la veritat ofen

Un individu, no direm senyor, anomenat Alessio Rastani, ha fet "saltar la banca" com dirien alguns. El seu crim, les seves paraules: "la crisi és un somni fet realitat per a aquells que volen fer diners"..."he estat tres anys somiant amb una recessió com aquesta"..."els governs no dirigeixen el món, el governa Goldman Sachs".....
Fins i tot la ministre d'economia espanyola ha dit: "es un immoral"...Em sembla que fin si tot el sr. Botín l'ha tractat de boig.
Bé, boig potser, immoral? per què? per especular?
No sabem que hi ha grans corporacions que inverteixen, sense ni tan sols posar un euro, a futurs, en coses com ara la fallida de Grècia? i que llavors s'encarreguen de potenciar les notícies per afavorir aquesta caiguda?. NO ho sabem o fem veure que no ho sabem.
Quan els individus de Moody's, Standard & Poors, etc. empreses privades nord americanes, llencen les seves ja famoses valoracions de països, empreses, quin es el seu criteri, la veritat o l'interès no sempre declarat dels seus socis. Però be que funcionen i ningú no els para. Quina veu creieu es mes influent avui, la de una d'aquestes agències o la d'un primer ministre europeu, el que sigui.
Des afortunadament avui i sempre el diner s'ha mogut sense respectar cap ètica, o creieu que el sr. Fainé o el sr. Botín diuen a la seva gent invertiu en ONG's o empreses èticament responsables. JO crec que inverteixen on creuen que poden guanyar diners i ningú no mira on.
Aquest individu senzillament ha volgut airejar una veritat des afortunadament massa certa i per això la crisi ens ha dut on som.
Recordeu que els qui la varen activar segueixen guanyant els seus sous mil.lionaris i ningú no els ha parat. Tenen noms i cognoms.
Be, algú ho ha dit ben alt, ara a veure qui el demanda per difamador o qui segueix tirar del fil fins a descobrir la veritat, em temo que ningú.
Jo, en el fons estic content, sembla que poc a poc la gent comença a expressar se amb llibertat. Ja nomes falta que la justícia actuï per investigar i castigar als delinqüents.
Ja es hora que la senyora justícia es tregui la bena dels ulls i miri el que passa al mon.

renovació

Una de les premisses bàsiques per la regeneració de qualsevol empresa es la renovació dels seus elements. Quan un equip de futbol perd, es canvia l'entrenador i/o els seus jugadors i així pots rellançar l'equip. Per això es busquen o be jugadors mes joves o figures contrastades.

Les empreses inverteixen en buscar els millors, entre els nous professionals que pugen o entre els qui ja estan consagrats.

Al camp, cada x anys, els camps es deixen reposar per tal de regenerar i recuperar la terra.

A les industries cada x anys es renova la maquinària per tal d'adequar la a les noves necessitats del mercat.

La pell, les ungles, el cabell tot creix, cau, es regenera mes o menys ràpid però sense parar.

En definitiva tots i tothom necessiten una regeneració total o parcial de tant en tant. 

Tots?, Tothom, noooooooooooooo

Hi ha una exepció que confirma la regla, ho endevineu?, no? si, es clar no per mes obvi es menys real, la excepció son els polítics.

El polític no es regenera, s'apoltrona. El polític no canvia es perpetua, el polític no s'en va, es ratifica.

Diuen els polítics que estan al servei del ciutadà, val. Resulta que, segons totes les investigacions, els ciutadans considerem que els polítics son la nostre primera font de desconfiança, estem d'acord. En canvi venen les eleccions estatals i aquí no canvia ningú.

Els dos que tenen mes possibilitats:

Rajoy, 56 anys, candidat perdedor dues vegades, 8 anys com a cap de l'oposició i abans ministre del govern d'Aznar, es el que podríem dir un currículum de perdedor permament.

Rubalcaba, 60 anys, ministre del 93 al 96, diputat després i ministre altre cop del 2006 fins ara.

Duran i Lleida, 59 anys, diputat i polític actiu des d'el 1982 i fins ara....

Podríem seguir però el post es faria etern i depriment.

Al estat central, el 20 de Novembre triarem un futur president entre polítics perdedors i caducats perquè ells mateixos s'encarreguen de que res no canvii.

Seguirem com a país de segona.

Ho sento però val la pena que cada cop mes, els ciutadans diguem ben alt i clar les veritats, es el primer pas per la regenració del país.....

Kalashnikov

Sabeu el que es un Kalashnikov? Segur que si, tothom ha sentit algun cop aquesta paraula, ho ha vist als diaris a la les pel.lícules i quasi be sempre a les mans dels "dolents".

La foto del costat us ajudarà a entendre el que es un Kalashnikov. I a que ve parlar d'un fusell, us preguntareu, ve de fer un xic de pedagogia i per explicar coses que d'altre manera serien incomprensibles.

El Kalashnikov es un fusell que va inventar un home, casualment amb el mateix nom l'any 1942 i encara avui es l'arma mes preuada per anar matant gent per tot el mon. També se l'anomena AK.47 o AK-74 en funció de la versió (diesel o benzina...)

Segons la wikipedia se n'han fabricat entre 30 i 50 milions d'unitats "legals". Aquest es un punt curiós perquè l'eina es tan bona i coneguda que molts països que no poden pagar la factura oficial els compren en les seves versions "pirates", si senyor sense pagar drets.

Fent números a l'engròs i agafem  100 milions d'unitats entre oficials i pirates i suposant que amb cadascun d'ells s'hagi tirat un tret i quest tret hagi servit per matar una persona, objectiu primari d'un arma tenim que, per el cap baix, gràcies a aquest petit enginy han mort al mon aproximadament 100.000.000 de persones.

Això sense comptar que aquest enginy pot disparar 600 trets per minut....

Això sense comptar que es pot comprar, segons el país, per 20USD o 400USD, pirata o oficial, nou o vell....

Us adoneu del poder d'un sol enginy militar dels mes senzills i comuns, a l'abast de nens soldats a l'Àfrica o als exèrcits de Rússia o allà on volgueu.

UN día hi vaig pensar per casualitat i desprès vaig reflexionar, que fàcil seria arreglar la pau i la fam al mon si volguessim.

Llàstima que l'home sigui l'animal mes estúpid que hi ha al mon. 

ravalejar

Avui hem anat a "ravalejar" aprofitant les festes de la Mercè. Es bo anar a passejar per Barcelona però per la Barcelona que s'amaga dels nostres recorreguts mes habituals.
Sortint de la Plaça Universitat hem anat Joaquim Costa avall.
La primera descoberta es que aquest carrer, en un tros es la vivenda de la comunitat filipina de Barcelona. Anàvem caminant quan de cop i sobte semblava que estiguéssim a Manila. 
La foto es d'un dels carrerons que moren a Joaquim Costa i denota que Barcelona es, encara, una ciutat polifacètica, on s'amaguen mil i una personalitats i entre elles, la d'una ciutat bella i vella que no renuncia a les seves arrels.
Hem girat cap al Macba, illa de modernitat amb un festival dedicat a Mongòlia, entrat per Elisabets fins a les Rambles, hem tornat per el carrer del Carmei amunt cap a Universitat altre cop.
Curiós veure la quantitat de comerços oberts, autòctons o no, de menjar i de vestir, locutoris i serveis. Sembla que lo dels horaris no es per a tothom.
Curiós també que la majoria dels autoserveis o "colmados", segons dèiem abans, en aquesta zona, mostren gran quantitat de llegums que no conèixo ni son d'aquí.
Hem descobert també que el "Regulador Bagués", abans una joieria, ara es un petit hotel de luxe. Curiosa evolució, lògica si pensem que aquella joieria ja no te cabuda en aquell indret i l'hotel en canvi si.
He trobat horrorosos les noves parades de les Rambles on es venen objectes turístics. Senzillament penosos i patètics. Es nota que don no n'hi ha no en raja oi sr. Hereu?
Una passejada plena de vida i força agradable en un dia soleiat.
Us ho recomano, Barcelona te molts racons amagats.

La gent opina sense llegir

"La gent opina sense llegir", son paraules del professor Joaquim Arenes, escoltades a la ràdio.
Quanta veritat continguda en una sola frase. Avui tothom se sent capaç d'opinar encara que no tingui idea del que parla i no es que no tinguem dret a opinar, es que s'ens "refot" si la nostre aportació te un mínim de criteri o senzillament volem ser notoris amb la nostre aportació.
Quants periodistes parlen o escriuen sense verificar si el que diuen es mínimament rigorós o no. Que la veritat no t'impedeixi d'escriure el titular, aquesta sembla ser la divisa de massa gent.
Llegir, investigar, analitzar haurien de ser premisses bàsiques perquè un individu que s'auto anomena periodista. No, això ja no es un requisit per a molts d'ells. 
Etica, aquesta seria un altre paraula que també han esborrat del seu diccionari massa gent amb dret a un espai als mitjans de comunicació.
En un mon on tot es basa en la comunicació i la difusió de noticies, la intoxicació que provoca una mentida es tan dolorosa com un cop de puny amb l'agreujant de que la llibertat d'expressió no ens permet tapar certes boques.
Sort que hi ha gent com el Sr. Arenes que ens aporta seny i criteri.
gràcies.

Rajastan

La segona etapa del nostre viatge per l'Índia va ser el Rajastan. Jodhpur, Jaipur i Jaisalmer son juntament amb Udaipur que aquest no hem visitat, les joies d'un estat diferent a la resta de l'Índia.
Frontera amb Pakistan i amb el desert del Thar com a paisatge mes comú, el Rajastan es, per a mi un dels imprescindibles. La seva gent es diferent, tot es diferent.
El cel eternament blau com correspon a una terra àrida i seca se li barregen els colors mes vius que un pot imaginar.Jodhpur, la ciutat blava (la de la foto de dalt), Jaipur, la ciutat rosa i Jaisalmer, la ciutat daurada son el primer indicador de que el color es el mes important en aquesta terra.
Les dones porten uns vestits amb uns colors vivissims, els homes amb uns turbants de 7 metres de llargada fan que tots ells destaquin com un paleta de pintor. 
Poder passejar per els carrers de Jodhpur o Jaisalmer es un viatge a un passat que nosaltre sja no hem conegut.
Jaipur es l'expressió màxima de bullici i vida en un entorn amigable.

Diuen que l'Índia no deixa indiferent, t'encanta o no t'agrada gens. Jaipur es la joia de la corona per qui se sent feliç amb la gent, vivint al carrer, comprant, menjant, passejant o senzillament gaudint intensament.
Rajastan, per fi, es un estat net si pensem que l'Índia no es precisament un país net tal i com els suïssos el poden entendre. La sequedat del país hi ajuda.
El desert del Thar, per desgràcia, està patint les conseqüències de l'evolució. La major part del recorregut que nosaltres hi varem fer, uns 50 km va ser un continu de aerogeneradors, es a dir, energia eòlica. Llàstima que tota aquesta energia va cap a les instal.lacions militars i es que en aquest país lo militar pesa molt, massa.
Pena, no tot pot ser tan maco.
seguirem

Terroristes

Fa un parell de setmanes es va celebrar el 10è aniversari de l'atemptat de les torres bessones a Nova York.

S'ha escrit molt sobre aquell esdeveniment, s'han fet pel.lícules, una mica de tot com es propi dels Nord americans. No els hi puc recriminar, son un poble orgullós de si mateixos. Per algunes coses crec que son un poble admirable, per altres no tant. Però en qualsevol cas avui no vaig per aquí.

Aquell dia varen morir prop de 3.000 persones, tots ells gent del carrer, bombers, policies. 

S'ha considerat el "gran atemptat" contra el poble americà i es va penjar el retrat de Osama Bin Laden com el gran assassí per ser l'inductor d'aquest crim.

Poc després les portes eren obertes i la comunitat internacional veia normal encetar la guerra d'Irak. Casualitat?, conseqüència? necessitat?

Qui va instar aquesta guerra i quin era l'objectiu, venjança? o be hi havia altres interessos com els del sr. Rumsfeld, o el sr. Bush o el sr. Blair o fins i tot el pallasso del Aznar.

Quants morts hi ha hagut a la guerra d'Irak, aproximadament 110.000 a dia d'avui!!! si nomes comptem els Iraquians, es a dir no compto els soldats dels altres països que hi varen anar obligats o no.

3.000 contra 110.000, qui es mes terrorista?

El Bin Laden ho es sens dubte però els Bush, Blair, Aznar no ho son menys, pitjor encara perquè el primer ja ha pagat, el segon en canvi era a la celebració del aniversari, el tercer dona conferències on lluiex les seves excel.lències i el tercer encara no l'han tancat a cap manicomi.

Màxim respecte per els qui varen perdre la vida l'onze de setembre a Nova York, a ells i els seus familiars però també per els 110.000 que ningú no recorda fora de l'Irak, gent sense cara, sense llibres, sense pel.lícules, sense record.

 

Gandhi

Avui he sentit al Alex Rovira al programa de Gaspar Hernàndez de Catalunya Radio. Ha estat casualitat, no seguia el programa però l'Alex Rovira ha llegot una frase de Gandhi que ha marcat com a guia per a tots nosaltres:
"les coses que ens destruiran son: la política sense principis, el plaer sense consciència, la riquesa sense treball, el coneixement sense caràcter, els negocis sense moral i la adoració sense sacrifici".
Quer cadascú pensi en cadascuna d'aquestes frases i en el que signifiquen. Penseu que això ho va escriure un home fa mes de 60 anys i avui encara mantenen tota la seva vigència, per què? perquè diu la veritat i aquesta sols ser immutable i perdura en el temps.
Ja teniu tema per tota la setmana que jo seré fora.
Bona setmana

La cultura de la queixa porta Occident cap a la decadència

"Una cultura basada només en els drets individuals no porta a l'harmonia personal ni col.lectiva, perquè, qui es educat en la convicció que té dret a tot sempre troba motius per la queixa. Si vius convençut que tens tots els drets creus que l'única raó de la teva insatisfacció és que algú no te'ls ha donat. I d'aquesta manera perds l'oportunitat de tenir responsabilitats".

"Aquesta cultura dels drets individuals sense cap responsabilitat social  també els fa egoistes i improductius....."

S'ha de recuperar la iniciativa donant, basant la nostre vida en les obligacions i les responsabilitats. Donar nomes depèn només de tu.

L'únic plaer real que dóna guanyar alguna cosa es poder compartir la ......

Suposo que ja heu notat que el nivell d'aquest escrit em supera.

Swami Parthasarathy, n'es l'autor (La Contra del 6 de Setembre).

Curiós que les coses senzilles, expressades amb senzillesa son mes colpidores.

Bona setmana.

Soc Català

No creia que fes falta fer una declaració així però ateses les circumstàncies en les que el nostre país ha de navegar considero que, en aquest moment, es bona una declaració d'intencions:

SOC CATALÀ

No pretenc res mes, ni res menys. NO vull dur a enganys a qui em pugui llegir e interpretar.

Sempre m'he considerat, primer que tot, ciutadà del mon i senzillament persona però avui també hi afegeixo Català.

No vull onejar cap bandera, ni cantar un himne guerrer, senzillament reivindico aquest país petit que poques vegades ha estat ben dirigit i per això som on som.

Aquest petit país que nomes reivindica poder viure en pau i tranquil.litat, treballant dur, i fruint d'una geografia immillorable, davant de la Mediterrània.

SOC CATALÀ

I no ho soc per contraposició al que altres pretenen que sigui. Soc Català perquè la història d'aquest poble cada cop s'endinsa mes en la meva manera de ser. Soc Català perquè m'agrada aquesta llengua que encara no soc capaç d'escriure amb correcció. Soc Català perquè dec tenir un xic de masoquisme com tots els Catalans, mes acostumats a perdre i patir que cap altre cosa.

Soc Català senzillament perquè aquí vaig néixer i aquesta va ser la meva sort.

 Bon vespre.

estat del benestar

Imagino que jo, com la majoria, pateixo al veure com ens van les coses al nostre país per culpa de la gestió dels nostres polítics.

Des que el Sr. Mas es el president hi ha hagut un tema força recurrent que, a mi com a mínim, em sorprèn: el tema dels serveis sanitaris que tothom reivindica i els tancaments estivals que hi ha hagut, de nit, de una quarantena de centres.

Vagi per davant que aquest es un tema relliscós on es fàcil "prendre mal", tot i això hi vull afegir el meu granet de sorra.

L'estat del benestar del que ara tothom parla sembla que es el conjunt de serveis que "algú" determina que tothom i te dret. Qui ho determina es la primera gran pregunta que ningú, com a mínim cap polític, ha estat capaç de llistar però tampoc la ciutadania en general ho ha fet.

Imagino que tothom pot parlar del dret a una vi venda digne, a una feina digne, dret a votar i viure en llibertat, dret a un serveis públics dignes i uns serveis sanitaris per a tothom.

Fins aquí, dit així sona be però anem a pams.

Una feina digne que vol dir, que si jo no trobo una feina que m'agradi, l'estat m'ha de donar aquesta feina? que m'ha de pagar mentre jo no la trobi? i si no la trobo o no la busco??? Una vivenda digne?, jo vull un pis de 100m quadrats a Sarrià?, me l'ha de donar l'estat, quan?, quan jo compleixi els 18?

Seguim, vull un aeroport al costat de casa perquè quan vulgui volar no hagi de fer gaires kilòmetres.......Bé, això l'estat Espanyol i el català, ja ho estant fent i ja tenim 26 aeroports, inclòs el d'Alguaire, que no serveixen mes que per assegurar vots.

I finalment serveis mèdics, el Govern tripartit, populista que no d'esquerres, ha construït centres per a tot arreu i ara tenim centres assistencials fantàstics com els aeroports, sobredimensionats i sobrers atesos la població que cobreixen però qui es el "xulo" que vol perdre un dret adquirit, ningú i d'això protesten la majoria.

Quants d'aquests centres responen a un criteri de planificació previ que analitzi quines son les necessitats i els recursos, em temo que cap. La majoria son promeses electorals on cada alcalde o qui sigui promet que si jo mano construirem un poliesportiu, un aeroport, una universitat i un hospital per quants, tan se val però si el vei ho te, nosaltres també.......

Espanya ja es el país amb mes kilòmetres d'AVE del mon...., Imagino que també el de mes densitat d'aeroports i així podem seguir.

Ara be, amb la ma al cor, cal? cal tota aquesta despesa en un país que no disposa de recursos ni tan sols per garantir un sistema d'ensenyament de qualitat a tots els nens (sense barracas)?

JO crec que el Sr Mas ha fet el que tenia que fer, el problema que no ha sabut explicar, d'un costat i de l'altre que, com tots els polítics, redueix algunes despeses però segueixen malgastant en altres.

Ara queda clar que aquest país l'hem de treure del forat la petita i mitjana empresa i sense ajuts, mentre els grans no paguen i els bancs fujen d'estudi.

Avui he agafat l'AVE a Madrid i a classe Club (primera per entendren's) viatjaven nomes tres persones: la Sra Sanchez Camacho, el Sr.Jordi Fernández Diaz i un altre sr. del PP. A classe business i era el Sr. Garcia Albiol, i es que la crisi hi es però no per a tothom, perdoneu la frivolitat.

Jo, per començar a arreglar el país començaria per jubilar a tots els polítics de mes de 60 anys, com a mínim començaríem a tenir sang nova en un país on el sr. Guerra, el sr. Gonzalez, el Sr. Pujol, el sr. Fraga Iribarne i companyia encara ens donen "lliçons" de democràcia. 

la diada

Ahir vaig sentir a les notícies que aquest any, la celebració de la Diada costarà menys, "nomes " 270.000€, es a dir nomes uns 43.200.000 pessetes....

Em sento meravellat, quan va costar doncs la de l'any passat?? 

Està clar que aquí les coses es medeixen amb diferents rasers en funció de qui es el que ha de passar per l'adreçador.

M'agradaria pensar en quantes coses, amb menys cost econòmic han estat suprimides per qüestió de pressupost, i aquesta en canvi manté aquest nivell. Amb fa angunia pensar que es varen gastar el Sr. Montilla i el Sr. Benach, honorables pensionistes de luxe avui, l'any 2010 quan erem al bell mig de la crisi.

Sr. Mas, jo soc dels qui l'ha votat i li demano o millor dit crec que li puc exigir que sigui mes curós amb els diners de tots.

No em pot dir que hi ha coses que son irrenunciables perquè be que n'ha "llimat" d'altres tan o mes "importants".

La Diada es un acte per a tots nosaltres i nomes es tracta de sortir al carrer i fer xirinola i celebrar la nostre desfeta.

270.000€ poden ser molt mes útils en un altre lloc i així els altres no podran recriminar que vostè no actuï correctament.