vacances

Bé, ja les tenim aquí. Han trigat a arribar però aquí estan. Al mes de gener tothom ens preguntàvem si hi arribaríem vius i sí, hi hem arribat. Com a mínim vius, encara que molts hi haguem patit ferides de tot tipus. Aquesta crisi, aquest país, viu uns temps massa convulsos que impedeixen viure en pau.

Jo arribo a les vacances cansat i amb ganes de desconnectar una mica de tot, de la feina, dels bancs, dels polítics, dels problemes, de la prima de risc, de les guerres, de les tensions, dels conflictes, ........

Costa desconnectar de tot perquè quan apagues l'interruptor, et quedes a les fosques i sembla que no hi hagi res.

Desitjo trobar una mica de pau i tranquil.litat, de retrobar me amb la família, de no pensar en problemes i sobretot de retrobar me amb mi mateix, perquè el desgast que hom pateix costa de recuperar.

Sé que he de deixar una mica de costat els problemes perquè ni tots es poden arreglar ara ni tots es poden arreglar així que no ens hem de consumir per això.

Sé que tenir temps de pensar i descansar em permetrà recuperar part del meu propi optimisme, necessari per la tornada, per encara la darrera part del 2013.

Sé que canviar els horaris durant uns dies, canviar la rutina ajudarà a veure les coses de manera diferent

Tenir temps d'escriure, de llegir, de dibuixar, de fer fotos, d'estar amb la Rosa i, sobretot, d'estar jo, amb mi mateix, en silenci, allò que més valoro.

Silenci, pau, mirar al cel sense pressa, gaudir de tot allò que ens rodeja i que mai no veiem.

La crisi passarà, més tard o més d'hora, els corruptes passaran, però la nostre vida es només nostre i l'hem de gaudir.

Com deia algú, no podem fer la nostre vida més llarga però si podem fer que la vida que tinguem sigui més plena.

Com que no sé si escriuré gaire més en aquest blog els propers dies, una forta abraçada i feu me cas, feu tot allò que jo dic, perquè jo no sé si ho sabré fer.....

Bones vacances

accident de tren

Dues imatges han marcat tots els mitjans aquesta setmana. La primera la possibilitat de veure de cara com el tren que ha patit l'accident a Santiago descarrilava davant nostre. Ja només ens faltava això. Fortuna, coincidència, morbo? jo he vist la escena uns quants cops i penso en el dolor que deuen sentir els qui hi han perdut algú i, a sobre, ho poden veure com si d'una pel.lícula es tractés. 

La segona, molt més crua, mostra la cara ensangonada del conductor, quan el retiraven del lloc de l'accident.

Aquesta segona imatge es cruel perquè, descobreix la cara d'un home que possiblement ha comès un error terrible però que mai més no tornarà a viure en pau. 

Ja es culpable abans de que comenci el judici. Ho es perquè els seus propis companys, amb la seva política corporativista, crec que el perjudiquen més que altre cosa. Culpable perquè tots els estaments oficials, començant per l'inefable ministre de l'interior, s'afanyen a passar li tota la responsabilitat a ell, no fos cas que l'estat i tingués algo a veure. Culpable perquè hi ha uns quants concursos pendents de decisió i, òbviament, ni Renfe ni Adif, poden sortir esquitxats en el tema. Culpable perquè tots els mitjans s'han convertit en especialistes en trens i sistemes de seguretat i tot s'han afanyat a posar aquesta imatge perquè tothom sàpiga qui era el conductor. Culpable perquè aquesta societat necessita culpables de manera immediata i ell es el boc sacrificable.

Potser ho es, no soc jo qui ho ha de dir, difícil ho tindrà un jutge per judicar un tema on ja tothom ha dictat sentència.

Només penso en les famílies dels qui han perdut algú, i a ells ningú no els retornarà la pèrdua i penso en la família del conductor, que ells ho patiran per sempre més com si fossin apestats.

Si es responsable, més que culpable, haurà d'assumir la seva responsabilitat però no fa falta l'escarni públic.

Tot això recorda l'edat mitjana on tothom anava a la plaça a veure les execucions sense preocupar se de si el que penjaven era culpable o innocent. tot era per l'espectacle.

Francesc

Aquest home es diferent. No sé quan de temps resistirà contra els poders fàctics del propi Vaticà i els de la resta del mon però per el que he pogut llegir que aquest home va dient arreu on va, m'agrada la seva manera de dir i de fer.

Un Papa advocant per la laïcitat del estat es una declaració de principis força novedosa.

"El futur ens exigeix la rehabilitació de la política, que es una de les formes més altes de la caritat". Suposo que el Rajoy i companyia no deuen llegir aquestes coses i el Rouco deu estar a punt d'agafar un cobriment de cor.

"Els joves que han perdut la confiança en la en la política per l'egoisme i la corrupció dels governants i fins la fe en Déu per la incoherència de l'església"........

Llegir aquestes paraules en un home de la seva posició es molt positiu i esperançador.

Alguns diuen que se'l carregaran perquè es massa incòmode.

Jo només puc dir que el que ell diu es cert, tota la societat demana una regeneració.

Som hi!!!   

esclaus

Els Catalans tenim una costum, que s'assembla més a un defecte, amagar allò que no ens agrada. A Catalunya, el segle XIX hi havia un munt d'homes que varen fer fortuna a les Amèriques. L'origen de moltes fortunes va quedar sempre diluït en el silenci del mar. 

Perquè en aquells anys no existia internet, ni cap altre mitjà que facilités les comunicacions entre els diferents mons. Només per això hi ha una justificació, un tel de misteri no tan difícil d'aixecar.

Moltes d'aquelles fortunes tenen orígens dubtosos o senzillament delictius, la explotació d'esclaus.

Acabo de llegir un llibre, la mort dels traïdors, de Jordi Tomàs, una novel.la senzilla escrita per un autor novell (crec) però que tracta un tema força interessant. El tràfic d'esclaus quan l'esclavatge ja estava abolit a tota Europa però sembla que la tolerància dels polítics i empresaris de l'època no era pas la millor manera d'evitar ho.

La història no canvia pas, oi?

Aquells indians quan venien a Catalunya eren pròdigs en donacions i favors i construïen grans cases però mai no justificaven l'origen de la seva fortuna.

I es que els Catalans no podien pas fer una cosa així.....

Parlo sense tenir cap informació. Noms com Jaume Partagàs, Josep Xifré, Miquel Biada, Antoni Roig, Joan Güell, Pere Badia, Antonio López i d’altres surten amb un primer clic a internet.

Evidentment els seus descendents no tenen cap responsabilitat i la història ja no es pot canviar però descobrir la veritat, les veritats es un exercici molt saludable.

Com a mínim, i per la memòria dels qui ho varen patir es bo que la història posi a cadascú al seu lloc i si, a més d'indià era un malparit i en esclavista, que se sàpiga.

No sé si era un tema per començar les vacances però es que ahir vaig acabar el llibre i m'ha semblat un bon tema.

Passeu ho bé.

Etica es la paraula

L'altre dia parlava dels silencis del cap de l'estat Espanyol i avui en podria seguir parlant perquè encara no ha parlat però em temo que el problema d'aquell país al qual estem enganxats no es cura amb una sola pastilla.

Ara es el cap de la suposada primera institució de l'estat, la més pura i virginal, la mes independent, la que regula i jutja i cuida que tots nosaltres estem emparats sota el mateix paraigües, aquest home, el president del TC no es tan virginal com sembla.

Ara resulta que l'home era i es militant del PP i sense cap esperit de vergonya ni penediment. Em recorda el Sr. Divar que també va marxar estorat perquè se li retragués que es gastava els nostres diners per les seves "juergas".

Es clar, al PP tot això els sembla normal i no tenen prou mans ni prou micròfons per aturar  aquesta disbauxa de comentaris en contra el seu partit.

Només manca que s'aixequi una veu i digui que tot això es una "confabulación judeo masónica" i imagino que el petitó aquell amb qui ni tan sols en Bárcenas gosa criticar, deu esperar aquell moment gloriós per venir i salvar la "patria" de tot aquest desgavell.

Escric i em llegeixo i a la fi les meves paraules em recorden una fase de la nostre història que jo només vaig viure de resquitllada, la dictadura.

Els qui ara governen son descendents d'aquells que, en l'època de la dictadura, feien i desfeien com volien i això es el mateix que ara fan, i no entenen que el que abans es feia amb tota impunitat i fins i tot dignitat, ara sigui criticat per els de dins i fins i tot per els de fora.

La nostre jove e incipient democràcia està mancada de moltes coses: temps i educació i ganes de regeneració. 

Temps per canviar, perquè morin els qui han de morir i ens allunyem d'aquella pàgina tan fosca de la nostres història. Temps per oblidar aquells tics, temps per canviar les nostres costums ancorades en un passat quallat de vicis que hem de tallar.

Educació perquè fins que els joves que avui son a l'escola no siguin ells mateixos els primers que increpin a qui fa una malesa, els primers que no acceptin al qui roba ni que sigui una descàrrega de DVD, els qui no cometin infraccions al volant del cotxe, temps perquè la paraula ètica sigui molt més que un concepte eteri i llunyà.

Ganes de regeneració perquè mentre hi hagi persones que considerin que ells estan per sobre de la resta i que els altres son tontos i ells llestos, mentre segueixin aplicant allò de "haz lo que yo digo pero no lo que yo hago", no ho aconseguirem.

I ull, no només parlo dels d'allà, aquí en tenim igual per a desgràcia nostre i tampoc veig, encara les ganes de fer net.

Catalunya ho acabarà aconseguint però trigarà. Em sembla que els nostres fills, quan ja faci temps que nosaltres estiguem apartats de tot, poden començar a albirar un altre manera de fer, millor que la nostre i es que nosaltres estem massa impregnats d'un passat que només hauria de ser això, passat.  

Actitud

Es només un video però un d'aquells videos que ajuden a començar la setmana i a seguir endavant.

Diuen que es un porblema d'actitud i si sou dels quei dieu, ostres es que son 45 minuts penseu per un moment, si en un dia de 24 hores no soc capaç de dedicar 45 minuts a escoltar, aprendre i possiblement millorar, llavors, com diu l'home del video es que sou uns "lagartos"

Bona setmana!!!

http://www.youtube.com/watch?v=qQ5mP2dzJi4&feature=player_embedded#at=590

silenci

Dissortadament, avui per avui, encara estem lligats al Estat Espanyol i ja que ells diuen que així ha de ser, dic jo que llavors tinc el dret d'exigir i de criticar. Espanya fa molts anys que no pot presumir de president de govern de nivell. Imagino que, tret d'en Felipe Gonzalez, tot i les seves limitacions idiomàtiques, es el darrer perquè parlar de Calvo Sotelo, o Aznar no ens reportarà gaire consol i Zapatero millor no recordar lo.

Tots tenien els seus tics però ara ens ha tocat un president silent, un president que incompleix el principi bàsic de qualsevol polític però sobretot el principi bàsic d'un líder: comunicar i, a través del seu discurs, infondre confiança i liderar.

Ai las aquest home es tot el contrari i, amb els seus silencis ens deixa a tots, els seus companys inclosos, en fora de joc.

Aquest home es pensa que encara es a l'edat mitjana on no feia falta comunicar, on senzillament es donaven ordres i els altres obeïen. 

Aquest home no parla amb ningú i si ho fa tampoc no ho diu. Diuen que això es actuar a la gallega??? No sé pas com ho fan els Gallecs però jo no puc acceptar un dirigent que no es capaç de fer front als problemes i donar la cara. Es nota que aquest home mai no ha dirigit res i mai no servirà per dirigir res.

Penseu per un moment en una empresa on el director general no hi es mai, no contesta a les preguntes i deixa que els problemes caiguin per el seu propi pes!!!!! quatre dies aguanta la empresa. 

Bé. el país avança, o no, no pas gràcies a ell sinó a pesar d'ell.

Com a ciutadà de l'estat tinc dret a exigir que el president doni la cara davant tots i cadascun dels problemes que hagi de fer front i, si no ho fa, farà bo aquella dita que en Rubalcaba ja s'ha encarregat de recordar: quien calla otorga.

El silenci es bo, es necessari i convenient per interioritzar i per meditar però no pas per ajudar al teu equip a tirar endavant.

Mai, cap líder, ha estat reconegut per el seus silencis.

Espanya, en pocs anys haurà tingut el dubtós privilegi de tenir un president que ens va dur a una guerra senzillament per imbècil perquè no va saber veure el que la resta del mon clamava, un president que mai no va saber el que es feia i era rematadament incompetent i ara un que passarà a la història no només per no parlar cap idioma sinó, senzillament per no parlar.

Sant Cugat, ciutat intel.ligent

Avui hi ha un escrit a la Vanguardia que parla de Sant Cugat com a exemple de ciutat intel.ligent.

No negaré les moltes coses que es fan a Sant Cugat però presumir d'un sistema de recollida d'escombraries que, segons diuen optimitza el quan s'ha d'anar a recollir però en canvi "ignora" que aquest mateix servei es el que ha reduït el nombre de contenidors al carrer fen que els vilatans haguem de recórrer distàncies cada cop més llargues. Per a mi no es cap problema però hi ha molts carrers on hi viu gent gran a qui no els es tan fàcil carregar la brossa 50 metres o 100....

També es parla de controls de rec automàtics que miren la humitat de l'aigua!!!!!!!!

Bé, us convido avui mateix a que passegeu per els diferents parcs de Sant Cugat: parc central, el parc davant de l'arxiu, el parc, encara no parc, a sota d'Olabarria i digueu me  si un sol de tots ells te un mínim d'aigua que pogués garantir la existència de gespa o algun tipus d'herba que donés el to verdós. HI ha trossos on les males herbes hi son tant poderoses que ni tan sols es pot trepitjar.

Trobo que l'Anna Cabanillas s'ho podria mirar amb un xic més de detall abans d'escriure i sobretot la Sra. Conesa, alcaldessa de la vila que, per cert no contesta als mails que se l'hi envien (no som en temps d'eleccions) presumir menys i ser més curosa amb TOTS els vilatans i no només en l'únic carrer intel.ligent de la vila, curiosament al costat de l'Ajuntament. 

Els "meus" nens

Cada any, per aquestes dates, trec el tema i cada any espero no sé que fent ho. No ho puc evitar, veure un cop més els nens i no tant nens que viuen i conviuen a l'OBA, un centre d'acolliment a Sant Andreu de la Barca em remou tot el que tinc dins.

Escric i no puc escriure perquè son gent que no volen fer se notar, no volen sortir a la llum i no els cal ensenyar els drames de cada dia i sobretot del seu passat.

Escric sense donar noms i sense poder explicar el poc que sé de les seves històries perquè volen guardar aquests secrets íntims per molt durs que siguin.

De qualsevol manera un no pot evitar mostrar les misèries del nostre sistema ni que sigui per avergonyir a mes d'un polític i funcionari.

Aquest any la política ha estat de "frenar" les intervencions per evitar acollides i així reduir les despeses dels centres........ No està escrit, ningú no ho podrà provar però, cosa curiosa, en aquest entorn cada cop més difícil, els centres han vist com els inspectors exigien més i més anàlisis abans de prendre cap decisió i els centres s'han trobat, de cop, amb places buides com mai no havien tingut. Així la despesa dels centres es reduïa.

Ja ho diuen mort el gos s'ha acabat la rabia, si no reconec que hi ha nens que necessiten ser acollits no tinc la despesa.

Però bé, aquest es la denúncia però no el meu tema.

Vull, un cop més retre homenatge a les monges que gestionen el centre en primer lloc, als educadors, a les nostres dues re educadores que ajuden als qui estan en pitjor situació. I, sobretot, als "meus" nens, nens i nenes, nois i noies, cadascun d'ells amb una història que ens faria esgarrifar i que, dia a dia lluiten amb tot el que es troben per davant amb nomes el suport i amor dels qui amb ells conviuen.

Des que nosaltres hi participem en el que bonament podem hem vist entrar i sortir molts nanos i ara, fins i tot alguns ens reconeixen i esperen.

Tinc l'orgull de dir que un ja està ara visquen fora i estudiant FP quan fa uns anys era senzillament un cas perdut que ni sabia llegir. Una s'ha convertit en una jove de 15 anys guapa i sobretot intel.ligent persona, a punt de volar.

També he de dir que el divendres acabava d'entrar un nen que encara no entenia ni tan sols on era i es veia la por als seus ulls i una "patufa" que no tenia mes de 3 anys, que s'havia convertit en la petita del centre.

Us imagineu tenir tres anys i ja no poder tenir família i tenir que ser acollit en un centre??????

Quan volgueu us hi acompanyo.

aprenem (2)

Hi ha maneres i maneres d'aprendre. Viatjar n'és una de molt valuosa. Llegir es la segona i jo tinc la sort que, quan viatjo aprofito per llegir. Viatjar, avió (estret es Vueling) i un bon llibre es una equació que no falla.

Si volem tenir un país hem de llegir més del que llegim individual i col.lectivament. JO em poso el primer de la llista i accepto amb humilitat que hauria de llegir el doble del que llegeixo encara que el meu ritme no està pas malament. El problema es descobrir tants de coneixements que senzillament estan al nostre costat.

Jaume Vicens Vives va ser, a mes d'una editorial de llibres i mapes d'escola, que es el que ara tothom recorda, un autor, entre altres de Notícia de Catalunya.

Aquest llibre, el Sr Mas i tots els altres polítics que diuen que ens volen dur cap a un nou país, l'haurien de tenir a la tauleta de nit i es que llegint lo descobririen moltes coses prou interessants sobre els Catalans i la seva relació amb les Espanyes.

Deixeu me que us extregui alguns petits reculls:

"les topades entre ambdues concepcions del treball- per el castellà, un castigo divinal; per el català, un "signe d'elecció......"

"els Catalans hem estat un poble que mai no ha manejat grans capitals. NO hem tingut a la nostre disposició abundosos recursos naturals que representessin una reserva gratuïta per el nostre desenvolupament econòmic. Els Bascos disposaren a finals del segle passat d'una sorprenent i considerable riquesa en llurs mines de ferro".

"allò de tants caps tants barrets, no es absolutament vàlid en el mon Català dels negocis, ni tampoc en el camp de la psicologia col.lectiva".

"Individualista en l'afer, col.lectivista socialment, l'home Català s'apropa directament al món per leina, per la casa i per la tradició comunitària. Cal tenir sempre en compte aquestes tres actituds fonamentals del poble de Catalunya.

"Els Catalans som una mena de gent que reacciona davant del món amb una certa supèrbia localista i amb una total modèstia universalista... confirmen la regla de la nostra afecció desorbitada per les coses menudes i la nostre temença a manifestar i a imposar, si cal, la nostre manera d'ésser als grups humans a què ens apropem".

Puc seguir copiant la major part del llibre perquè no hi ha res de sobrer en la nostre història.

La d'un país que des de el segle XI ja no para d'ensopegar en les mateixes pedres un cop i un altre. Si senyor des dels Visigots ve la cosa!!!

La varem seguir cagant després de Jaume I que s'equivoca d'objectiu i tot i perseguint les illes no va saber crear un país. 

I la varem tornar a cagar abans i després de la descoberta de les Amèriques, el segle XVI:

"perdut tot sentit de responsabilitat històrica, com ho palesa la tristíssima reacció dels prohoms catalans davant l'entrada de les tropes de Felip II a Saragossa en 1591, Catalunya no es ni ombra del que havia estat una centúria i mitja abans. Si la burgesia barcelonina viu confortablement, tirant de la rifeta siciliana, l''interior del pais és un niu de passions i d'odis...."

"Entre 1620 i 1630 els Catalans recapaciten i es pregunten de que ha servit llur unió amb Castella"!!!!!!!!!!  Només fa 390 que ens preguntem el que fem amb Castella i encara no hem trobat ni la resposta ni que fer????????

Als vuitcents digueren els Catalans, cal que bastim una comunitat moderna basada en el treball..........Entre 1869 i 1873 Catalunya proposà l'opció entre una monarquia democràtica laica i un federalisme social avançat.

puc seguir però aquesta lliçó ja es prou llarga.

Fixeu vos que no hi ha res e nou i la història es repeteix i l'home es l'únic animal que ensopega en la mateixa pedra dues vegades i el Català som, segur l'únic animal que ensopega no dues sinó deu vegades en la mateixa pedra perquè no sabem tenir una visió ample de les coses sinó una visió reduccionista.

Com diuen els saxons: Think global, act local

Bona setmana. 

aprenem

Sempre he cregut que viatjar ha estat i segueix essent la millor escola de la vida. es asseure't davant d'una "pissarra" que es mou i no para de fer desfilar coneixements que cotaria de trobar en un llibre.

La crisi m'obliga a mourem i buscar noves vies de negoci i aquest cop, he anat a parar a Copenhaguen, capital de Dinamarca on no havia estat mai. De fet coneixem Noruega i Suècia però Dinamarca ens mancava.

Tothom coneix aquest país per la sirena, símbol inequívoc del país però sabem algo mes? Als qui els agrada el futbol també recordaran a Laudrup o fins i tot Simonsen i????

Apretant les "meninges" potser recordarem la cervesa Carlsberg i aquí acabarem la cosa.

Algú recorda a Hans Christian Andersen? No es pas davanter ni polític, va ser un escriptor, autor de, entre altres, la sirenita (no va ser pas Disney), l'anaguet lletg, el soldadet de plom.....

Però bé Dinamarca, i aquí es on volia anar es un país petit, amb menys habitants que Catalunya però amb un nivell de benestar força millor que el de Catalunya.

En primer lloc, tot i estar rodejat de grans països com Alemanya, o rics com Noruega i sense tenir cap riquesa especial, treta la seva capacitat son força més rics que nosaltres.

En segon lloc, la educació i la cultura i aquí em vull quedar perquè aquest es el nostre taló d'Aquiles.

Educació: un país on la gent deixa les bicicletes al carrer i no les lliga i les bicicletes no volen; un país on pots deixar un moment un cotxet amb un nen petit a l'entrada d'un comerç perquè no vols fer nosa dins i no passa res; un país on les parets i els terres son nets de pintades i de papers; un país on la gent espera el canvi de semàfor abans no creuen, on la gent et mira malament si no ho fas correctament.

Un país fet d'obres lògiques que no faraòniques com el seu aeroport, funcional, com la seva capital, coqueta i atractiva per el visitant, on es barreja la tradició històrica amb la modernitat del disseny capdavanter.

Ens cal obrir els ulls i aprendre, aprendre dels qui no han de cridar per ser allà i avançar, de fet ni tan sols formen part de la CE i allà estan.

Bé, segur que tenen molts defectes i jo només els acabo de conèixer però quan pensem en Europa no penseu només en França, Regne Unit o Alemanya, també hi ha Dinamarca i potser nosaltres ens hem d'assemblar als qui son com nosaltres.