Els darrers dies he estat a Nova York i vull parlar de diverses coses que ja aniré treien però avui nomes vull parlar d'un sol detall.
Al hotel on érem vaig conèixer un cambrer de Kosovo.
El nostre hotel, el Sofitel, pertany a la cadena francesa Accor, te personal europeu enlloc dels comuns sud americans i un dels cambrers era de Kosovo.
L'home, d'uns trenta i pico d'anys es va posar a xerrar amb nosaltres i nosaltres amb ell.
Nomes varen ser petites estones, tres dies, a l'hora d'esmorzar però les seves frases em varen impactar.
En primer lloc es el primer cop que con neixo una persona jove, o com a mínim mes jove que jo, que ha participat en una guerra lluitant en ella. A mes el seu pare hi va morir.
Cada cop que veu un polític, deia, recorda com per culpa seva dels polítics i similars, com els uns poden empènyer als pobles a lluitar i morir per els interessos d'uns pocs.
Quatre guerres entre diferents pobles en deu anys es el seu record.
Una família destrossada, un país arruïnat, una o varies generacions marcades per empre mes.
Ell ha pogut fugir i ara torna a començar, poc a poc.
Jo em vaig quedar encongit pensant en lo poc que em vaig preocupar d'aquella guerra que hi havia a menys de dues hores d'avió de Barcelona.
Hem vaig quedar trasbalsat pensant en lo petits que poden ser els meus problemes quan els comparo amb els dels altres.
Quan ens varem despedir li vaig donar la ma amb força, força de carinyo i respecte.
Que lluny que passen algunes coses, que aprop les pots sentir quan te les explica algú que las ha viscut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada