La Bretanya es terra de mar i de fars, terra amb roquers amagats per tot arreu, causant centenars o milers de morts entre els qui per allà s'aventuraven per força per creuar el canal de la Manega o senzillament per sortir a pescar i guanyar el pas de cada dia.
Les marees ho fan tot molt mes difícil doncs les roques afloren quan menys un s'ho espera.
Els fars son els únics elements humans que han permès evitar molts accidents però els fars no han estat sempre on son. Els fars hi son des de fa segles en alguns casos i sempre son on mes difícil sembla que es puguin aixecar.
Ar-men n'és un gran exemple.
Imagineu primer un roc que te una superfície no regular de 15 per 7 metres. Ara penseu que aquest roc, es cobert d'aigua quan la marea es alta, es a dir una bona part del dia, però es que a mes, quan hi ha tempesta la cosa es posa encara pitjor si cap. Doncs en aquest lloc es on al 1867!!! es decideix aixecar hi un far per evitar que els vaixells hi naufraguin.
El primer any de feina 8 homes nomes hi pogueren atracar set cops i fer vuit hores de feina..Jo no hi havia pensat mai sobre com es pot aixecar un far en un roc que pràcticament no hi es.
El procediment es simple però exigeix una tenacitat i una força que només la gent d'aquells temps hi podia fer front.
Primer fer hi forats, clavar hi ferros als forats per poder lligar se els treballadors, i aguantar mes estona, aguantar els materials i fixar els fonaments de l'obra.
Poc a poc els ferros subjectaran la base del far i la estructura sortira del mar el 1869, aixecant se quatre metres per sobre el nivell del mar. Quan arriben a aquest nivell el pitjor ha passat, els treballadors poden treballar mes hores. La marea ja no es un problema, nomes les tempestes que fan la feina impossible.
Els primers anys nomes es treballen entre 15 i 30 hores l'any.....
Finalment, al 1881, catorze anys després del inici, després de 291 desembarcaments, estades de nomes uns minuts a algunes hores, un far de 34,5 metres d'alçada il.luminava per primer cop el camí dels navegants.
Fars on els seus vigilants es queden aïllats mesos sense que ningú els pugui venir a rellevar, on les onades i les tempestes marquen el ritme de cada dia precisament per això, perquè son allà i així ajudar als altres.
Sempre m'han agradat els fars i les seves històries però mai no havia pensat en l'immens sacrifici que molts d'ells han significat per els qui els varen aixecar.
Avui molts estan mecanitzats i molts abandonats perquè les noves tecnologies els fan menys imprescindibles però la gent de mar sap el que representa aquella llum en la negror de la nit quan un busca refugi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada