En el nostre mon hi ha moltes coses que ignorem o que preferim no conèixer perquè no son gaire agradables de descobrir.
Ara que parlem tant del esta del benestar i de que no volem perdre els drets assolits seguim patint un petit defecte, ens mirem el propi melic però no necessàriament pensem en el que els manca als altres.
Es clar, no podem ajudar a tothom, es una resposta típica però sabeu lo poc que costa ajudar una mica i lo molt que serveix cadascuna d'aquestes miquetes.
Ahir, com cada any des de fa uns quants anys, un grup de persones anem a un centre d'acollida per donar uns diplomes. Diplomes que 24 nens i nenes, nois i noies han rebut com a reconeixement al esforç de tot un any.
El seu premi no es per haver aprovat o suspès, no es per haver assolit cap fita extraordinària.
El seu premi es perquè han aconseguit vèncer mes o menys el seu propi infortuni.
Cap d'ells te la sort de poder viure a casa, la seva casa es el centre d'acollida, lloc excepcional dirigit per persones excepcionals però no no tenen casa.
NO tenen casa i no poden viure amb els seus pares, la major part de les vegades perquè millor que no estiguin amb ells. Pares que no se si mereixen tenir aquest títol.
Coneixen el mon de la indiferència, de la solitud, del maltracte, del menyspreu, del dolor físic i psíquic d'una manera com nosaltres ni tan sols podem imaginar.
Dins de tot aquest cúmul de desgràcies aquest grup de nens han pogut gaudir de l'ajut d'unes professionals que els porten de la ma fins a situar los lo mes a prop de la resta de nanos de la seva edat.
Coses tan senzilles com ensenyar a parlar a algú que vivia bloquejat, ajudar a superar la soletat d'una classe que et deixa arraconat, ajudar a control.lar la lectoescritura.
Cada cop que els veig sento dins meu una profunda admiració per aquests petits herois que amb menys de 14 anys ja han lluitat i quasi sempre perdut deu vegades mes que jo amb 56.
La seva abraçada em va donar mes força a mi de lo que la meva els pugui donar a ells.
A tots ells, a l'Abdellah o la Jaqueline, a la Mónica o l'Aiman, o l'Eric, a tots ells un petó molt gros i sapigueu que mentre poguem, no us deixarem sols.
Ah!, si algú vol ajudar cap problema, nomes ho heu de dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada