Por la boca muere el pez

A Espanya la perd la boca. Aquesta actitud es una manera de viure i actuar que, suposo, ha marcat la manera de ser dels Espanyols.

Els Catalans som diferents, no diré mai pitjors o millors però si diferents.

Demà o un altre dia parlaré de com crec que som els Catalans, cosa difícil perquè es descriure's un mateix però avui parlo dels Espanyols.

Uns pocs exemples: Nuñez Feijoo, Cañete, Monago i Guerrero.

Que tenen tots ells en comú? que les seves paraules els traeixen.

No poden evitar utilitzar les ocasions per lluir però obliden o ignoren que les hemeroteques existeixen i, sobretot que els qui tenen davant no son, necessàriament, tan burros com ells.

Nuñez Feijoo, el president de la Generalitat Galega va i presumeix de que Galícia paga mentre Catalunya demana. Com pot ser que l'home sigui tan limitat que oblidi, per exemple, que València demana tants o mes diners que Catalunya, miopia, mala fe, tant se val. Tampoc recorda que els Catalans també paguen l'innecessari AVE a Galícia i que Galícia viu, en part gràcies a les aportacions que Catalunya hi fa. Per què aquest home no es preocupa de si mateix i del seu poble i treballa per ells deixant en pau l'enfrontament amb Catalunya. Imagino que la por a perdre les eleccions deu ser un element decisori, no oblidem que la Catalanofòbia es una eina poderosa.

Cañete, el segon de la llista, ministre del PP, davant d'unes actuacions mes que dubtoses en els incendis que hi ha hagut a tot el estat, lo únic que ha sabut dir o fer es acusar a totes les autonomies de no fer ho be i ell? ell tot be, cap error, això s'en diu autocomplaença o incompetència o les dues coses juntes. En qualsevol cas ell, als incendis no hi va pas, per què i si s'embruta la corbata.

Monago es l'extremeny amb la boca mes grossa i el cervell mes petit. Es, sens dubte, el home dels "collons" com diu ell, l'únic que, això si, ha reconegut que necessita els diners de Catalunya perquè diu que el pacte fiscal es insolidari i que seria dramàtic per Extremadura, es a dir que ell necessita els nostres diners perquè no en genera prou, això si, com es possible que els Catalans protestin per pagar un AVE cap a la frontera Extremenya, que burros que som els Catalans.

El darrer es el Guerrero: " me tengo por una persona jovial pero no soy un putero", si senyor, ser un fumeta, prendre drogues i anar de putes ara s'en diu  ser "jovial" i, a mes es presumeix del tema quan estas davant de la justícia per haver fet un frau mil.lionari a Andalusia.

Tots ells tenen un parell de coses en comú, menyspreen els altres, son gelosos de la intel·ligència dels altres, es creuen que tots son tan burros com ells i, en definitiva, nomes tenen les seves pròpies paraules, les seves pròpies mentides per alimentar el seu ego.

La majoria dels espanyols no tenen perquè ser així però, desafortunadament masses dels seus dirigents si que ho son.  

Síria i Liban

Avui surt publicada aquesta foto a La Vanguardia i, la veritat, la foto m'ha impressionat i sobtat molt. A primer cop d'ull només es veuen dos homes disparant allà on poden però una vista més acurada ens descobreix uns nois, massa joves i fins i tot un nano, mirant ho com si fos la TV.

Hi ha alguna cosa en tot això que no puc assimilar: o be que, allà, els nanos estan tan acostumats a la guerra que no consideren un risc estar a pocs metres de gent que dispara armes de veritat o be que son inconscients.

Imagino que la veritat es pla primera opció i si es així llavors vol dir que el mon ja no es el mon, com deia un cantant.

Per la majoria de països occidentals la guerra i la mort son coses de la TV però no formen part de la nostre vida de cada dia, però, mes aprop del que ens pensem, cada dia hi ha masses persones que saben utilitzar millor un kalashnikov que un llapiç.

NO vull acostumar me a veure aquestes fotos i passar el full com si res.

No deixem que ens portin a un mon on es pot banalitzar la crueltat humana i fer que la mort sembli senzillament un joc d'ordinador.

Se que aquí ja tenim molts problemes però pensem que un dia podríem ser nosaltres els qui sortíssim a la foto i voldríem que algú ens escoltes i ajudés.

Intentem imaginar un mon sense armes, ni que fos per un minut, la crisi ja estaria arreglada amb el que ens gastem en armes!!!!

horaris comercials

Produir no es una cosa que sapiguem fer amb gaire eficiència, com queda palès a nivell d'estat. A nivell de país en sabem força mes però, en amb dos casos el que si saben fer es regular. Tot ha de ser regulat i legislat i si es possible tot ha de ser prohibit i sanciona ble. 

A mes si els d'allà diuen blanc aquí diem negre i viceversa sense entrar en el fons de la qüestió. Senzillament com aquest tema el legislo jo, el que jo digui es lo bo i el que tu proposis es lo dolent, el que? el que sigui.

Ara es discuteix sobre la possibilitat d'alliberar els horaris comercials i, evidentment ningú no discuteix si això es bo o dolent. Els uns diuen que això es cosa meva i els altres diuen que ordeno i mando.

En definitiva, el que ens hauria d'importar es si això es bo o no per el nostre país.

Amb tantes normatives contradictòries, a Catalunya ara obren nomes els Xinesos i els Pakistanís que son els qui sembla que ho saben fer tal i com volen. Els altres o no poden o no en saben.

Sona ridícul però es la realitat.

Es bo o dolent que el comerç obri quan vulgui. Jo, per definició crec que el millor es donar llibertat per decidir fer el que un vulgui. Qui son els polítics per decidir si es bo o no obrir? son potser experts en comerç i activitat comercial? NO. Senzillament volen fixar normes en funció del teòric redit en vots que això els pot representar.

Fixeu vos que els qui manen sempre opinen una cosa i els qui son a l'oposició si neguen perquè son oposició, mai no pensen si realment pot ser bo per el país.

Avui les ciutats que viuen del turisme necessiten poder oferir no nomes barrets mexicans o nines flamenques a qualsevol hora. Si volen poder entrar a Loewe o Apple o Rabat, perquè no han de poder?

Evidentment que els barris o carrers no cèntrics tenen menys gent però per això hi ha la llibertat de poder triar. Si jo vull obrir obro i si vull tancar tanco.

Si el meu comerç te productes interessants possiblement tindré clients i si no, encara que l'horari em protegeixi no en sortiré.

Prou de governs paternalistes e hiper reguladors.

Deixeu que la gent tiri endavant per un mateix, deixeu que els empresaris i els qui tenen ganes de treballar es busquin la vida sense que els polítics hi posin pals a les rodes.

Llibertat per treballar, llibertat per triar.

Bona setmana 

Kalahari

El que veieu a la foto de dalt es un bon exemple del que el Sr. Soria mai no entendrà segons sembla. El lloc es diu kalahari i es un desert al centre de Botswana. Un desert immens que també entra a Sud Àfrica i Namíbia.

A qui se li pot ocórrer anar a un lloc així? A mi com a mínim.

Els trenta graus de calor durant el dia i els prop de zero graus a la nit (ara hi es hivern) generen un contrast de temperatures important no son cap impediment per poder caminar per un lloc infinit, pla, sense cap arbre ni cap turó, fruir d'un silenci intens, veure una lluna plena i un cel cobert d'estels.

La sensació de plenitud que pot generar un espai físic on ni tan sols els animals hi viuen es una experiència molt especial. 

Varem tenir la sort de fer hi bivac i va ser realment increïble. Érem nosaltres i el desert.

Jo, com el pescador del delta, amb això ja en tinc prou. 

el Sr Soria

Amb el Zapatero i els seus ministres, un creia que ja estàvem vacunats de tot però el Govern de l'Estat s'ha proposat millorar el nivell d'ineficàcia dels anteriors i el Sr Soria ha pujat el llistó molt amunt aquest cop, i això que de moment no parlo del ínclit Sr Cañete, ministre d'incendis.

El Sr Soria, com deia, ha descobert que si 57 milions de turistes venen a Espanya a passar les vacances es per algun motiu.

Que anar a passar les vacances a llocs on hi ha mosquits, on fa mes de 40º, llocs recòndits, com diu ell, no te sentit quan ho pot fer a Espanya, sense sortir del país.

Que això ho digui una persona del carrer pot, fins i tot, ser discutible, però en boca d'un ministre demostra el nivell.

Abans de començar m'agradaria preguntar li si parla cap llengua, tret del espanyol. Si la resposta es negativa ja tindrem la meitat de la solució al tema. Si fos dels pocs que si que parlen idiomes li preguntaria senzillament de quina marca es el seu vestit, les seves ulleres, les seves sabates, el seu rellotge i quins viatges ha fet al estranger recentment perquè si parlem d'autarquia i de consumir producte nacional dic jo que haurà de predicar amb l'exemple. Li recordaria que el seu cotxe oficial es un Audi i no un Seat per exemple.

Dit això anem per la substancia del seu comentari.

Viatjar no es nomes consumir, que també, viatjar es per davant de tot, com a mínim per a mi, i crec que per a molts, es obri els ulls a cultures diferents, a coneixements diferents, es com anar a l'escola en viu i en directe.

Per feina i sobretot per plaer he tingut la sort de poder viatjar a 61 països en tota la meva vida i encara es hora avui de que mai m'hagi penedit de cap viatge.

Aquesta setmana, tot xerrant amb un pescador del Delta de l'Ebre, l'home ens va comentar que el seu mon era el delta i que mai no n'havia sortit i que no tenia cap interès d'anar a cap altre lloc que no fos els seu delta. L'home, de fet ni tan sols ha anat mai a la platja, no li cal perquè ja veu el mar tots els dies de l'any. Per a mi això es plenament respectable però te moltes limitacions.

La meva vida ha estat viatjar i avui reconec que em manquen molts mes països dels que ja he pogut visitar. He pogut conèixer gent i compartir experiències tot i que els meus viatges han estat limitats sobretot en els temps.

Conèixer la cuina dels altres, els seus carrers, les seves ciutats, tot això dona molta mes formació de la que cap escola pot arribar mai a donar. Xerrar i compartir es vida i ni tan sols un llibre ho pot substituir. 

Sr. Soria, si us plau, ja no diré que admeti que es va equivocar en el seu comentari perquè aquí cap polític s'equivoca mai, senzillament calli i marxi a casa seva, ningú no el trobarem a faltar. Com diuen al seu país, vostè confon la "gimnasia amb la magnesia"......

Lloret de mar

"Quien siembra vientos recoge tempestades"

La dita es vella i Castellana però crec que hi queda prou be en aquest cas.

Algú a Lloret i algú a la Generalitat s'esquinça les vestidures perquè un Alemany que,a mes viu i treballa allà, ha difós en un programa de TV on es parla de totes les coses "dolentes" que un pot fer a Lloret. 

Les veus institucionals han cridat al cel i fins i tot el CAC ha fet un escrit...........

Total els Alemanys no han fet ni cas del tema i, lo únic que els ha molestat es que sembla que Lloret no es un bon lloc per el seu jovent.

Si senyor, aquesta es la força dels nostres dirigents que han donat un cop a la taula i s'han aixafat el se propi dit.

El que aquell individu ha descrit de Lloret no es cap mentida, la prova ningú no l'ha demandat per falsedat o calumnia.

Els qui ara protesten son falsos com "duros de plata" perquè quan passegen per els carrers de Lloret deuen mirar cap a l'altre costat i la Generalitat, la que permet aquests viatges organitzats de low cost i alt contingut d'alcohol ja els va be perquè hi deixen divises.

Hem d'anar amb molta cura perquè Catalunya no es converteixi en una destinació low cost de vacances on, amb pocs diners ho tens tot i no et fa falta seguir cap norma:

sexe fàcil, beguda barata, poques normes i els preus a rebentar. Si senyor, això es el que s'anomena pa per avui i fam per a demà però i a qui li importa si demà ja no ho seré jo????

Doncs a mi si que m'importa i em sap greu que a Lloret s'hagi fet mal bé un poble com quasi be tota la costa Catalana des de el Delta de l'Ebre fins a la frontera amb França.

Conteu quants pobles es conserven amb un aire mariner i de poble i quants s'han reconvertit en munions d'apartaments.

Les dues imatges son del mateix lloc i nomes estan separades per menys de 100 anys, una fotesa de temps però el suficient com per lamentar la primera en la segona.

Avui som a temps d'arreglar aquest desgavell? SI si realment fem allò que s'ha de fer. Nomes cal mirar països on saben cuidar el turisme i no tot es Suïssa o Itàlia o França, mireu el que fan a Namíbia o Botswana on el turisme es restringit, car i limitat en nombre.

Es pot resoldre, es clar, però s'ha de construir un nou model de negoci, basat en la qualitat i no la quantitat i això fa grinyolar masses estaments com perquè sigui de fàcil aplicació.

Per una Catalunya nova per els nostres fills!!!!

català o no

Els darrers dies ha sortit una nova polèmica i es que al nostre país, quan ens manquen temes per discutir en creem de nous.

El Conca o qui el presideix, o algú altre i ell ha respost, de fet m'es ben be igual, planteja si es correcte lliurar una premi de cultura catalana a algú que hagi escrit en castellà.

Això plantejat senzilla i ràpidament pot significar un no rotund però jo, si em permeteu discrepo. La qüestió no es tan senzilla com aparenta com a mínim per a mi.

Podem partir de diferents principis però n'hi ha un que ja, de per si es aclaparador: Català es aquell que viu i treballa a Catalunya, a priori. Lo de que parli Català ve després, no abans.

Català es qui viu i pensa en Català? No necessàriament.

Un pintor es mes Català perquè la seva pintura no te paraules que separin el Català de l'Espanyol?

Alicia Sánchez Camacho es mes Catalana que Eduardo Mendoza?????????

Si parlem de cultura Catalana haurem de considerar a tots aquells que es dediquin a crear i/o difondre la cultura Catalana i aquesta pot tenir intèrprets en altres llengües.

Nomes pot ser casteller el qui "pugi" en Català? jo crec que no.

Eduardo Mendoza, a qui he esmentat abans es, per a mi, un bon escriptor Català encara que ho faci en Castellà. Per què? doncs perquè ell no renega de la seva terra, del seu país però ho expressa en la llengua que a ell li va millor i jo no crec que ningú li hagi d'imposar una llengua vehicular diferent per ser reconegut com a escriptor Català.

Ell, de fet, moltes vegades ens ha descrit molt millor (la ciutat dels prodigis) que d'altres que fan servir el Català, oi?

Picasso, seria digne de guanyar un premi de cultura Catalana?

Peret es un cantant de rumba i diuen que la rumba te un origen Català però en canvi es canta en Castellà. Es o no es digne de ser premiada com a cultura Catalana?

Per què en Ferran Adrià, els germans Roca i tants d'altres si que son Catalans de facto. NO ho es llavors en Santi Freixa, cuiner que exerceix a Madrid? Ho son o no ho son en funció dels plats, del lloc de naixement, del lloc on viuen o senzillament per el que ells senten o viuen.

La simplificació es complexe i sobretot el voler regular ho tot, cosa massa comú entre nosaltres, fa que, a la fi perdem el nord.

El Català ha de ser un nexe d'unió i una eina que ens ajudi a ser mes forts.

Mai no l'hem d'emprar per separar, això ja ho fan prou be els altres.

JJOO

Els jocs olímpics s'han acabat, però els JJOO han deixat molts coses que son força interessants a nivell global com a nivell particular.

Jo, com sempre, recullo coses de manera no gaire ortodoxa però que, com a mínim a mi em donen de pensar. 

En primer lloc veure com, a pesar de tots els problemes que vivim en el mon, som capaços d'aparcar los davant dels jocs, o així sembla perquè, al cap i la fi, aquells que no tenen TV no saben el que ha passat a Londres les darreres des setmanes. Quants Ugandesos saben que un dels seus ha guanyat la marató? i quantes dones àrabs han vist la seva compatriota en acció? i els Siris que lluiten a Alep, han vist la seva delegació? i Iranians i Israelians que sembla que estiguin a punt de matar se, han competit junts? I així la llista es pot fer eterna però els jocs son un parèntesi en la vida del mon. Hipocresia o senzillament es que la gent demostra que es molt millor que tots els qui ens governen.

Les banderes han estat les grans protagonistes silencioses a tots els esdeveniments però omnipresents.

Tots els qui guanyaven s'embolcallaven amb la bandera i la lluïen orgullosos davant del mon i jo pensava dins meu, jo que cada cop mes odio les banderes, totes en general, perquè alguns s'estimen tant la seva bandera i altres no poden triar la bandera que volen abraçar.

Curiós també com, durant els jocs un descobreix que tot es relatiu. M'ha agradat o sobtat mes que cap altre el corredor Somali Farah que s'ha coronat com el millor en les llargues distàncies però ho ha fet com a Britànic i, i això es el millor, tots els Britànics aplaudint, ells que son el paradigma del esperit de raça i classe. Està clar que l'or val una mica de flexibilitat a l'hora de jutjar els seus atletes.

Em sap greu veure la evolució física dels atletes on cada cop mes es "construeixen" homes i dones adequats al seu esport. No estic segur que sigui cosa bona veure que per jugar a volley o basket o fins i tot nedar hagis de mesurar mes de 2 metres o per fer gimnàstica hagis de tenir cos de nena, etc. La naturalesa humana ens du sempre a aquest punt  de màxima competició on es perd la naturalitat per davant de la victòria. Es creen homes i dones "perfectes", que semblen deus grecs però que no s'assemblen a nosaltres. Curiós que l'home no ha canviat en els dos mil anys que fa que existeixen els jocs.

Baixant a lo local, per a mi la principal notícia es que els mitjans de comunicació estatals i Catalans han descobert que les dones existeixen i son algo mes que culs i tetas.

Les dones son competitives, molt mes que els homes i aquest cop ho han demostrat en esports molt diversos. Jo que dins la família ja tinc una dona que m'ha demostrat fa molts anys la força que tenen per poder practicar un esport en un entorn masclista .

M'agradarà veure quan de temps els mitjans recordaran les dones esportistes i quantes transmissions esportives femenines veurem a partir d'ara: cap, ja us ho anticipo.

Des d'aquí una felicitació a tots els esportistes, sobretot aquells que ningú no veu mai ni coneix i que han arribat a participar o a veure's a si mateixos en la pell d'un aquells que si ho ha fet i sobretot a les dones per la força i ràbia que hi han posat en fer ho.

felicitats.

països de primera

Per anar a Botswana, com a la majoria de països fora d'Europa, el primer que un ha de notar es que s'ha d'anar primer a un país de primera. Des d'els països de segona com ara l'estat espanyol això no es possible.

Es curiós que l'estat espanyol, tantes vegades anomenat Àfrica del nord, mai ha mirat cap el sud, només el Marroc com a màxim els ha interessat imagino que per allò de la monarquia o perquè allà va començar el "alzamiento".

Bé doncs, com anava dient per anar a l'Àfrica subsahariana, es necessari primer anar a un país de primera, ja que allà si que saben que existeix l'Àfrica.

Així que a l'anada varem anar via Frankfurt i la tornada via Zuric, les dues formen part de l'aliança Star Alliance.

Lufthansa i Swiss, dues companyies de bandera, dues companyies modernes, amb aeroports no monopolístics com ara Zuric, Ginebra o Frankfurt, Berlín, Munich. Amb avions moderns, i aeroports modèlics en la seva operativa a pesar dels controls exhaustius.

Vaja, el mateix que al nostre estat o fins i tot al nostre país, Catalunya on la nostre companyia de bandera es Vueling i la segona Ryanair, ja està tot dit.

A mi tot això em fa molt de mal al cor perquè costa resignar te a ser part d'un equip de segona quan podríem, per mèrits propis, ser equip de primera.

Tampoc vull dir que ells siguin millors però es evident que ho han fet millor.

Pura enveja, no em resigno i lluitaré perquè Catalunya torni a ser un país de primera amb porta d'entrada al mon a través del Prat i del port de Barcelona.

Jabu

Ja tornem a ser per aquí i em venen al cap diversos temes sobre els que val la pena fer una reflexió escrita. Els JJOO, el rescat del estat espanyol, les diferències entre països i altres però com es tracta d'el primer escrit després de les vacances he volgut prioritzar un missatge positiu, sempre millor a l'hora de començar una nova temporada.

Fa uns mesos, una foto d'un home que anomenen "rei" amb un fusell a la ma i davant d'un elefant mort, va estar en boca de tothom i també en aquest blog. El fàstic que suposava aquella foto va merèixer el meu menyspreu en el seu moment.

Avui tinc la sort i l'orgull de poder mostrar una foto completament diferent, com a compensació per aquella foto.

El de la foto es diu Jabu i es un elefant africà de 35 anys. Es un mascle imponent, afable sota la supervisió del seu pare adoptiu Doug Groves, ánima de la fundació Living with Elephants. L'altre soc jo, Rey de cognom (des que vaig néixer) i he tingut l'immensa sort de poder anar a Botswana i estar en mig de la natura i fotografiar espais i animals i persones, mes de dues mil fotos....

De totes, aquesta, una de les que jo no he fet em fa sentir molt feliç. NO us podeu imaginar el petits que som al costat d'un animal com un elefant que es deixa tocar i acariciar però que d'un cop de trompa et pot engegar a dida.

Ja us explicaré mes coses però avui quedeu vos amb aquesta imatge que demostra que entre els homes sempre n'hi haurà de diferents menes i no sempre els bons homes son els qui son on es prenen les decisions importants.

En Jabu te la sort de no conèixer al rei dels espanyols.