llibres

En principi aquest hauria de ser el darrer post d'aquest 2011 i res millor que parlar de llibres, els meus amics els llibres.

2011 ha estat un bon any per la lectura de llibres en el meu cas. Fins a 43 llibres!! Novel.la, assaig, biografia, auto ajuda, conte, tot menys política.

Per mi ha estat el millor any de lectura perquè mai no havia llegit tan en tan poc temps.

No tots m'han agradat i un m'ha agradat especialment: Jo confesso de Jaume Cabré.

Ara que es parla de Kindle, de tablets, de que els llibres de paper "s'acaben", a casa el llibre de paper te bons salut. Fins i tot em permeto el luxe de deixar ne a amics i amigues de confiança i quasi be tots tornen.

El llibre de paper es, un plec de fulls però es també un company, un confident, et transmet tot un seguit de sensacions, entre tàctils i olfactives.

No son parides mentals però no us obligo  a compartir les. 

El llibre forma part de mi o jo soc jo i el meu llibre....

Acabo l'any amb un llibre llarg i dens: la autobiografia de Nelson Mandela. Quan l'acabi podreu tenir el meu comentari al meu blog de llibres:  llibredepaper

Demà acabarem l'any i segurament la darrera cosa que faré serà llegir una estona, al llit ,quan ja no tingui força per res mes.

Tan de bo la meva capacitat de lectura al 2012 sigui com la d'aquest any que s'acaba.

Bon any a tothom

Nadal

Tinc diferents temes per tractar, vull parlar de coses sobre les que no estic d'acord però avui no toca, avui fins i tot per els qui no segueixen certes tradicions religioses, avui repeteixo crec que toca aparcar tot allò que no sumi, tot allò que no representi mirar endavant.

Tenim la sort de ser aquí, amb els nostres i nomes això ja val tot.

Tenim la sort de viure en un mon en crisi però un mon on la gent està descobrint que hi ha veritats abans amagades, on hi ha bondat que abans estava adormida, on hi ha solidaritat davant dels qui roben.

El nostre mon no es perfecte, mes aviat es molt imperfecte però tinc la sort de mirar els qui pugen darrera meu i veig amb orgull que son tots ells millors que jo. Això significa que on jo no hauré arribat ells ho podran fer segurament.

No ho tindran fàcil però es que nosaltres tampoc ho hem tingut fàcil darrerament i anys enrera.

Avui estic content perquè em sento, al final d'una llarga carrera que haurà durat quasi 350 dies, feliç per haver pogut arribar i poder estar sa i estalvi per enfocar la nova carrera que començarà la setmana que ve.

Avui, demà, demà passat nomes toca retrobar nos amb els amics i parents, riure i plorar d'alegria, recordar als qui ja no hi son i mirar amb optimisme el futur que ens espera.

Lo mes dur ja ha passat, ara toca tirar endavant un altre cop.

Jo que tinc la meva fe crec que ens en sortirem i a mes hi farem reforçats.

Bon Nadal i un millor 2012.

Per cert la treva nomes es per un parell de dies, els temes pendents sortiran.

de reis i reines

Un rei avui per què serveix? i una reina? i un parell de princeses? En època de crisi i en època de crisi un es pregunta de que serveix mantenir un anacronisme que no te cap valor afegit.

La meva generació ha crescut sota l'ombra d'un dictador que ens va col.locar un rei com a testament. Però es que darrera el seu moviment hi ha centenars d'anys d'història tots ells orientats a fer nos creure que la monarquia forma part de nosaltres i no es discuteix.

Jo, a data d'avui nomes conservaria tres reis: Melcior, Gaspar i Baltasar.

Son els únics que donen satisfacció, no cobren, nomes tenen amics, pensen sobretot en els mes necessitats i no esperen res a canvi.

La resta de monarques de tot el mon, tots ells, el millor lloc on poden ser es als museus d'història, ben guardadets.

Així ens alliberarem de reis i princeses i fins i tot de gendres.....

He llegit bastants llibres d'història i no he sigut capaç de trobar un rei que hagi fet res de bo per el seu poble tret que no sigui el propi "autobombo" que ells mateixos o els seus cronistes hagin pogut tenir. Em sembla que ni tan sols Lluís IX, rei de França, anomenat "Sant Lluís" no va ser cap sant.

No pretenc presentar me com anti monàrquic, sinó com pragmàtic ciutadà.

Amb tot el que costa una casa reial i altres despeses col.laterals imagineu quantes coses podrien dur els verdaders reis, els Reis Mags d'Orient a tota la gent que verdaderament ho necessita

donar

Donar es una paraula fantàstica perquè implica entregar quelcom sense esperar res a canvi.
En el nostre mon d'avui, donar es poc freqüent perquè la majoria espera sempre "algo" a canvi del que estàs donant.
Per sort hi ha molta gent, d'aquells que no surten mai als diaris, gent normal com tu i jo que pensem que donar es una cosa molt bonica.
De fet diuen i jo ho crec fermament, que qui dona algo es doblement afortunat perquè el qui rep senzillament ha rebut el que sigui però qui dona te el plaer de donar i a mes el plaer d'haver fet una cosa útil.
Jo soc donant d'ulls i de la resta d'òrgans que conformen el meu cos. Ho soc des de fa mes de trenta anys i, algun dia, quan el meu cos ja no funcioni per si mateix, servirà perquè d'altres als qui no tot els funciona correctament, puguin tenir una segona oportunitat.
Jo soc donant i no necessito fer ne publicitat però avui, avui el dia en que els de la Marató de TV3 treballen per les donacions, avui m'atreveixo a fer vos una pregunta:
sou donants?, jo no vull la resposta, no la necessito, senzillament m'agradaria que us ho penseu.
Bon diumenge.

equivocarse es humano

Equivocarse es humano, yo cometí el gran error de votar una vez (solo una) al sr. Zapatero.

Es importante reconocer cuando uno se equivoca pués este es el primer paso para poder rectificar.

Rectificar es de sabios, yo ya lo hice hace cuatro años pero muchos conciudadanos se mantuvieron en su error hasta el pasado 20 de Noviembre.

Sr. Zapatero, yo creía que nunca más el estado español tendría un presidente tan malo como Aznar pero Ud. tendrá el dudoso privilegio de hacer casi bueno a Aznar.

Los españoles (y los catalanes aun peor) debemos ser muy malos para haber merecido 8 años de Aznar y 8 años de Zapatero si es que es cierto aquello de que los pueblos tienen aquellos políticos que se merecen.

Ha sido Ud. tan funesto para España y Catalunya que cualquier otro resulta apetecible e incluso mejor. Hasta el Sr. Rajoy que ya había perdido dos elecciones ha ganado por abrumadora mayoría.

Se va y nadie le va a echar de menos. Se imagina lo triste que tiene que ser, bueno no, Ud no se lo imagina porque su incompetencia no le permite ni tan solo darse cuenta de lo que es obvio para todos los españoles y para todo el mundo.

He estado pensando en alguna cosa buena que Ud. nos haya dejado como legado y no he encontrado ninguna.

En cambio los libros de historia seguro que le reconoceran una característica en la que ha ganado a todos los presidentes españoles, europeos y .....: el sr. Zapatero ha sido sín duda el presidente más mentiroso. Ud. ha hecho bueno aquel dicho: "miente como respira". Además todas sus mentiras estan recogidas en las hemerotecas.

Y encima tenemos que apechugar con que Ud. es del Barça aunque nunca haya ejercido por falta de personalidad, que cruz.....

Bueno, hace tiempo que quería escribirle y lo he hecho en castellano por aquello de que su catalán, como su francés o su inglés no existe.

Adiós.

 

actitud

Una dona molt sàvia es va despertar un matí, es va mirar al mirall, i va notar que tenia solament tres cabells en el seu cap. "Hmm", va pensar: "Crec que avui em faré una trena". així ho va fer i va passar un dia meravellós.

El dia següent es va despertar, es va mirar al mirall i va veure que només tenia dos cabells en el seu cap. "Hmmm" va dir, "crec que avui em pentinaré amb la ratlla al mig". Així ho va fer i va passar un dia grandiós.

El dia següent, quan es va despertar, es va mirar al mirall i va adonar se que solament li quedava un cabell en el seu cap. "Bé", es va dir, "ara em faré una cua de cavall". Això va fer, i va tenir un dia molt, molt divertit.

Al matí següent, quan es va despertar, va córrer al mirall i de seguida va veure que no li quedava ni un sol cabell en el cap. "Que bé!" va exclamar, "avui no m'hauré de pentinar!".

La teva actitud és tot en la vida.

Alegra't cada matí.

Riu te de tu ateix. Acceptat't.

Sigues bondadós i amable amb els altres.

Somriu los, perquè cada persona que et tròbes té els seus problemes i el teu somriure els ajudar.

La vida no és esperar que la tempesta passi ni és obrir el paraigua perquè tot rellisqui...

La vida es aprendre a ballar sota la pluja.

Que cada dia de la teva vida ho gaudeixis al màxim!

Evidentment el tex no es meu però la història s'ho val.

El missatge es bo per avui i per tot el 2012!!!! 

2.659

2.659 es el número de nens i nenes tutelats per la Generalitat a data d'avui.
El número va ser publicat fa pos i, evidentment, ha passat sense pena ni gloria per la majoria de la gent inclosos els propis mitjans que no se n'han fet ressò.
Cap emissora de ràdio, que jo escolti com a mínim, s'ha dignat dedicar una estona a tractar el tema.
Jo tinc la sort i la desgràcia de conèixer uns quants nanos "tutelats" per la Generalitat i per tant conec una mica la feina que fan uns professionals increïbles i sobretot el drama que han tingut que patir i segueixen patint aquestes criatures.
En primer lloc això de tutelats per la Generalitat no deixa de ser un eufemisme perquè només es una tutela administrativa i burocràtica, molt lluny d'una verdadera tutela personal com seria desitjable. La feina la fan gent anònima tot i lluitant moltes vegades no nomes contra la resta del mon, fins i tot les famílies dels infants però també contra la pròpia Generalitat que nomes sap actuar com a funcionaris que son.
Però avui no entraré mes en aquesta part del tema.
Avui vull aixecar una veu per els 2.659 crios, nois i noies, nens i nenes que, des de nadons fins als 17 anys poden estar en un centra d'acollida, sense la calor dels pares o precisament alliberats d'uns pares que no mereixen aquest nom.
Nanos que han patit agressions, cops, abandonaments, maltractaments i tot allò que podeu imaginar.
Son molts, masses, una vergonya per tots nosaltres.
Recordem que ells son el futur però el seu passat ha estat un drama i el present no es gaire il.lusionant.
Es la nostre obligació ajudar los. Penseu hi una mica.
Recordeu aquella fabula que parlava del caminant que es queixava de la seva mala sort fins que va mirar enrere i va veure al mateix camí un altre home que recollia les engrunes que ell havia deixat caure......  

pista de gel

He estat a Nova York els darrers dies i he pogut veure fins a tres pistes de gel: parc Bryant a la 42st, Rockefeller center i Central Park.

La gent feia cua a tots tres llocs per tenir la possibilitat de patinar. Les tres estan en lloc cèntrics, els "turistes" i fèiem el badoc, etc.

Els americans això en diuen una "win & win proposition", traduït al català seria "algo" aixi com una proposició on tothom hi guanya.

Mentre ho veia pensava en les ments privilegiades que discutien la conveniència de posar la pista de gel a la Plaça Catalunya.

Des afortunadament al nostre país sempre hem tingut aquest tipus de reacció davant la majoria d'idees innovadores. Hem de ser mes imaginatius, creatius i oberts de mires si volem que Catalunya sigui capdavanter. De vegades nomes copiant ja n'hi ha prou.

Raonament senzill, per que a NY en tenen fins a 3 nomes a Manhattan? per que hi ha molt de gel per els carrers? per que el sr. Rockefeller li agrada patinar davant de casa.....o potser per què resulta atraient per la gent, per les botigues del voltant i, en definitiva per NY.

Bé, perdoneu la ironia però algú ho havia dir.....

la foto

No us diré d'on es aquest far, ho heu d'endevinar.
Cap pista per ser avui, vigília de festa.
Bon vespre

Kosovo

Els darrers dies he estat a Nova York i vull parlar de diverses coses que ja aniré treien però avui nomes vull parlar d'un sol detall.

Al hotel on érem vaig conèixer un cambrer de Kosovo.

El nostre hotel, el Sofitel, pertany a la cadena francesa Accor, te personal europeu enlloc dels comuns sud americans i un dels cambrers era de Kosovo.

L'home, d'uns trenta i pico d'anys es va posar a xerrar amb nosaltres i nosaltres amb ell.

Nomes varen ser petites estones, tres dies, a l'hora d'esmorzar però les seves frases em varen impactar.

En primer lloc es el primer cop que con neixo una persona jove, o com a mínim mes jove que jo, que ha participat en una guerra lluitant en ella. A mes el seu pare hi va morir.

Cada cop que veu un polític, deia, recorda com per culpa seva dels polítics i similars, com els uns poden empènyer als pobles a lluitar i morir per els interessos d'uns pocs.

Quatre guerres entre diferents pobles en deu anys es el seu record.

Una família destrossada, un país arruïnat, una o varies generacions marcades per empre mes.

Ell ha pogut fugir i ara torna a començar, poc a poc.

Jo em vaig quedar encongit pensant en lo poc que em vaig preocupar d'aquella guerra que hi havia a menys de dues hores d'avió de Barcelona.

Hem vaig quedar trasbalsat pensant en lo petits que poden ser els meus problemes quan els comparo amb els dels altres.

Quan ens varem despedir li vaig donar la ma amb força, força de carinyo i respecte.

Que lluny que passen algunes coses, que aprop les pots sentir quan te les explica algú que las ha viscut.