Anar a una final esportiva es un esdeveniment que jo no havia ni volgut ni pogut viure en primera persona des de feia molts molts anys.
Aquest cop, en canvi les circumstàncies m'hi han dut, la meva filla es la responsable.
Anar a la final de la copa del "caçador" ha estat una experiència que recomano a tothom com a mínim un cop encara que no t'agradi l'esport.
M'ha servit per desmuntar un seguit de tòpics i la propera vegada, quan ho vegi per la tele segurament m'ho miraré amb d'altres ulls.
En primer lloc i ho vull destacar l'ambient. Tot i que la presidenta de la Comunitat de Madrid va intentar enverinar l'ambient us puc ben assegurar que els seus conciutadans no la segueixen. Vàrem agafar tres taxis i tots ells es van prodigar en ajudar, fer broma i aconsellar.
Al hotel, al carrer, al mercado de San Miguel (que per cert us recomano), a la plaza Mayor arreu, la gent de Madrid vivia amb tranquil.litat i naturalitat l'esdeveniment i ningú, ningú que jo veies es va sumar als despropòsits dels seus polítics i mitjans incendiaris.
En segon lloc, la gent. Bascos i Catalans es passejaven tots amb les samarretes dels seus equips, bevent junts (alguns una mica massa i tot), rient i cantant.
Allò era una festa per tots abans del partit i, un cop acabat el partit, quan els Bascos varen perdre, els Catalans ens varem dedicar a donar ànims i ells ens felicitaven amb un somriure de resignació.
Els Bascos, a mes tenien 20.000 persones que havien vingut sense cap possibilitat de poder entrar al camp, senzillament volien passar la festa al carrer.
En total unes 70.000 persones érem al carrer i no hi va haver ni un sol incident i es que nosaltres estàvem mes tranquils que els milers de policies que ens "vigilaven".
En tercer lloc, els policies madrilenys. Aquí hi ha alguna diferència amb els de casa. Quan vas al camp del Barça i veus als mossos que vigilen, veus "armaris quadrats" i que ens passen un pam. A Madrid en canvi, hi ha els policies joves i els "mandos". Aquests, la majoria dels que vaig veure lluïen aquella famosa panxeta dels militars de fa molts anys i que recordava temps pitjors....
Quart, en tot el camp no hi havia cap bandera espanyola, serà casualitat!!!!! Ni els 100.000 vats de potència distorsionada no varen poder apagar la xiulada i cantada de tots els qui hi érem, no us ho perdeu, amb la samarreta posada......
Cinquè i últim, el mon i la vida son nostres, no dels polítics que ens mal governen ni d'els qui ens intenten explicar el que els interessa encara que no sigui veritat. Nosaltres som els amos del nostre mon i de les nostres vides i las hem de viure en primera persona.
No deixem que ens treguin aquest dret.
Bona setmana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada