memòria per votar

Avui puc presumir que, per la meva edat, ja he viscut 63 anys de l'història del meu país.

Quan era petit, al país es parlava de "democràcia orgànica" en lloc de dictadura, hi havia autarquia per no parlar de bloqueig internacional, s'inauguraven pantans a tort i dret com ara s'inauguren estacions d'Ave o no hi va ningú.

El NODO era el diari de tots que ningú no es podia estalviar perquè hi era a tots els cines, i després d'una tonada que pocs oblidarem, solia començar amb el "su excelencia el generalísimo......ha inaugurado". Avui això ho fan els del Pais, ABC, La Razón, El Periódico, A3, TVE, etc....

Quan vaig ser adolescent vaig "conèixer" els grisos, que no son diferents dels qui, el 1-O, repartien amb la mateixa contundència i convicció.

En aquella època tot era il·legal i estava prohibit, més prohibit del que ara el Const..ens aplica.

Llavors tothom vivia amb l'esperança d'un gran canvi i per això vàrem abraçar el que s'ens va oferir, encara que fos poc. Ja ho sabeu, quan hi ha gana no fas escarafalls amb el que t'ofereixen.

A la meva família hi ha hagut gent a la presó després de la guerra, religiosos, afins i desafectes. 

Jo mateix he evolucionat, educat en la experiència i en les meves pròpies vivències. He après dels meus propis errors i he après a parlar i escriure (malament) per transcriure el que penso en lloc de callar i mirar cap un altre costat.

No suporto la mentida, la hipocresia, el cinisme, l'arrogància, la prepotència, la violència, l'opressió, l'oblit, la desmemòria, la pobresa, la misèria, el dolor, la injustícia, la desigualtat, la fam.

63 anys donen per molt, sobretot per aprendre que en aquesta vida no tot s'hi val, que el dia que marxem, hem de deixar un mon millor per els nostres fills perquè ells puguin seguir construint en lloc de lluitar per no ser trepitjats.

Sé que les coses no son ni blanc ni negre, i depenen del color del vidre a través del qual es vegin, però per sobre de tot hi ha la veritat o la mentida i aquesta, tots, en el fons, la podem reconèixer.

Voteu en consciència i no amb la rauxa i aprofiteu els coneixements dels qui son més grans per agafar perspectiva. 

La història es una font inesgotable d'exemples que ens ajuden a teixir el nostre camí.

Votem per avui, recordant l'ahir i pensant en el demà.

injustícia

"Potser podem fer poc per vosaltres, però la vostre tragèdia té molt d'espai al nostre cor. Per aquells que us han fet mal i sobretot per la indiferència del món, us demano perdó". Son paraules del papa Francesc dirigides a famílies Rohingyes refugiades a Bangladesh.

Això es una injustícia.

Diu el papa que poc i poden fer i això es fals. Si es volés es podria perquè només es qüestió de voluntat. Que els ho impedeix, la política, els polítics, la falsedat de les persones, els interessos d'uns i altres.

I a ells, als Rohingyes, de que els serveix que els diguin que pensen en ells però no fan res per ajudar los. Segueixen morint i patint mentre uns els ignoren i els altres només parlen.

Només es un exemple i com aquest milers cada dia i a cada moment.

Les injustícies formen part de la nostre manera de viure.

Som altament tolerants amb les injustícies mentre no ens afectin a nosaltres. Només reaccionem quan ens afecta. Només cal mirar com qualsevol conductor reacciona davant una maniobra d'un altre que el molesti i veure la mateixa persona si veu una persona pidolant al carrer.

Igual fan els governs que parlen i parlen davant les injustícies de Síria, dels refugiats del Mediterrani i, en canvi, salten tots juntets si algú els toca l'economía.

Les injustícies son una xacra que conforma el nostre entorn i potser comença a ser hora que la gent reaccionem i no acceptem, per definició, allò que es injust.

 

G

M

T

Detect languageAfrikaansAlbanianArabicArmenianAzerbaijaniBasqueBelarusianBengaliBosnianBulgarianCatalanCebuanoChichewaChinese (Simplified)Chinese (Traditional)CroatianCzechDanishDutchEnglishEsperantoEstonianFilipinoFinnishFrenchGalicianGeorgianGermanGreekGujaratiHaitian CreoleHausaHebrewHindiHmongHungarianIcelandicIgboIndonesianIrishItalianJapaneseJavaneseKannadaKazakhKhmerKoreanLaoLatinLatvianLithuanianMacedonianMalagasyMalayMalayalamMalteseMaoriMarathiMongolianMyanmar (Burmese)NepaliNorwegianPersianPolishPortuguesePunjabiRomanianRussianSerbianSesothoSinhalaSlovakSlovenianSomaliSpanishSundaneseSwahiliSwedishTajikTamilTeluguThaiTurkishUkrainianUrduUzbekVietnameseWelshYiddishYorubaZulu

AfrikaansAlbanianArabicArmenianAzerbaijaniBasqueBelarusianBengaliBosnianBulgarianCatalanCebuanoChichewaChinese (Simplified)Chinese (Traditional)CroatianCzechDanishDutchEnglishEsperantoEstonianFilipinoFinnishFrenchGalicianGeorgianGermanGreekGujaratiHaitian CreoleHausaHebrewHindiHmongHungarianIcelandicIgboIndonesianIrishItalianJapaneseJavaneseKannadaKazakhKhmerKoreanLaoLatinLatvianLithuanianMacedonianMalagasyMalayMalayalamMalteseMaoriMarathiMongolianMyanmar (Burmese)NepaliNorwegianPersianPolishPortuguesePunjabiRomanianRussianSerbianSesothoSinhalaSlovakSlovenianSomaliSpanishSundaneseSwahiliSwedishTajikTamilTeluguThaiTurkishUkrainianUrduUzbekVietnameseWelshYiddishYorubaZulu

Text-to-speech function is limited to 200 characters

Options : History : Feedback : Donate

Close

la llista de la vergonya

En aquestes darreres setmanes només parlem de Catalunya i estem oblidant que el mon segueix girant.

L'altre dia es va publicar al Der Spiegel la que podem anomenar "la llista de la vergonya".

33.293 persones han mort a la Mediterrània intentant buscar refugi a Europa.  

Des de el 1993 i fins fa uns dies, aquest era el numero de persones que s'han ofegat al mar, fugint d'un mon pitjor buscant la pau d'un mon no millor.

Europa es decadent, deia Puigdemont ahir, s'equivoca, Europa mai no ha deixat de ser un imperi on manen els de sempre, i res no ha canviat.

El rei Leopold de Bèlgica creia que el Congo era seu i seus habitants eren els seus esclaus.

Els reis d'Espanya i Portugal varen esclavitzar els indis de Amèrica del sur després d'aniquilar pobles sencers. La reina d'Anglaterra va fer el mateix a la Índia i Amèrica del nord i podríem seguir.

Europa treu el profit d'on vol o pot i marxa "sense pagar".

Europa ha arruïnat la majoria dels països d'on ara venen els refugiats i els gira l'esquena.

Se suposa que soc europeu i penso, com diu en Puigdemont, que si demà som independents, potser serà el moment de decidir si vull ser europeu.

 

ponts trencats

Jo no sé com ho veuen els espanyols però des d'el meu punt de vista hi ha molts ponts entre espanyols i catalans que  s'estan trencant o, millor dit, que alguns s'estan dedicant a trencar per allunyar nos.

Això tindrà un cost molt elevat per a tots perquè es molt fàcil destruir i ferir però costa molt més guarir i reconstruir.

Els polítics unionistes i els mitjans de l'estat son els principals culpables d'aquesta destrossa i els acuso a ells perquè, tot i que els catalans siguem els qui hem engegat el procés, jo no he vist pas que ni els mitjans catalans tipus Catalunya Radio o RAC1, o el diari Ara i molt menys La Vanguardia, hagin mai atiat les flames de l'odi i la revenja. Ells si i no paren de fer ho.

Em considero molt pacífic però no puc evitar revoltar me cada cop que escolto o llegeixo les proclames incendiàries o menyspreatives de, lamentablement, la gran majoria dels mitjans de Madrid i dels seus polítics.

Em diran que no tots els espanyols son així, i possiblement sigui molt cert però, en determinades circumstàncies, els silencis aclaparadors d'aquesta gran majoria davant les actuacions de minories son molt i molt feixucs d'entendre i acceptar.

Diuen qui calla otorga i això em fa dubtar del que pensa aquesta gran majoria espanyola.

Escolto els comentaris massa freqüents, insultant i atacant i això, a mi que ja soc gran, em fa mal, així que als joves que estan pujant i conformen la Catalunya de demà, crec que els allunya definitivament d'Espanya.

Jo creia que aquest matrimoni podia desfer se de bones maneres però sembla, tanmateix, això serà un divorci traumàtic perquè un dels dos no pensa cedir ni un pam del que considera propietat seva i l'altre ja està més que fart de la violència domèstica i del abús continuat.

Això no es vida

Seguim

presos polítics

Abans d'ahir escoltava la entrevista que Albert Om feia a les dones d'en Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. el seu testimoni era tan senzill i tan proper com dur i dolorós al mateix temps.

No ho tenim gaire en compte, en el nostre dia a dia, però aquestes dues famílies, ara 10, porten ja quasi un mes sense el marit, el company, el pare, el fill i no tenen ni idea de quan el tornaran a tenir a casa.
El seu patiment ha de ser duríssim perquè son instruments d'una lluita que fan altres i ells només poden seguir els esdeveniments tot i que son els mes afectats.
Imagineu com s'han de sentir aquests familiars que llegeixen el que alguns desgraciats diuen d'ells als mitjans i no hi poden fer res.
Tot i això, ells dos, els Jordis i ara els altres vuit, estan tancats, privats de llibertat, per un suposat "delicte" d'opinió perquè no hi ha pas delicte ni de sang ni econòmic.
En un mon on tothom, justa o injustament pot dir el que vulgui a les xarxes, ells estan tancats per dirigir organitzacions socials.
Els han tancat a ells però, en teoria, tots els qui en son socis o simpatitzants, haurien d'estar al mateix lloc, o no?
Penso en com em sentiria jo si fos el que està darrera les reixes i se'm remou tot.
Estar sota les ordres d'un funcionari de presons que, de ben segur, no et té cap simpatia, subjecte a criteris arbitraris, sense respecte per la persona, sense poder tocar ni estar amb els teus.
Penso en ells amb màxim respecte i admiració.
Penso en els qui els han posat o ajudat a posar a la presó i sento fàstic i menyspreu.

Aquest nou país

En Junqueras ens va avisar, no entendreu tot el que veureu i passarà, i tenia raó.

Em costa de seguir tantes i tantes coses i valorar quines son bones, quines no i per què passen segons quines.

Acabo de llegir un llibre, La sega, de Martí Domníguez, que parla dels masovers a la Catalunya de la postguerra, i dels milicians que varen morir esperant vanament la promesa dels "aliats" que tenien que venir a fer fora en Franco.

Encara els esperem, i així passarà amb la UE d'avui si no es que els trepitgem l'ull de poll de debó.

Els anys 40 ningú no va moure un dit per interessos de cadascú i per no embrutar se amb un altre conflicte.

Avui passa el mateix amb dues grans diferències: 

- Catalunya caiguda econòmicament significa una crisi de gran abast a tota la UE per els efectes col·laterals i 

- internet.

Si no fos per internet ningú no sabria el que va passar o el que hauria pogut passar.

El Govern Català no va preveure moltes coses però ha demostrat coratge i valentia i té clar, igual que molts de nosaltres, quin es l'únic objectiu possible.

Jo segueixo darrera els qui porten la direcció, amb més o menys encert, i es que ningú no està exclòs d'equivocar se.

Tots haurem d'ajudar, i no només surtin al carrer sinó aportant els nostres coneixements per construir un nou país.

Som hi, endavant amb la nova setmana

Catalunya, un nou pais

El 27 d'octubre serà, per sempre més, la data de naixement d'un nou país. No sé pas si ens en sortirem i fins on arribarem, però, dia a dia, fem passes per un nou camí i això ens ajuda a construir un nou país. 

Com a simple ciutadà no tinc gaires elements per avaluar quins son els moviments que, per darrera els bastidors, els qui dirigeixen la meva Catalunya, estan fent per a construir aquest nou país. Imagino que hi deu haver moltes gestions a molts nivells i que nosaltres no els coneixerem pas.

Em queda molt clar que uns pocs, ara, se la juguen i molt per dirigir nos. Fem los confiança a ells i al nostre tarannà i el nostre seny.

Força 

el dia D

Diuen que demà es el dia i es que sembla que cada dia ho ha de ser.

No sé, i dubto que gaire gent ho sàpiga, el que passarà. Tots podem especular i d'això si, d'això n'està ple, especuladors del que passarà, perquè tots saben de tot i més i després ningú no recorda si ho varen endevinar. 

Només puc dir que ara més que mai, estic convençut del ara o mai, de que no hi ha quedat cap camí al darrera i que si ara frenem, es ben segur que els de Madrid ens esclafaran com si fóssim xinxetes.

Els que hi ha ara a Madrid faran bo el franquisme.

Tant de bo el Carles Puigdemont tingui l'encert de fer el que necessita el país per be de tots.

Sort a tots i per a tots

 

 

Una nueva Catalunya

Apreciados Españoles,

Soy Catalán y soy de los que habéis visto, quizás, en las ya demasiadas manifestaciones que hemos llevado a cabo en los últimos años.

Tengo amigos y conocidos por toda España y es, a través de ellos, que me dirijo a todos vosotros.

Hoy el gobierno de Madrid ha puesto en marcha todo un proceso que nadie sabe donde nos va a llevar pero me temo que esto no va a ser fácil, por lo menos para los Catalanes.

Sé que quizás la mayoría no entendéis el porque de toda la que hemos armado en estos años y quizás estemos condenados a no entendernos y es una pena.

Soy de los que creo que no hay nadie mejor que nadie y que todos somos iguales y todos tenemos los mismos derechos, y estos principios básicos, elementales, son los que nosotros, los Catalanes, creemos que, dentro del marco político Español, no se dan.

Equivocados?, quizás, pero esto también es un derecho nuestro, el de pensar y equivocarnos y nadie, repito, nadie, tiene el poder de restringir este derecho en aras a una supuesta legalidad inmovilista.

Las leyes las hemos creado las personas para nuestro uso pero no son inmutables ni permanentes y, sobretodo, las leyes nunca han de estar por encima de los pueblos.

Somos Catalanes, Españoles, Europeos o lo que queramos pero no debemos olvidar que, antes que arroparnos bajo la bandera que sea, somos personas.

A partir del momento que unos pueden usar la violencia para contener un pueblo, automáticamente ya han perdido cualquier legitimidad.

Recordad que no hace tanto, yo lo viví, los grises hacían lo mismo, dentro de otra supuesta legalidad y fué todo un pueblo el que consiguió cambiar esa legalidad.

Por qué entonces si y ahora no?

El gobierno de Madrid ha logrado revivir lo que mis abuelos vivieron en carne propia, el temor, el odio y un mal entendido nacionalismo exhacerbado que, muy deprisa, rompe aquellos lazos que nos unían. Seguro que desde España pensáis que los políticos de Catalunya han hecho lo mismo, pero aun asumiendo que hayamos cometido muchos errores, no hemos levantado ni una sola mano contra nadie, piense lo que piense, ni hemos insultado ni menospreciado a nadie como demasiados han hecho ya desde Madrid.

Nosotros no pertenecemos a nadie, nos pertenecemos a nosotros mismos, igual que vosotros sois soberanos sobre vosotros mismos pero no sobre los demás, sean quienes sean.

Os respeto y espero que mañana podamos volvera construir puentes de amistad y respeto aunque estemos en paises distintos y que el odio creciente se diluya con la mala gente que lo propaga.

Espero y deseo que entendáis que, a pesar de vuestros deseos, estos no son obligaciones para nosotros y que nos respetéis igual que os respetamos.

Os deseo lo mejor del mundo y confío en que podamos caminar juntos, cada cual con su propia pareja y no obligados a convivir bajo vuestra tutela.

Gracias

 

Una nova Catalunya

Benvolguts conciutadans, avui no es pas un bon dia per a nosaltres perquè avui ens han escapçat la majoria dels nostres drets universals.

Vestits amb una paranoia de legalismes i falses veritats, emparats per la permanent e interessada ceguera europea, el govern de Madrid ha començat un procés que ningú no sabem on acabarà.

Jo avui em trobo malament, fa dies que arrastro un sentiment de desconcert perquè no sé el que passarà demà. M'obligo a carregar me d'optimisme per no defallir davant dels meus i de molts que em pregunten, com si jo hagués de tenir la solució en les meves mans, i això em fa sentir malament perquè m'agradaria poder fer més per ajudar el meu pais i la nostre gent.

No tinc dubtes del camí encetat, i no només això sinó que cada dia que passa estic més convençut del encert del que estem fent. Nomes fa falta veure els missatges que venen de Madrid i fins i tot, i sobretot, dels que, des d'aquí, inciten al odi i la divisió, farcits de mentides, sense cap vergonya. Es ben bé que darrera nostre no hi queda res, es terra cremada, així que toca tirar endavant, encara que el demà sigui incert i ple de temences.

Tinc por perquè em temo, ara sí, que el camí que hem de seguir no estarà pas lliure de dolor i patiment. Perquè alguns pagaran, pagarem potser, preus elevats per arribar al nostre objectiu.

Amb això no vull desanimar ningú, ans el contrari, soc optimista de mena i estic convençut que ara o mai.

Però es assenyat reconèixer i entendre que, tal i com es sabut, per fer truites s'han de trencar ous.

Europa no mourà un dit perquè tots els dirigents tenen prou por de que la febre s'estengui a casa seva així que, millor que això quedi restringit a Espanya i sempre podran dir que quina pena.

Això ho farem nosaltres sols tal i com sempre ha passat, així que fem el cor fort i endavant.

Serem les persones i els ciutadans del mon els qui podrem trencar aquest monolitisme polític, aquest pensament únic que només interpreta allò que l'interessa.

Avui em sento com aquell poble oprimit que, treien força de flaquesa, agafa les eines que té a mà i fa front al senyor amb el coratge de la desesperació i amb el convenciment de la raó, sabent que uns quants quedaran al camí perquè la resta pugui triomfar.

Benvolgut Carles, a tu et toca el paper més difícil, el de dirigir nos cap el futur, segurament amb els mateixos dubtes que nosaltres i amb totes les amenaces a la teva esquena.

Confio en tu i pots comptar amb mi.

Endavant i molta força!!

Visca Catalunya!!  

dia 3

Primer va ser el día 1, varem votar i varem descobrir que per a Espanya, els Catalans només som una propietat, no uns conciutadans. 
Varem descobrir que l'us de la violència no es casual, sinó volguda, i que hi ha tot un sector de l'estat que la troba correcte i adequada.
Varem descobrir que la UE no ens ajudarà pas fins que no els faci mal la butxaca o fins que la por al que pugui passar sigui major a la por del que poden perdre.
Varem descobrir que s'ha acabat el passat i comença el futur però encara no sabem a quin preu.
Ahir, dia 2, després de tot el que molts conciutadans varen patir per culpa d'uns descerebrats obedients a uns desgraciats de M, em vaig despertar amb un regust molt amarg que no em va deixar tranquil en tot el dia. 
Veure que el mon polític mira cap un altre costat i busquen eufemismes per no admetre la veritat i tenir que actuar fa mal. Et sens com el refugiat que mira, des de darrera un filat de ferro, com no el deixen entrar a Europa i el condemnen a un infern. Com un ciutadà de molts països que veuen com els cauen bombes i ningú no els ve a ajudar perquè no "poden". M'ho temia que ens podia passar però la meva estúpida ingenuïtat em deia que no, a nosaltres no.
Veure que molta gent, com nosaltres, ens insulta des d'Espanya i menystenen les agressions i fan befa, fa mal.
Veure la negació de l'evidència i la justificació de la violència, fa mal.
I sobretot, la hipocresia de tots els polítics espanyols, fa mal.
No he dormit gaire perquè veig que la gent al meu voltant diu, i ara que?, si els de Madrid aguanten això serà molt fotut. I potser tenen raó.
Avui, dia 3, hem començat amb una aturada i jo començo a desemboirar-me.
Mai ningú no va dir que fos fàcil.
Començo a veure un camí que potser no es el bo, però es un camí.
Això ho hem començat nosaltres i ho hem de fer nosaltres perquè els de fora només reaccionaran si els hi obliguem però no si els hi demanem.
Madrid caurà ella mateixa si nosaltres ens fem forts, ells tenen la força però no els recursos
Independència ja i que plogui.
Ànims!!!
 

avui no ha estat un dia qualsevol

Avui no ha estat un dia qualsevol, i hi haurà un abans i un després encara que a Madrid, els de sempre, segueixin dient el mateix.

Trigarem més o menys, això no ho sé, però hi ha coses que no tenen marxa enrere.

Hi ha una nova generació de Catalans que acaben de descobrir que es Espanya i el que representa.

Avui al meu col·legi electoral he vist gent gran, molt gran, que varen viure la fase final de la guerra civil, he vist gent de 70, 60, 50, 40 i, sobretot, de 30, 20, aquells que no sabien que era la dictadura i la repressió, i que mai varen tenir els grisos davant.

Rajoy, Sanchez, Rivera, aquests no canviaran pas i mai no acceptaran el que la gent volem.

Desitjo també pensar que els Espanyols comencin a descobrir quin es el seu propi futur i reaccionin.

La primavera del 1789, a França, a París en concret, milers de persones es varen rebel·lar contra un sistema establert i varen sortir al carrer i lluitar, lluitar i guanyar la seva democràcia i llibertat. Imagino que el rei francès, en aquells dies, deuria pensar el mateix que els polítics de Madrid: "no pasaran". Em sembla que la cosa no va acabar com ells pensaven.

Avui, no em dieu perquè, he vist com un "flash" i he pensat en aquella gent, en el que varen viure i el que allò va representar per tot el mon.

Definitivament avui no ha estat un dia qualsevol.

Bona setmana!

A por ellos

El govern del PP, amb el permís de C's i PSOE, està fent tot el que pot i més per que no hi hagi referèndum i en aquesta tasca han recuperat el pitjor i més baix d'aquells conqueridors que feien el que volien, com volien, quan conquerien nous territoris.

Casernes de la GC on formen els comandaments com a senyal de respecte per els números que van, no sabem on, a "lluitar"?

Números envoltats de banderes espanyoles i gent al carrer "despedint" als "herois".

Com deia avui mateix l'Antoni Bassas al seu editorial, "ellos"? ellos perquè nosaltres som ellos y ells son nosotros?

Si hi ha nosotros y ellos es que no som els mateixos i això, si ho diem nosaltres, no està bé, però ells si que ho poden dir.

Cada cop es més evident allò que ells no volen reconèixer, que no ens volen a nosaltres sinó només els nostres diners.

I dic això perquè si es tan obvi que no ens volen, que fins i tot s'alegren quan ens envien la GC, i en canvi no ens deixen marxar, es que, o ens consideren seus, o volen el que tenim, els nostres diners.

Rajoy em recorda a Gengis Khan perquè deien que darrera d'ell la gespa no creixia. Rajoy crema tots els ponts que unien Catalans i Espanyols i el 2-O, sigui quin sigui el resultat, el que quedarà es un numero cada cop més gran de gent que, d'Espanya i amb Espanya, no hi vol saber res.

Jo, un d'ells.

Bona setmana i fins diumenge amb la papereta a la mà.

 

 

Diada

Demà es la Diada! Ei i no es qualsevol Diada, es LA DIADA. Per què? Perquè demà estarem al punt de mira de tothom, aquí, allà i mes enllà.

Els d'aquí perquè es la nostre festa, els d'allà per a poder dir que només hi som quatre gats i, si podem espatllar nos la festa i els de més enllà per mirar ho a la distància sense dir ni fer res, de moment.

Als qui no us agraden aquestes manifestacions multitudinàries us diria que demà no s'hi val fer campana i penso en algú.

Demà hi serem perquè el dia 1 d'octubre volem votar i, si guanyem, esdevenir un país nou i i independent.

Als qui tingueu mandra penseu que pot ser la darrera oportunitat.

Demà es l'escalfament per la gran final i el rival ens ho posarà molt i molt difícil, ja ho esteu veient.

Mai no hagués cregut que arribaria aquest dia així que demà hi serem i cantarem i cridarem per una nova Catalunya.

"Un país no es perd perquè els que no l'estimen l'ataquen, es perd perquè els que l'estimen no el defensen"

"una cosa no es justa por el hecho de ser ley. Debe ser ley porque es justa" Montesquieu

Bona Diada!!!

Un poble, un país

Els Catalans tenim, de ben segur, molts defectes, però també es ben cert que hi ha molta gent que ens té enveja perquè veuen que, en els moments més compromesos, reaccionem com a país, com pocs països son capaços de fer.

No som només un poble, som un país, peti qui peti.

I per això aquest país ha reaccionat com ho ha fet davant la tragèdia que ens ha tocat patir, amb serenor, contenció i molta generositat i, per què no dir ho, amb molta professionalitat per part de les institucions.

I per això els qui ens tenen enveja i por, si, por, aquests han reaccionat com només ho fan els covards i els qui no tenen arguments: mentin i difamant.

I son ells mateixos els qui queden retratats perquè les seves mentides queden escrites i gravades. Avui no els passarà res i fins i tot molts espanyols els creuran, però cada dia que passa, son, som més els qui tenim clar que de camí només n'hi ha un, marxar.

Tant de bo els altres, els de fora, també ens entenguin i ens ajudin com nosaltres hem ajudat als seus conciutadans que varen venir a passar ho bé a Barcelona i han trobat la mort o la pèrdua d'un ésser estimat.

 

turisme si o no

Suposant que tinguéssim un govern racional a Barcelona, cosa que no tenim, es podrien plantejar el per què de tot el que està passant a Barcelona però com em temo que, més aviat tenim desgovern, no hi veig pas gaire solució.

Primer de tot us recomano la lectura de Miquel Puig, economista, twitaire i col·laborador de La Vanguardia que ja ha escrit prou vegades sobre el turisme per poder tenir una idea clara.

Es bo el turisme?, si, sempre i quan es compleixin uns determinats requisits. 

El primer, sens dubte, tenir un model de turisme sostenible i profitós per la ciutat i el país, no només a favor d'uns quants (acabo d'escriure sobre aquest tema).

En segon lloc gestionar el turisme i no deixar que siguin els de fora que el gestionin al seu gust i per els seus interessos.

En tercer lloc no confondre turisme amb turisme de massa, lo primer es bo, lo segon només dura un temps i et destrueix tot.

En darrer lloc hi afegiria que tu, com a país, has de gestionar les infraestructures per tal d'evitar els desgavells, el mal us dels recursos i, sobretot, la manca de política adequada.

A pams:

1- El turisme es bo quan tothom i guanya. Un exemple, els treballadors del sector serveis: cambrers, personal de neteja dels hotels, personal de seguretat de l'aeroport......, si volem que el model sigui sostenible, ells també han de tenir un bon sou enlloc d'enriquir únicament la gran empresa. Així ells gaudeixen del benefici reportat per el turista enlloc de ser senzillament explotat per el sistema. Si aquests treballadors guanyen un bon sou, ells es converteixen en bons consumidors i així el sistema es sosté per si mateix.

2- No deixar que ho gestionin de fora. L'altre dia sortia un escrit dient que TUI, un gran touroperador, considera que ja s'ha tret prou suc de Barcelona i ara s'han d'enfocar a Tunísia o altres llocs. Es clar, si els deixem fer, senzillament faran el que vulguin, sense guardar cap fidelitat al nostre país i sense ajudar a construir una base econòmica sòlida.

Es Barcelona i es Catalunya qui ha de decidir el que i el com.

3- Turisme de borratxera, turisme barat i que no gasta, gent que no es comporta com ho faria a casa seva, turisme que només representa volum però no qualitat ni rendibilitat. Els qui volen aquest tipus de turisme no estimen Barcelona ni el país, només veuen diners ràpids i fora.

4- Aqui no cal dir gran cosa, marxem i decidim nosaltres

Senzill, això si, necessites uns bons gestors i no polítics mentiders i barruers.

   

supremacia

Un home corre per el mig d'un carrer, fen esport, i una dona camina en sentit contrari. L'home no canvia de camí per evitar la topada, senzillament li dona un cop per apartar la i per poc no cau sota las rodes d'un autobús.

Això no es un conte, ha passat al bell mig de Londres, i on semblava que ja tenien l'infractor, un home "important" de Chelsea, ara resulta que no se sap qui ha estat i ningú ja no diu res del tema.

Si l'infractor hagués estat una persona diferent, no sabríem ja el nom i hauria estat acusat? Soc un mal pensat?

Em temo que no, i no crec que sapiguem mai qui ha estat, per què?

Perquè a la nostre societat hi ha una supremacia que es pot llegir no només en funció de la raça però, sobretot, en funció del poder de la persona, ja sigui poder econòmic o polític.

Tant tens tant vals, això no es ni nou ni meu.

"poderoso caballero es don dinero", i això es pot veure cada dia, a qualsevol lloc, un "xeic" comprant el Neymar i ningú li diu que hi ha unes normes que s'ha saltat, L'altre dia, sopant a Castell d'Aro, en un restaurant al costat del carrer, un cotxe s'atura al bell mig del carrer, en surt una dona que crida l'atenció del cambrer al qui insta a donar li una taula. Els qui esperen que esperin, als qui venien darrera que parin, ell portava un "Porsche" .... El cambrer després ens diria que n'hi ha que es pensen que son un "autoMcdonalds".

El nostre model de societat va en aquesta direcció, on uns quants tenen molt i la gran majoria cada cop té menys.

No soc anticapitalista però no crec en aquest model de creixement ultra ràpid dels guanys d'alguns mentre es bloqueja, sistemàticament, el creixement de la majoria.

I lo pitjor es que la societat es contenta de veure la gran riquesa d'aquest "star system" i de fer ne befa però sense fer res per corregir ho.

Ho he dit abans i ho torno a repetir, estem tornant a l'edat mitjana on hi havia senyors i el poble, ara que cadascú se situï on cregui que està i que tregui conclusions.

Jo he lluitat tota la vida dins d'una classe mitjana, cada cop més devaluada i no vull marxar d'aquest mon sense lluitar per que es recuperi.

Bona setmana!

 

Antes muerta que libre

Moltes vegades s'ha fet la comparació entre Catalunya/Espanya i un matrimoni on la dona vol marxar i l'home no la deixa.

Cada cop aquesta analogia em sembla més adient i cruelment real.

Entenc els sentiments d'una dona que, per els maltractaments que rep, decideix marxar i on l'home, per fet de ser l'home, imposa la seva força, la seva violència i, el pitjor de tot, la societat mira cap un altre costat fins que ja es massa tard.

Massa tard perquè masses vegades la cosa acaba malament i sempre es la dona la qui ho pateix.

Jo, com a Català, cada cop em sento més com aquesta dona que rep maltractaments i que veu com els veïns callen, ignoren els crits que se senten més enllà de les parets. Molts d'aquells veïns encara son dels que pensen que deu haver fet ella, que si la culpa es de la feina, que si...., tant se val, mil raons per no ajudar primer i preguntar després.

Que hi hauria enfrontament amb el govern de Madrid era previsible i imagino que això es el que el govern de Catalunya ja manega com ha de fer ho.

Ara bé, on son els conciutadans del estat quan veuen com, poc a poc, ens van ofegant a nosaltres els ciutadans, sense cap vergonya. On son els intel·lectuals, els tecnòcrates, els filòsofs, els sociòlegs, els cap pensants, els pro homes que, se suposa, haurien de posar seny i reconèixer el dret que tenim les persones per damunt de les institucions?

Son els mateixos que quan veuen un que mor a la tele, diuen quina pena i segueixen menjant com si res?

Conciutadans espanyols, us desitjo que mai no tingueu que viure el que molts catalans estem patint en aquest moment de la mà d'algú mes fort que vosaltres.

Ja no parlo d'independència, parlo del dret a opinar i triar el que majoritàriament decidim encara que no agradi a d'altres.

Desitjo de tot cor que s'imposin els drets de les persones per sobre de la força.
Penseu hi una mica
bona setmana!

anar a la platja

Anar a la platja es un acte de lo més democràtic que hom pot fer i on queda reflectida que i com es la nostre societat.

Evidentment hi ha platges i platges però, per ser fidel a lo autèntic us recomano qualsevol platja al voltant de Barcelona, tipus Castelldefels o El Masnou per citar ne dues d'oposades.

Ja sé que algú està pensant que ell no hi va a la platja però que hi puc fer, ens agrada massa el mar i, mancats d'un iot particular, ho hem de fer a la manera tradicional.

En aquest cas va ser un puja i baixa i per això va ser prop de casa.

Però tornem a lo important.

Un cop has aparcat, primera gran fita, no sempre garantida, agafes els teus estris i som hi.

El primer i més important es on posar la tovallola i això ja sembla tot una estratègia militar.

La posem aquí, no que es massa lluny de l'aigua, però si ens acostem, la densitat humana creix exponencialment. Si la posem allà hi ha un munt de nens jugant amb la sorra i si es més enllà hi ha el grupet de joves amb la música a tot volum.

Finalment, després de negociar i aprofitant que uns ja marxaven vàrem instal·lar les nostres tovalloles tot estirant les al màxim per cobrir un màxim de territori, no fos cas.

Resolt el primer tema, comença el segon problema: arribar fins l'aigua i això exigeix un GPS per poder circular sense trepitjar ningú i, sobretot, memòria per poder tornar després, i sense ulleres..... Jo vaig agafar de referència una senyora asseguda al costat de les onades, plena ella, molt plena vaja, impossible de no veure i, sobretot, que no es podria moure d'allà per el seu propi peu.

Un cop banyat, fresc com una rosa i satisfet, assolit l'objectiu, has de tornar a lloc, la senyora de referència, i som hi.

I aquí comença la verdadera democràcia perquè aquells cossos que es veuen al cine o la tele o les fotos no hi son pas. Ans al contrari, aquí i allà tot penja o està molt més inflat del que fora raonable, els tatuatges semblen taques de brutícia, els biquinis pateixen per aguantar tot el que se'ls demana que aguantin i els homes, bé, com es diu ara, pena no, "lo siguiente".

Es molt democràtic perquè allà tothom es posa crema amunt i avall i no s'adona de la pinta que fa, i això es molt bo per la salut mental pròpia encara que els canons estètics pateixin.

Jo, com sempre, estava assegut amb el meu llibre, company fins i tot a la platja, però he de dir que vaig gaudir molt analitzant el comportament de la gent que, un cop despullada, es desinhibeix.     

Es una gran lliçó de socialització.

Per cert, en aquestes platges poca pijeria.

Us ho recomano, ah i no oblideu la crema.

furt o robatori

L'altre dia ens varen robar, millor dit, furtar el bolso de la Rosa al coxte.

Va ser, com diuen els experts, un robatori, perdó, furt de manual. De manual perquè nosaltres hi vàrem caure de quatre grapes quan, un vespre entre setmana, havent deixat un conegut a l'entrada del hotel Palace, ens varen punxar una roda del cotxe i nosaltres, tot i la desconfiança inicial quan un noi ens va indicar que teníem una roda punxada, vàrem circular una estona i, al carrer Aragó amb Rambla de Catalunya, vàrem parar perquè la roda realment estava punxada. En 5 segons ens varen pispar el bolso i nosaltres sense adonar nos fins que l'instint ens va avisar que havíem caigut al parany. Massa tard.

Us podeu imaginar el que segueix, nervis, plor de ràbia, denúncia als mossos, bloquejar les targetes, bloquejar el mòbil, canvi de tots els panys de casa, etc. Total 1.500€ i tot un dia per comprar una roda nova, les claus, el mòbil i fins anar a la guardia urbana que havien recuperat una llibreta i un bolígraf i alguna targeta.

Perquè us ho explico tot això, no pas per fer pena sinó per avisar vos.

Avisar vos que si no preneu mal "només" es un furt i llavors ningú no fa res i, evidentment les asseguradores es renten les mans de tot el que has pagat, tret que el teu agent sigui un bon amic i faci un petit miracle. Els lladregots ho saben i per això no et faran pas mal, així no hi ha cap pena ni càstig.

Avisar vos perquè, com ens va dir el del taller de rodes, encara que perdeu fins i tot la llanta, aguanteu i seguiu fins que sigueu en un lloc segur o, on hi hagi molta gent.

Avisar vos perquè que et furtin es del tot normal a Barcelona segons sembla i encara més normal es el to condescendent de tothom que et mira com dient: que babaus heu sigut.

Avisar vos perquè el màxim que traureu de l'experiència es un copet a l'esquena i tenir que comprar un nou mòbil, unes noves ulleres de sol i el que hi hagués al bolso.

Avisar vos perquè quan lo anormal es lo normal i lo il·legal es quotidià, hi ha una cosa malalta en la nostre societat.

home ric, home pobre

Els anys noranta, la societat en la que jo vivia, va tenir molts de canvis en els que es produïa creixement, les indústries treballaven i la classe mitjana, aquella classe mitjana, va fer evolucionar el nostre país cap a un benestar majoritari.

Segur que hi havia pobresa, però crec que molta menys que la d'ara.

Tot això se'n va anar a norris amb la crisi i em reprès un model econòmic basat en la riquesa d'uns pocs en front de la pobresa de la immensa majoria.

Abans hi havia rics i pobres però érem molts els qui no érem ni lo un ni lo altre i contribuíem més que els rics perquè nosaltres pagàvem impostos, cosa que els rics mai no han fet.

Avui els rics son molt més rics perquè tenen el poder econòmic i son ells els qui es fan les lleis a la seva mida. Així ells no paguen impostos perquè les seves empreses son sempre en paradisos fiscals.

Ells poden produir en països on la mà d'obra es quasi esclavatge i així els marges son molt superiors a la mitjana (Inditex, Apple, per anomenar ne de conegudes) i la resta d'industrials no hi poden competir.

Avui uns pocs guanyen el que no està escrit: actors, esportistes i altres que no contribueixen a construir riquesa i nosaltres ens ho mirem com si ells fossin d'un altre mon.

Ells poden tenir iots, avions privats, fins i tot poden fer grans donacions a ONG's i nosaltres no poden accedir al seu mon.

Tornem al passat, on els rics viuen i els pobres malviuen però s'ha trencat aquell terme mig on, uns molts, aportàvem equilibri al mon.

La classe mitjana no es comprava iots però podia tenir una barca, no tenia mansions però si la torreta a la platja, no tenia avió privat, però si podia viatjar.

Que un Sr. com el de Inditex guany al any 5 o 6 mil milions i la totalitat del seus treballadors directes o indirectes no sumin aquests ingressos, diu molt del model econòmic que vivim.

Tinc una admiració per el Sr. que es capaç de construir riquesa però sempre i quan sigui capaç de mantenir una proporció entre guanys i repartiment de riquesa.

A la meva empresa els sous sempre han estat més alts que la majoria per a tothom i ningú no marxava perquè les condicions han estat molt bones.

Ara pago les conseqüències, aquests sous son avui un llast i del passat ningú no se'n recorda. Avui l'empresa renqueja perquè no he sabut ser empresari com ells.

No he sigut mai ric i ara soc més pobre del que era.

Em sap greu però em sap molt mes greu no veure que el sistema millori sinó que es radicalitza més.

Desitjo de tot cor que els joves que pugeu, trenqueu el jou que nosaltres hem deixat que els rics ens posin.

Globalització

Globalització, aquesta gran paraula que domina el mon post crisi mundial es, per a mi, una gran falsedat, una enorme manipulació, i una pèssima tendència per el nostre mon.

No soc cap guru del mon econòmic i ningú no em llegirà però vull deixar constància de la meva pensada.

Globalització vol dir, bé no se si vol dir res però la gent parla de globalització referint se a la unió, fusió, absorció d'unes empreses per altres, de tal manera que, on abans hi havia un teixit ric en diversitat, varietat i una riquesa humana i creativa, ara tenim un petit nombre d'empreses immenses, despersonalitzades, on no hi ha ni cap ni ànima i on tot té la mateixa pinta.

Un exemple, caminem per el centre de Barcelona i veurem les mateixes botigues de les mateixes marques que veureu passejant per Milà o París o Nova York, i un es pregunta, on es la gràcia de veure sempre el mateix arreu?

La globalització fa que tots els cotxes siguin quasi bé iguals i nomes canvia la marca, que on abans hi havia moltes marques ara en quedin unes poques i quasi totes pertanyin al mateix propietari com Planeta que es propietari de tantes i tantes editorials en català i en castellà sense que el consumidor ho sàpigue.

Globalització també significa precarietat perquè on abans hi havia 20 bancs o més, ara només n'hi ha 6 o 7. On abans podies triar amb qui gestionar els teus comptes ara si no segueixes les pautes d'els que queden, ets fora del sistema...

Globalització significa que, a mida que creixen i dominen el mercat adopten polítiques monopolístiques i això no afavoreix la seva actitud davant dels seus propis treballadors que cada cop seran més números i menys persones.

Globalització significa finalment, enormes corporacions que manen més que els propis estats, pagar cap impost i fer, en definitiva, el que volen, on volen i com volen.

Un darrer petit detall, aquesta fantàstica globalització s'ha carregat milers i milers d'empreses amb el seu corresponent teixit humà i comercial.

Quina gràcia!!

Europa, un projecte o un fracàs

Fa un cert temps vaig trobar aquesta imatge, lamento no recordar l'autor, i em va copsar, i molt.

Son 6 imatges de sis països diferents, tots ells membres de la suposada "unió Europea", aquella Europa que presumeix de solidària, social, progressista.

Tots ells poden presumir de tenir un mur quilomètric que, enlloc d'ajuntar gent, el que fa es separa gent, impedeix la lliure circulació de gent, impedeix de salvar i ajudar als necessitats, vinguin d'allà on vinguin.

Aquests murs son, per a mi, una de les coses més degradants que l'home ha estat capaç de fer i si això es el futur d'Europa, jo no vull ser part d'aquest projecte.

Europa, històricament, només ha estat una terra d'abús i explotació dels altres i gràcies als qui ara no es vol ajudar.

Per cert, un dels països es el nostre veí, Espanya, que s'ho facin mirar.

esclavatge modern

L'esclavatge va ser, fa anys, un negoci molt productiu per uns quants països i per unes quantes persones. La mercaderia, si aixi es pogués anomenar, amb la que es traficava eren éssers humans. Avui, això, formalment, ja no es pot fer però els humans, alguns humans, han trobat una nova manera d'esclavatge tan o mes profitosa i plenament acceptada per els països que no fan pas res per evitar ho.

Es tracta senzillament de que la persona pagui, si, si, pagui, ell mateix al traficant, perquè el traficant l'envii a la mort. Sembla incoherent però no ho es pas. Cada dia passa a la mar Mediterrània.

Persones desesperades paguen, donen el que tenen o el que no tenen per poder pujar a uns bots en la creença il·lusòria de que els bots els duran a la llibertat i una nova vida plena de riqueses. La majoria moriran ofegats al mar.

Això ja fa anys que passa i cada cop es pitjor, perquè els moderns traficants, ara ja ni es preocupen d'equipar els bots per la travessa, senzillament els amunteguen i els deixen mar endins.

Si els rescaten bé i sinó també.

Heu llegit enlloc que hagin agafat algun de tots aquests traficants, de les xarxes que s'encarreguen de tots aquests assassinats?, jo no. I si no ho han publicat es perquè no els han agafat, ni tan sols buscat.

Diuen que darrera aquestes xarxes hi ha empresaris europeus que son els qui fan els diners, perquè diners en mouen molts però, curiosament, no es coneixen ni es persegueixen.

El mon evoluciona i, casualment, segueix mantenint els privilegis dels qui s'enriqueixen il·legalment.

Bona setmana! 

sous o no sous, formació o abus

El Sr Cruz, xef i propietari del l'Àbac, ha obert una capsa de trons que, fins ara estava amagada sota la taula.

Dic sota la taula perquè ara sembla que només siguin els restaurants de luxe els qui fan servir aquesta formula laboral.

Ja fa temps, conseqüència de la crisi, que masses empreses, i no només del sector de la restauració, basen els seus resultats econòmics en la utilització de "becaris" o, diguem ho clar, "infra sous" que els permeten disposar d'una força laboral molt poc retribuïda, en unes condicions aparentment legals, i que els permet competir de manera deslleial, davant els qui treballen retribuint correctament als seus treballadors.

De fet, i encara que no sigui prou representatiu, conec una empresa de publicitat on la quasi totalitat dels treballadors son joves contractats com a becaris als qui pagaven sous molt per sota dels 500€ al mes però feien treballar com als altres. Això es explotació i abús.

Vaig llegir a Jordi Goula ponderant amb molt de criteri el que està be i malament.

Deia, i jo penso el mateix que si un negoci/empresa basa els seus beneficis en el fet de disposar d'aprenents/becaris, llavors això es explotació. Si, en canvi, el negoci pot funcionar sense becaris, llavors incorporar ne es bo per afavorir la formació i la preparació de nous treballadors.

El Sr. Cruz i altres xefs poden dir que lo seu es com una escola però si posen preus de restaurant de luxe, basats en no pagar sous als seus treballadors, que em perdonin, això es explotació, en la mida que aquests becaris facin la mateixa feina que els que no ho son.

Bona setmana!!

Síria, o quan la humanitat deixa de ser ho

Fa dies varen sortir publicades aquestes fotos d'un foto reporter que, davant de tant de dolor, va deixar la càmera i va intentar salvar un nen a Síria.

Imagino que aquest reporter deu tenir els ulls impregnats de dolor i d'escenes que jo no soc capaç d'imaginar però, tot i això, ell mateix va renunciar a la seva feina i la seva vida per intentar ajudar un nen que havia esta ferit (i potser mort) en una de tantes explosions produïdes en aquesta, no declarada, guerra Siria.

Quantes coses deu haver vist i tot i això, aquest cop, va deixar la càmera per ajudar un nen.

El dolor dels altres cada cop em fa més mal i cada cop em sento més impotent per poder fer o ajudar.

Em fa mal pensar que hi ha polítics i militars que no s'alteren en veure el mal aliè que directament han causat o que permeten amb la seva passivitat i son capaços de llençar proclames incendiaries i després no fer res.

Tant de bo, algun dia, aquestes persones pateixin el mateix mal que han provocat a milers d'innocents que avui son morts, ferits, abandonats o pitjor encara, refugiats en camps d'abandonament a la frontera d'Europa.

A Sant Cugat tenim prats mediterranis

L'altre dia vaig descobrir, amb gran sorpresa, el rètol que veieu a la foto: "Prat mediterrani", en un indret que, fins abans del rètol, haguéssim anomenat espai abandonat.

Ja fa temps vaig escriure, queixant me de l'estat d'abandonament d'aquest espai (a uns 5 minuts de l'estació de Valldoreix, per sota el Passeig Olabarria). 

Mai ningú no em va contestar.

Son els tres espais que estan per sobre els Tunels de Vallvidrera i no poden ser edificats.

Al primer hi han posat bancs i papereres i han fet caminets. Al segon i el tercer, res de res.

Ara, l'Ajuntament de Sant Cugat ho ha arreglat posant hi el rètol que veieu i, justificant així el seu estat i absència de reg.

Per si no llegiu els peus de les fotos, hi posa: a l'hivern: "prat verd-ocre i bru", a l'estiu "prat sec, coloracions groguenques, primavera "prat verd florit de més alçada, virant a groguenc" i finalment a la tardor "prat verd intens". No es conya!!.

Ho tradueixo: Quan hi plou, creixen tot tipus d'herbes (i flors) que tallen de tant en tant (flors incloses). Quan no plou es sec com un solar balder on ni els gossos poden córrer perquè hi queden els rostolls de lo tallat i es claven les punxes.!!!

I ja està, problema arreglat perquè, es clar, enjardinar ho, no val pas la pena, total queda lluny del centre, posar hi reg, massa car.

Fins ara, quan la meva gossa hi cagava, ho recollia, ara ho deixaré perquè imagino que es considerarà "fertilitzants naturals que contribueixen a la coloració natural de l'entorn".

Si no hi ha recursos, ho entenc però llavors no invertim en ser el primer municipi en posar llumetes a les voreres en una cruïlla per els qui miren el mòbil, o el primer semàfor intel·ligent (únic) o canviar tots els arbres del costat de l'Ajuntament per introduir ne més varietats.

Els recursos s'han d'emprar amb equitat i per a tot el municipi

Segur que al prat mediterrani que acabeu d'instaurar no hi dureu pas els vostres fills a jugar, oi que no??

Amb sinceritat, creieu que el que heu fet no es una presa de pel?

 

Filipines

Avui al diari Ara, hi ha un reportatge (text i fotografies) molt bo de Daniel Berehulak que va guanyar el Pulitzer.

Tracta de la persecució i eliminació sistemàtica dels consumidors i petits traficants de droga que el president de Filipines ha encomanat a uns serveis que no sé si son oficials o no, tant se val.

El text fa mal de llegir i les fotografies encongeixen el cor, no només per la crueltat i duresa sinó per com les pobres gens de Filipines han de conviure amb aquesta xacra.

Una segona visió de les fotos encara et descobreix una cosa pitjor, com viuen aquella gent i com tracten als engarjolats.

Diuen que el dia que naixem a uns ja ens ha tocat la loteria per néixer on hem nascut per davant de molts altres que no tenen vida ni pau i a mes malviuen en llocs inhumans.

El pitjor es que la resta de mortals ho veiem com a fets distants, tan distants que fins i tot semblen no reals.

Sé que no es pot viure intentant arreglar el que passi al mon però la meva pell no es prou dura com per no estremir me quan veig els ulls de por, de dolor d'una persona encara que sigui a deu mil quilòmetres.

I tant de bo ningú no deixi de pensar com una persona quan veu el dolor dels altres que massa gent hi ha al mon que sembla que viu gràcies al dolor dels altres.

Bona setmana

Sagrada Família

"Barcelonejar" es una de les coses que ens agrada més a tots dos i ahir varem tenir la ocasió de  fer ho per un lloc insòlit per un barceloní: la Sagrada Família.

Insòlit perquè si ens haguessin dit d'aixecar la mà tots els qui som barcelonins, hi hauria poques mans aixecades.

Jo no puc evitar sentit una gran admiració per l'obra que Gaudí va començar perquè altres la segueixin i alguns altres l'acabin. Talment com qualsevol catedral que s'aixecava a l'edat mitjana, on una generació la veia començar i trigaven varies generacions a veure la seva culminació. No soc com aquell regidor que la compara amb una mona de Pasqua i no puc evitar sentir llàstima per el seu nivell de cultura pensant en un regidor de Barcelona.

El temple es una obra majestuosa i que, en la meva opinió, es un bon reflex de la nostre manera de ser, complexe, contradictòria, divergent i convergent a la vegada, infinita en aspiracions però lenta en execució, però això si, poc a poc, any a any, pedra a pedra, avança a pesar dels regidors i alcaldes i polítics, a pesar de molts catalans i es que la seva fe es "inquebrantable". 

Però la Sagrada Família també reflecteix les contradiccions de les grans obres.

Desafortunadament no es un temple de culte. No es un lloc on es pugui anar a estar amb un mateix, en silenci i recolliment. La seva magnificència exterior i la seva llum contrasta en la buidor dels seus espais que no et permeten seure i estar, es un lloc per acollir turistes i no vilatans.

Al voltant del temple hi havia milers de persones donant voltes, fent fotos, comprant a les paradetes com si fossin els mercaders fariseus, tot i qualsevol cosa propia de Lloret o Salou però no d'un temple.

La Sagrada Família es un temple, no una atracció i els responsables de la ciutat i del temple ho han de gestionar d'un altre manera. S'han de buidar espais exteriors perquè allò no sembli el que es ara, una congestió de persones. El temple ha de respirar per els quatre costats i no es de rebut que ningú a l'Ajuntament de Barcelona no sigui capaç de gestionar ho i prendre decisions.

I els responsables del temple han de fer el mateix i aprendre d'altres edificis icònics i limitar i gestionar l'accés sense impedir que els barcelonins tinguem dret a gaudir del temple sense pagar el tribut de les cues.

Ho deveu, uns i altres, a Gaudí i a la ciutat que us ha nomenat.

Per cert, si heu llegit l'escrit i no trobeu la solució ho teniu fàcil, em contacteu i encantat d'ajudar vos

   

Armenis

El 1915 el poble armeni va patir una persecució que va acabar en genocidi. A Musa Dagh, unes muntanyes sirianes al costat del mar Mediterrani, unes 5.000 persones s'hi varen refugiar per fugir de la deportació i varen fer front al exèrcit otomà.

Si voleu conèixer la història, llegiu: els quaranta dies de Musa Dagh, de Franz Werfel, ed. de 1984.

Però no vull parlar del genocidi sinó del comportament dels 5.000 refugiats en aquell precari turó. I vull parlar ne perquè aquells armenis em recorden aquests catalans.

Serà, no serà, però sento una certa afinitat per els pobles que pateixen opressió i persecució.

Sempre he admirat al poble jueu per la seva capacitat de superació davant la tragèdia encara que mai he entès aquella submissió davant l'enemic.

El poble armeni ha patit molt més que el jueu perquè no son tan rics ni tan forts i el mon té tendència a ignorar els pobres.

Els armenis son un poble barrejat entre pobles, cultes i religiosos, comerciants, orgullosos de la seva cultura i la seva llengua, i també classista, gelós de lo seu, avar i cobdiciós però generós i, sobretot, irreductible. I això es com dir catalans, no???

Allà dalt, aquell poble va lluitar, es va entregar i va ser generós fins a la mort però també va ser roí, avar, i fins i tot traïdor. Quaranta dies que son el reflex d'un poble que decideix sobreviure abans que rendir se.

Aquí portem molts mes de quaranta dies i de quaranta anys fent història però també bajanades i els pitjors enemics els tenim dins de casa nostre més que no pas fora.

Els catalans hem de cridar menys, llegir més i aprendre dels mestres i potser així sabrem gestionar el nostre futur a pesar dels altres i de nosaltres mateixos.

Apa, bona setmana!