JJOO

Els jocs olímpics s'han acabat, però els JJOO han deixat molts coses que son força interessants a nivell global com a nivell particular.

Jo, com sempre, recullo coses de manera no gaire ortodoxa però que, com a mínim a mi em donen de pensar. 

En primer lloc veure com, a pesar de tots els problemes que vivim en el mon, som capaços d'aparcar los davant dels jocs, o així sembla perquè, al cap i la fi, aquells que no tenen TV no saben el que ha passat a Londres les darreres des setmanes. Quants Ugandesos saben que un dels seus ha guanyat la marató? i quantes dones àrabs han vist la seva compatriota en acció? i els Siris que lluiten a Alep, han vist la seva delegació? i Iranians i Israelians que sembla que estiguin a punt de matar se, han competit junts? I així la llista es pot fer eterna però els jocs son un parèntesi en la vida del mon. Hipocresia o senzillament es que la gent demostra que es molt millor que tots els qui ens governen.

Les banderes han estat les grans protagonistes silencioses a tots els esdeveniments però omnipresents.

Tots els qui guanyaven s'embolcallaven amb la bandera i la lluïen orgullosos davant del mon i jo pensava dins meu, jo que cada cop mes odio les banderes, totes en general, perquè alguns s'estimen tant la seva bandera i altres no poden triar la bandera que volen abraçar.

Curiós també com, durant els jocs un descobreix que tot es relatiu. M'ha agradat o sobtat mes que cap altre el corredor Somali Farah que s'ha coronat com el millor en les llargues distàncies però ho ha fet com a Britànic i, i això es el millor, tots els Britànics aplaudint, ells que son el paradigma del esperit de raça i classe. Està clar que l'or val una mica de flexibilitat a l'hora de jutjar els seus atletes.

Em sap greu veure la evolució física dels atletes on cada cop mes es "construeixen" homes i dones adequats al seu esport. No estic segur que sigui cosa bona veure que per jugar a volley o basket o fins i tot nedar hagis de mesurar mes de 2 metres o per fer gimnàstica hagis de tenir cos de nena, etc. La naturalesa humana ens du sempre a aquest punt  de màxima competició on es perd la naturalitat per davant de la victòria. Es creen homes i dones "perfectes", que semblen deus grecs però que no s'assemblen a nosaltres. Curiós que l'home no ha canviat en els dos mil anys que fa que existeixen els jocs.

Baixant a lo local, per a mi la principal notícia es que els mitjans de comunicació estatals i Catalans han descobert que les dones existeixen i son algo mes que culs i tetas.

Les dones son competitives, molt mes que els homes i aquest cop ho han demostrat en esports molt diversos. Jo que dins la família ja tinc una dona que m'ha demostrat fa molts anys la força que tenen per poder practicar un esport en un entorn masclista .

M'agradarà veure quan de temps els mitjans recordaran les dones esportistes i quantes transmissions esportives femenines veurem a partir d'ara: cap, ja us ho anticipo.

Des d'aquí una felicitació a tots els esportistes, sobretot aquells que ningú no veu mai ni coneix i que han arribat a participar o a veure's a si mateixos en la pell d'un aquells que si ho ha fet i sobretot a les dones per la força i ràbia que hi han posat en fer ho.

felicitats.