Los Angeles

Viatjar es obrir els ulls al mon. Viatjar es créixer com a persona perquè permet veure que el mon es quasi infinit i es molt diferent del que tenim al costat. 

Soc a Los Angeles, California, i estic a punt de tornar. Ha estat un viatge per feina com la majoria dels que faig, fora de dates típiques.

Lo primer que vaig pensar, tot volant cap aquí, va ser com han canviat els viatges en poc menys d'un segle. El que jo vaig fer en 15 hores, (evidentment vaig tenir que volar a Europa per poder arribar a LA, gràcies als srs. de Aena), un coetani meu, a principi del segle XX hagués trigat setmanes o mesos a fer ho: tren fins a Bilbao, vaixell fins a Nova York, tren altre cop de costa a costa....). Això d'entrada canvia la perspectiva d'un viatge, perquè las setmanes de viatge fan que realment adaptis el teu cos i el teu cap a l'enorme distància que estas cobrint.

L'avió, en canvi, t'apropa en hores i evita tota aquesta maduració fent que passis del fred a la calor, del nord al sud, de l'est a l'oest en poques hores i el nostre cap, ja no dic el cos, ho ha de digerir massa ràpid.

Un ja porta uns quants kilòmetres i viatges a l'esquena i suposo que aquest tipus de comentaris neixen de l'edat i la reflexió i, sobretot de passar unes hores sol, lo que et deixa temps per pensar.

Penseu ho be, al matí esmorzant a casa i al vespre sopant a 9.500 km de distància i xerrant en Anglès, no està malament.

He tingut l'oportunitat d'anar al Staples Center i veure jugar al Pau Gasol contra els Celtics de Boston. Un altre curiositat, sentir vora 20.000 persones cridant Pau, Pau cada cop que encistellava. Sona be el català amplificat.

He tingut que explicar uns quants cops com està Espanya a gent que creu que estem poc menys que al costat del barranc o fins i tot a baix de tot del barranc, i es que aquí ningú no sap res del nostre País.

He fet la feina i ara soc a punt de tornar i tinc, com cada cop que torno, el sentiment de que he deixat masses coses per veure, que he de tornar però que be que torno a casa.