys, no per ser solidaria i no vull semblar el que no soc però qui digui el contrari menteix.

Las persones son importants a la nostre empresa però digueu me, si hi ha algú que no fa be la seva feina i no serveix per el càrrec?, soc mal empresari si busco gent competent, soc mal gerent si faig fora a qui no compleix?

Si hi ha un equip que avança i una peça desencaixa que hem de fer?.

La part mes difícil en la gestió d'una empresa es la gestió de les persones. A ningú li agrada fer fora algú i fins i tot encara que no sempres sigui del tot just, pot ser necessari per el bon funcionament de l'empresa.

Jo us recomano que un dia us poseu en la posició del gerent i penseu que faríeu en el seu lloc en les seves circumstàncies. Al despatx hem passat junts aquesta vivència i no es gens agradable.

I aquí nomes parlem de persones però quan parlem de fer front a una crisi com la que tenim us asseguro que te molt de mèrit tirar endavant i lluitar per tots i no per un sol.

La generalització Sra. Vicens es arriscada i no vull dir que el seu despido hagi estat correcte però n esn posi a tots en el mateix sac.

prostitució

El Tribunal Suprem ha autoritzat l'edificació d'un prostíbul prop de La Jonquera i l'Ajuntament ha renunciat a seguir denunciant l'activitat de les prostitutes a la carretera.

Acaben de detenir uns tíos si així se'ls pot anomenar per obligar a prostituir a grups de Nigerianes.

Soc home i sento vergonya de veure com es comporten els homes. 

La prostitució només es pot parar d'una manera, educant als homes a que sàpiguen mantenir el seu "pito" guardat i que desplacin el seu cervell de la punta del p. al cap.

La cosa no s'acabarà fins que alguns homes no entenguin que a una dona no se la pot tractar com si nomes fos un "forat" per divertir se una estona.

Hi ha una cosa que es diu educació i això s'aprèn poc a poc.

No es genètic pensar que els homes estant per posseir a les dones i utilitzar les com si fossin objectes. 

Es senzillament que durant segles els homes han tingut el poder i el poder degenera.

De vegades penso que una justícia escrita per homes no es la millor justícia quan es tan laxa amb una actitud despòtica dels homes.

No se com es catalogarà aquest post  ni al que l'ha escrit.

Només he volgut denunciar una cosa que ja feia molt de temps em molestava

 

 

partits

En una mateixa setmana dues coses ens expliquen la realitat dels partits polítics que tenim al nostre país.

En primer lloc ens hem quedat sense llei electoral, així de simple però seguim sense poder triar els nostres polítics. Ells fan la llei o millor dit, no la fan per tal d'evitar que hi hagi realment democràcia al nostre país. I ja està!!

L'altre dia em varen insistir en que hem d'anar a votar per evitar repetir el tripartit, però renoi, ni uns ni altres em donen cap argument. 

Per si no fos prou, els caps de llista prohibeixen parlar als seus si no es per riure las gràcies al cap. 

No es que  m'importi el que diu el SR. Maragall però si en canvi quan el Sr. Castells declara mes o menys: "faltaria mes que un polític no pugui dir el que pensa encara que sigui molest per d'altres".

Avui mateix llegeixes las cartes a la Vanguardia i totes, totes, tenen una queixa dirigida al Govern. Llei de vegueries, això es el màxim nivell de proximitat que tenim de l'interès dels nostres polítics per resoldre la crisi al país.

Sort en tenim que ara estem discutint la reducció de velocitat a les Rondes a 60km/h, això si es important i no us oblideu que el Sr. Alcalde ja ha començat la gira anant a veure les estacions pirinenques abans de viatjar a Vancouver per veure els jocs olímpics, es a dir que la seva prioritat es per el 2022......

No vull ser pessimista però tenim un panorama de lo mes atractiu, no trobeu??? 

 

Barcelona segura

Un col.laborador de la feina, d'origen xinès, ha esta dos cops a Barcelona, en un any, els dos cops l'han robat al carrer.
El primer cop a las Ramblas, ahir cap a la zona de la vila olímpica. Per sort no va prendre mal.
A mes va poder disfrutar de la solidaritat ciutadana. El porter d'un hotel on va voler trucar per avisar la policia, no li ho va deixar fer i el va dir que busqués una patrulla que, "per allà n'hi ha moltes".
Va poder trobar una patrulla però no parlaven anglès......
Finalment ha pogut fer la denuncia i ja sap que mai recuperarà el mòbil que li han pispat, que no tornarà a sortir sol per Barcelona, ciutat insegura com poques i que la gent de Barcelona no ajuda gaire.
Oi que be!!!
Visca la gran imatge que dona Barcelona a qui ens visita, Sr Hereu, per què no plega

Mali

Imagino que per molta gent Mali es el país on tenen segrestats als tres cooperants i per tant es un país insegur i no gens recomanable per viatjar.

Jo vaig tenir la sort de poder visitar Mali, amb el meu fill i un parell d'amics, ara fa uns anys gràcies a un amic i ex company d'estudis, en Salvador Campillo.

Ell fa molts anys que viu uns mesos a l'any a Mali, a la zona d'Hombori, sota una muntanya increïble, la "Main de Fatme".

Nosaltres vàrem visitar només una part del país, la falla de Bandiagara, on viuen els pobles Dogon, Mopti, l'altiplà Mossi, Songhay i un petit tros del Níger.

Vàrem conèixer Peuls, Bambaras, Dogons i Tamasheks, pobles que viuen a Mali tot i que també es poden veure a d'altres països de la zona perquè ells no entenen de fronteres occidentals. Els Tamacheks, a més son els qui viatgen cap al nord del país, cap a Tombuctú i la zona de las salinas. Allà extreuen, de sal que serveixen per comerciar i com a moneda de canvi. Més al nord, terra de ningú i cap allà es on segurament estan amagats els segrestats i segrestadors.

No te res a veure la zona del Níger amb la zona del nord del país. Es més, segur que la majoria dels habitants del sur ni tan sols saben el que ha passat al nord si no es que ara hi deuen haver molts mes periodistes i molts menys turistes.

Mali es un país pobre, oblidat de la ma de Déu, amb una gent fantàstica que res no te i que es agraïda com pocs imaginarieu.

Ens varen oferir les seves cases i tot a canvi de res.

Recordaré sempre un petit poblet, Aiunna, penjat d'una pared  on varem descansar una estona, tot xerrant uns en Català i els altres en Peul i va ser força divertit.

He estat uns quants cops a l'Àfrica i Mali es un record inesborrable en la meva memòria.

Si teniu intenció d'anar hi feu ho, no aneu cap a Tombuctú si voleu evitar una zona de risc però la resta us encantarà.

la posició del nen

Poc a poc però bona lletra. La posició del nen es una posició de descans després de fer algunes asanas. 

Es una posició de silenci i que ajuda a centrar se un mateix.

De 5 a 10 minuts i et sentiràs millor.

La cosa no es fer només aquest exercisi però es dels que val la pena fer cada cop que es fa ioga.

bon vespre

Europa

Vagi per davant que em considero Europeu però dit això començo a no tenir clar que significa això.

Quan un es a casa, la distància serveix per veure de lluny les coses o fins i tot ignorar tot un seguit de realitats. Europa es com una fal·làcia, un invent per aglutinar unes voluntats polítiques però no unes voluntats reals, crec.

En una fira com la que acabo d'estar, un xerra amb gent de tot el mon però si circumscriu la cosa als Europeus descobreix que pot estar tan lluny d'un Anglès com d'un Indi o un Japonès i no estic segur que hi hagi mes lligams amb un Suec que amb un Argentí.

D'entrada els anglesos no es consideren europeus de cap manera i, evidentment dir que son com els espanyols (lo de catalans ja no ho compto) es com una blasfèmia. Ells son els qui ens anomenen PIGS (Portugal, Itàlia, Grècia i Spain...) per encuadrar als paisos de segona divisió, segons ells, i obviar que ells hi podrien ser membres de ple dret, en aquesta segona divisió. Catalans encara menys per un Anglès que menysprea a Escocesos o Irlandesos.

Els Nòrdics semblen gent d'un altre galàxia, mai no tenen fret (ni tan sols quan neva), son  més alts que un Sant Pau i reaccionen sempre amb una fredor incomprensible per mi. Beuen i aguanten el que sigui i no els entenc ni en pintura.

Els Holandesos, rossos ells, parlen mes idiomes que l'Arca de Noé i han fet d'un petit tros de terra per sota el nivell del mar, un refugi de benestar però no s'entenen amb els seus veïns Alemanys, raros entre els raros, serios, sense gaire sentit del humor, pragmàtics, eficaços, diferents i sense cap voluntat d'assemblar se als altres i menys als seus veïns Francesos, barreja de nord i sud, confluència de cultures i terra preciosa, chauvinistes. Italians, molt mes semblants a nosaltres encara que ells mateixos, els del nord i el sud s'assemblen com un ou a una castanya, Grecs que volen i es consideren Europeus a pesar del menyspreu de la resta que els tracten com el fill "tonto" de la zona.

Ja no compto als de l'est d'Europa que no conec prou per valorar, i els Portuguesos, els nostres veins arraconats que nosaltres mateixos ignorem.

Be, i al final els de la península altrament dits Espanyols i dels quals nosaltres en formem part, ens agradi o no.

Si això es Europa benvinguda, però prefereixo pensar en una Europa de regions on, llavors alguns ens identifiquem  mes amb altres i som capaços de trobar mes punts d'unió.

Quines ganes tenen d'ajuntar a contra corrent i buscar globalitzacions incoherents, destruint l'enorme riquesa cultural e històrica que tenim totes i cadascunes de les terres que formem aquesta agrupació

 

homes

Avui no cal que ho llegiu las dones perquè la cosa no amb vosaltres.

Ahir estava a un aeroport i vaig anar al lavabo. Un cop acabades les meves necessitats em vaig rentar les mans, ho faig sempre, i lo primer comporta sempre lo segon i em sembla algo higiènic i necessari.

Mentre em rentava un altre home que sortia del lavabo va sortir directament sense rentar se.

Aquest home va agafar la maneta de la porta amb la mateixa ma que acabava de fer servir per... i s'en va anar.

Segurament el mateix home estava saludant i donant la ma a algú altre que s'acabava de trobar al sortir!!!!

Jo, amb les meves mans netes havia d'agafar la mateixa maneta i em vaig sentir frustrat. Frustrat perquè veig que molts homes no es renten la ma quan van al lavabo (aigües majors o menors) i sobretot frustrat perquè de que serveix que jo em renti si al cap d'un segon he d'agafar la mateixa maneta que el guarro del davant acaba de deixar.

Això es un crit al sexe masculí, el que tenim entre cames potser tot un símbol i pot representar el nostre poder però, si no us fa res, després de fer lo servir millor una rentadeta de mans i així ningú ha de patir les consequüencies de la bruticia aliena 

Desde Nuremberg

Per motius de feina soc a Nuremberg, al bell mig d'Alemània. Una ciutat petita amb un casc antic força atractiu.

En un moment de descans aprofito per destacar algunes coses:

- Tot això es gris, trist, es molt difícil per a mi ni tan sols considerar la possibilitat de viure en un país que no te llum, ni sol, fret, humit, amb neu, etc.

- Ho sento per ells, a mi el sol, la llum, el cel blau, la calor, el día mes llarg que la nit em son necessaris i els miro amb una certa cara de pena.

- El país està net, cuidat, organitzat, la neu no provoca problemes de trànsit, tot funciona excepte els cobrellits que no tapen els peus com passa a casa. Son un país avançat i no se si el clima i te a veure. 

- Els Espanyols i em temo que a nosaltres ens posen en el mateix sac, som la riota d'Europa amb el cap de Govern al capdavant. Mentre el ZP nomes dea tonterias dins d'Espanya nomes els del pais ens adonàvem de les seves tonterias. Ara es tot el mon qui escolta i es maravella de lo incompetent que pot arribar a ser el nostre cap de govern. I nosaltres que hem de donar esperances en algo que no creiem senzillament perquè si no ens ajuden els nostres veins Europeus caurem en un pou molt profund.

- Em temo que tots els qui estem per aquí tenim el convenciment que Espanya com a Estat, i Catalunya dins el paquet, nomes sortirà del pou gràcies als de sempre, les petites i mitjanes empreses, i segur que a pesar de la incompetència del Govern.

imagine

Avui no tenia previst afegir cap altre post però aquest m'ha caigut avui i crec que es una bona manera de començar el dia. Clickeu  imagine i que la setmana us sigui positiva

cinema en català

Soc dels qui creu que imposar sols ser un mal mètode de treball per tant fer una llei que imposi el doblatge obligatori no es, per mi, un bon sistema.

He de creure en aquella frase que diu que el que no vulguis per a tu no ho vulguis per als demés. Si a mi m'imposessin el castellà des de Madrid, jo protestaria e imagino que la majoria dels qui estimem el Català fairen el mateix.

Posar nos al seu nivell no pot ser la solució en cap cas.

L'intel.ligència es el que ens ha de fer millors que els altres, dirigir a cop de prohibició mai serà un bon mètode.

El Català, amb el Castellà, l'Anglès, el Francès, l'Italià i quatre paraules mal dites de Portuguès son les millors eines que he tingut per fer front a la meva carrera professional i fins i tot en la meva vida particular. Vaig tenir sort al estudiar al Liceo Francès i així jo vaig començar estudiant Francès, Castellà a l'escola i visquent el Català a casa. Als 14 anys ja tenia tres llengües i començava l'Anglès.

Crec que a Castella, que no a altres territoris del país on també parlen mes d'una llengua, tenen una gran enveja i una gran miopia i això no es una acusació, nomes es un comentari.

Fixeu vos com tots els qui no parlen idiomes s'en riuen habitualment d'aquesta feblesa.

En 31 anys de vida laboral he descobert, per exemple, que els saxons (anglesos i nord americans) no es preocupaven ( i molts encara no ho fan) d'aprendre cap altre llengua perquè no els fa falta si arreu del mon. Però tots ells, en confiança, em manifestaven la seva enveja de que jo pogués parlar amb naturalitat tantes llengües. Ara, la majoria, ja comencen a xampurrejar el Castellà.

Nosaltres el que hem de fer es seguir el nostre camí i fer que els altres el vulguin seguir i si no volen, pitjor per ells.

Per cert, en relació al cinema en Català, la meva proposta seria no doblar sinó subtitular, així els Catalans aprendrien molt mes fàcilment l'Anglès i, a mes, podrien fruir dels seus actors preferits sentin la seva veu, que, molts vegades es tan important com la seva actuació.