Martina Klein

L'altre dia vaig anar a Londres i al tornar a Barcelona, al avió, vaig coincidir amb la Martina Klein. La Martina Klein es una model i per tant es una dona que ha sortit en moltes portades de revistes de tot tipus, lluint una gran bellesa. Jo, com la majoria dels homes, la mirava amb enveja i una certa admiració, provocada per aquella bellesa llunyana e impossible.

Ahir aquest mite es va trencar a trocets..

No es que no sigui maca, la senyora es maca però no es com la de las fotos. Es clar, totes les dones em diran que no anava maquillada i que el Fotoshop ho arregla tot, etc. Jo no seré tan dur, senzillament vaig veure una dona maca però que requereix tot un proces de transformació per transformar se en la que apareix quan fa de model.

En primer lloc li mancava poc per ser anorèxica, massa prima, escanyolida, sense "chicha".

En segon lloc, com que sempre la assocíes a una dona espectacular la realitat resulta crua i castigadora.

La meva conclusió va ser concloent, i valgui la redundància, i es que la meva dona, tot i no ser la Martina, es molt mes real i desitjable, un pel mes gran, això si, però es que un ja no es tampoc un nen....  

Es una pena perquè un tenia un somni idealitzat i de vegades la realitat es massa crua, soc com un nen al qui li acaben de descobrir que els Reis son els pares....

O no era la Martina!!!!!!

Visca el Barça

En el temps que porto amb el meu blog mai no he lluit els meus colors blaugranes.

Avui, el dia abans del que tothom anomena com El Partit, jo em declaro plenament orgullós d'aquest equip, independentment del que passi demà.

Si guanyem seré feliç perquè anirem a Madrid a lluitar per la quarta. Si perdem, seguirà sent el millor equip dels darrers anys en tot el mon i sens dubte el millor Barça de l'historia.

Tothom el recordarem no com el Dream Team sinó com l'equip d'en Guardiola, el verdader artífex d'aquest equip. No oblidem que la majoria d'aquests jugadors ja hi eren abans qu'en Pep i no havien assolit res.

Visca el Barça

Sant Jordi

Sant Jordi es la meva festa perquè em dic Jordi i perquè m'agrada tot el que significa i comporta tot i que també es una festa que, a casa, re interpretem a la nostre manera.

En primer lloc els llibres (que no un) els compro un parell de dies abans a la meva llibretera. Per mi comprar un llibre es una litúrgia i un plaer. La llibretera ens coneix i petem la xerrada  a mes de ajudar nos a triar els llibres. El descompte ens el fa igual sigui o no sigui Sant Jordi, així que el toc econòmic queda resolt. 

No m'agrada això de que m'apretin per tot arreu mentre he de triar un llibre per força, així que la part del llibre, el 23 ja la tinc feta. Tampoc m'agrada que em digui el que he de comprar i encara menys el "ranking" que tots els mitjans busquen apassionadament com si vendre mes que l'altre signifiqués gran cosa. Sabíeu que Carrefour es la major llibreria del Estat, això es el que significa ser el que vendre mes.....

M'agrada comprar la rosa, dues perquè hi ha la filla, i també ho faig amb el florista, amic de fa 25 anys, amb qui també la petem mentre em tria la flor.

No m'agrada que la venda de roses sembli la borsa amb una cotització a la baixa segons l'hora del día i com el esforç d'uns queda desdibuixat per l'oportunisme d'altres.

Aquesta es la nostre festa, la dels Catalans.

N'hi ha un altre on només hi van els polítics i homes de "pro" al Palau de Pedralbes, on a nosaltres no hi som convidats encara que la paguem entre tots.

N'hi ha tot un altre seguit que han sortit a la TV amb el Montilla de protagonista recitant versos i els mateixos de sempre que hi son darrera o al costat o entregant premis a qui faci falta i on tampoc ens conviden.

Jo em quedo amb la nostre festa al carrer tot i que al carrer o hi cabíem però tant se val, es la nostre.

Quien tuvo, retuvo

"El pueblo no puede votar nada que no sea constitucional para eso está el TC...No vale decir que es que el pueblo lo votó en tal sitio. No. Pues si no es constitucional, no vale" dixit don Manuel Fraga Iribarne com a "pare" de la constitució.

Us preocupa el passat franquista de Samaranch? Francament, al costat de'n Fraga en Samaranch queda com un bon minyó.

Es una mòmia vivent però no perd allò que sempre ha dut dins i que senzillament ha silenciat per assolir el que necessiti en cada moment, però, amb l'edat, no s'aguanta ni els pets i las seves veritats. 

Per ell la constitució es el corsé únic que ens han llegat per regular, in eternum, els designis de Catalans i la resta de ciutadans de l'Estat. A mi em recorda allò tan espanyol de la democràcia orgànica, som els únics que tenim una constitució inamovible, intocable per sempre mes.

Ara bé jo recordo que algú va dir que havíem de retocar la constitució per tal de poder canviar el tema de la regència, oi???

Visca la democràcia ben entesa!!!

Adeu germans

Feia temps que em rondava la cosa i les circumstàncies m'hi han precipitat abans d'hora. Me'n vaig i us deixo. Us deixo perquè ja fa temps que no hi visc i perquè cada cop mes em sento mes atret per la meva nova comunitat, Sant Cugat del Vallès.

Me'n vaig i res no canvia perquè segueixo pujant i baixant cada dia, perquè la feina la tinc a Barcelona i perquè sempre i trobo coses a fer a Barcelona.

Però me'n vaig perquè casa meva es a Sant Cugat, perquè "fugir" de Barcelona per arribar a un lloc molt mes amigable amb la natura, molt mes fàcil de viure, mes tranquil i mes poble.

Total lo únic que canvia es que el meu DNI (amb xip i tot) i el padró que ara diu que visc a Sant Cugat però com que els gestos son alguns cops molt importants, doncs ja està fet.

Es el primer de la meva llista de desitjos que havia de fer. Ja en tenim un.

Jo ja no podré votar aquesta remodelació de la Diagonal i m'estalvio triar entre l'Hereu i el Trias...o millor dit votar en blanc.

 

colleja

Una "colleja" es mes o menys un calbot però em sona mes e com a paraula. Una colleja es el que la naturalesa ens ha donat amb el famós volcà Islandès.

Es un recordatori de que, per molt tecnificats, sofisticats, evolucionats que puguem ser, la naturalesa es molt mes poderosa que nosaltres i ens ho segueix demostrant dia a dia. Ara ha estat un volcà, fa uns mesos un terratrèmol a Haití, abans un tsunami per parlar dels grossos. Però las pluges insospitades que provoquen inundacions, les sequeres que ens agafen amb els pixats al ventre son senzilles mostres de que la naturalesa ens supera un i un altre cop.

El problema es que nosaltres seguim vivint d'esquena a aquesta naturalesa i no aprenem de las seves lliçons magistrals. Estem encaparrats en transformar la i adaptar la als nostres interessos enlloc d'intentar entendre la i ser nosaltres els qui ens adaptem a ella.

Ens hem acostumat tant a tenir ho tot al moment, en el moment i on volem que qualsevol cosa que s'aparti d'aquest model ens supera instantàniament.

El tema del volcà ha demostrat lo indefensos que estem davant un senzill núvol de cendra. Tot el mon ha quedat trastocat, ha provocat pèrdues milionarias i tot allò i mes que pugueu imaginar.

Benvolguda Natura, perdona la nostre supèrbia i sigues benevolent amb aquesta humanitat tan estúpida. La majoria no ho fem de mala fe.

 

llista de desitjos

Avui hem anat a un funeral del pare d'una companya de feina. Ha estat una cerimònia senzilla, sense capellà d'aquells que no te ni idea de qui parla, i en canvi molt plena de vida.

Un amic de la família ha llegit un escrit de la vídua que deia mes o menys: "has marxat massa d'hora, ens hem quedat sense poder fer tantes i tantes coses".... Tenia 59 anys.

Va morir de cop, no va patir, però va deixar un munt de coses per fer, em temo.

La primera, sens dubte la mes important, es no poder fruir de mes temps amb la seva dona, no el coneixia gaire i ja no puc opinar sobre la resta però m'ha fet pensar en mi mateix.

Primer he recordat una pel.lícula d'en Morgan Freeman i Jack Nicholson que tractava els darrers temps d'un parell de malalts terminals que fan una llista de desitjos que volen complir abans de "fer el darrer salt".

Mentre som vius no pensem gaire en que la nostre vida es finita i ningú no sabem quan s'arriba al final. Senzillament arriba i s'ha acabat. Ja no hi ha possibilitat de tirar enrere i dir "ep, puc tornar a començar la partida?".
He tingut la sort de poder gaudir molt i molt de la meva dona, la meva família, la meva feina però del meu temps lliure, ai, aquí em sembla que tinc una llista molt llarga de coses per fer.
Un bon consell a tothom, hem d'ordenar el nostre temps, la nostre agenda, i començar a reservar un tros d'aquest temps  per fer tot allò (o com a mínim una part) del que sempre hem volgut.
Caminar, viatjar, llegir, col.leccionar, fer esport, escoltar música, senzillament no fer res. Que se jo, el que a vosaltres us ve de gust fer però jo faré la meva llista i espero no fotre el camp abans de poder omplir unes quantes de les caselles de la meva llista.

spanair vs vueling

El divendres el Sr. Piqué i el Sr. Soriano varen xerrar, en el marc d'una conferència, del futur del Prat. 

Una de les coses que em meravellen es com les persones tenen el que podem anomenar memòria històrica, o millor dit manca d'aquesta memòria.

El Sr. Piqué n'és un bon exemple. Cito: "no es un problema de voluntad política, sino de racionalidad empresarial"... Algú creu que la decisió de retirar se de tots els aeroports estatals i capitalitzar Barajas sacrificant la resta no va ser una decisió política?, algú creu que no es una decisió arbitrada per el Govern de la Sra. Aguirre. Bé això deu ser una anècdota. 

En segon lloc ara, que no abans, afirma que "está trabajando para convertir Barcelona en una red de conexiones".... No era ell qui deia que el objectiu de Vueling era fer punt a punt no fa pas gaire? Segueix el home tot inspirat que: "el Prat debe pasar ineludiblemente por potenciar las conexiones con Asia"... i, finalment i per donar nos ànims, afirma categòric: "la aerolínea estudia empezar a facilitar la conexión de vuelos en la capital catalana para, a medio plazo, alimentar hipotéticos nuevos enlaces de largo radio de Iberia o los socios de la alianza One World".... Be, si tenim en compte totes les sal vetats esmentades, crec que puc assegurar que, mes o menys per quan tinguem l'Estatut aprovat disposarem de connexions intercontinentals. 

Jo, de moment, segueixo amb el meu criteri:

- en primer lloc si es vol nacional agafo Spanair

- si es vol Europeu qualsevol companyia de Star Alliance o Sky

- si es cap Asia, Star Alliance, primant Lufhtansa i Swiss i si puc (son mes cares) las Asiàtiques, com ara Singapore, Qatar.

- si es EEUU, segueixo provant Swiss, Lufhtansa o fins i tot Air France o las americanes.

- si es Argentina, Aerolineas.

Em sembla que a Iberia ja no la necessito per cap vol, gràcies a Deu i a Vueling cada cop menys.

M'agradarà veure que diu el Sr. Piqué quant  comenci a volar la nova companyia d'Iberia que es la que se suposa es crea per alimentar Iberia, es a dir Barajas.

Sra Lauroba

Es el nom de la funcionaria de Justícia que va ser entrevistada per en Manel Fuentes a Catalunya Radio, aquesta setmana, arrel de la denúncia presentada per uns pares de l'escola Esmen, que pertany a una fundació presidida per el polifacètic Millet i on hi figuren altres personatges com la Sra. Balletbó o la Sra Garicano, noms que també apareixen, casualment, lligats en algun moment al tema Palau.

Durant els deu minuts mes o menys que va durar l'entrevista aquesta funcionaria, i utilitzo el to despectiu de la paraula no va saber fer res mes que demostrar el perquè a molta gent, quan se'ls vol catalogar d'ineptes, se'ls diu funcionaris.

Tinc amics funcionaris i en la seva defensa faig aquest escrit, perquè haurien de ser ells mateixos qui denunciessin aquest tipus d'actitud dels seus companys de feina.

Aquesta dona va arribar a justificar lo injustificable: que una fundació que des de el 2004 no compleix amb els requisits financers mínims i que segons dictamen de l'auditoria no està actuant en forma correcte, permet que fins la setmana passada, es a dir nomes 5 anys!!!, segueixi operant amb tranquil·litat, i això en diem justícia.

A la fí va venir a dir que Justícia no fa res mes que guardar papers sense volta ni solta.

Quants funcionaris sobrers devem tenir al País?? quants funcionaris d'alt nivell, encara menys eficaços i sobretot mes polititzats devem tenir??

Quants diners ens podríem estalviar al cap de l'any?? em sembla que la resposta seria pornogràfica en aquests moments de crisi.

 

el constitucional

El tribunal ha arribat a la conclusió de que no poden arribar a cap conclusió per jutjar una "cosa" que prèviament havia estat aprovada per el Parlament Català i després ratificat per Las Corts Espanyoles.

Com a ciutadà ja no entenc que es plantegi a un grup de juristes que valorin el que la majoria del poble ha aprovat. Em sembla que aquest tribunal tenia que inhibir se de tal judici adduint que el poble, en la seva majoria, representada en el Parlament i Corts ja ho havia aprovat.

En segon lloc aquest mateix tribunal, honorant la màxima representació jurídica que ostenten hauria de dimitir en ple perquè la meitat dels seus membres ja fa dos anys que han perdut la titularitat del seu càrrec i per tant no estan qualificats per judicar ni aquest ni cap altre tema.

En tercer lloc, si després de redactar 5 ponències (tampoc se perquè ho han de fer) no han estat capaços d'arribar a una conclusió unànime, també haurien de dimitir per coherència jurídica, demostrant que aquest "equip" no està en condicions d'arribar a una conclusió viable i així donar pas a un nou equip de juristes amb un altre mentalitat.

En quart lloc haurien de dimitir perquè es evident, fins i tot per un invident ,que tots ells estan sota sospita donat que els seus criteris estan altament influenciats políticament i no es clar que jutgin com a jutges sinó com a representants d'una opció política. Si la justícia deixa de ser cega i comença a actuar parcialment ja no es justícia, es manipulació política.  

Finalment i per no fer la llista mes llarga, tots ells haurien de dimitir per respecte. El mateix respecte que tota la judicatura demana i ens exigeix quan gosem jutjar los a ells, cosa que aparentment nosaltres no podem fer.

Ho dic avui que aquests senyors encara no han arribat a cap conclusió després de quatre (4) anys de discussions.

Si demà arriben a una conclusió que jo no consideri justa, des d'aquí ho denunciaré tal i com faig ara, i no acceptaré que ningú m'exigeixi acatament a un ordre polític, ni que sigui  amb l' intermediació  d'un jutge. Crec que una decisió aprovada per majoria democràtica no s'ha de sotmetre a la manipulació política de cap partit.

saloufest

Fest per avui, fam per demà. Crec que es el millor que es pot dir de l'ocurrència que han tingut els dirigents de Salou a l'hora de posar en marxa aquest tipus de turisme.

Sembla mentida que un país com el nostre, amb tanta història i suposada experiència en el mon del turisme, encara ho gestioni amb unes mires tan curtes. I mireu, si la cosa es limités a Salou, encara podríem dir allò tan castellà de "con su pan se lo coman" però el problema es que això projecta una imatge "equivocada" ( o potser ja no tan) del que es Catalunya i del que Catalunya pot oferir als qui vulguin viatjar i trobar llocs atractius i una oferta turística atraient.

Com a Català m'avergonyeixo del que representa aquest turisme basat en el consum massiu d'alcohol, "juerga" permament i evidentment cap mena de negoci generat per el País.

NO ho veureu pas això a la Costa Blava Francesa, a la Costa Amalfitana Italiana o a qualsevol lloc on tenen cura d'un patrimoni limitat i prefereixen menys turisme i de mes qualitat.

Potser em direu selectiu i us contestaré que si mil vegades.

Em fa pena veure poblacions que han perdut qualsevol mena d'identitat marinera per tal de convertir se en un marasme de botigues (que ara de passada es moren de gana) i baretos on nomes hi veus turistes de borratxera.

Tenim un País molt maco i si deixem que se'l carreguin els qui no els hi preocupa, demà tindrem un País erm de turistes i ells, els qui han fet el negoci ja seran a un altre lloc i a la fí no tindrem ni els bretols de turistes de borratxera.

No senyors, la Saloufest no ha estat cap bona idea per molts euros que hagi reportat avui.

Fest avui, fam demà. Ja ho he dit abans.

l'Omar

Fa uns dies va sortir publicada una carta a La Vanguardia signada per en Dani Jorquera, President del Casal dels Infants per l'Acció social als Barris. Parlava d'un noi que, acabat de complir els 18 anys va tenir que deixar el centre d'acollida on havia crescut i, dos anys després ha mort apunyalat.

Per qui no sàpiga de que va el tema, es tracta de que la Generalitat, acull en centres propis o centres privats i subvencionats als nens i nenes que, per algun motiu de tipus legal, s'han quedat orfes o sense la tutela dels pares. Una feina increïble que fan professionals i voluntaris fins que els nanos compleixen els 18 i han de sortir al mon amb el que tenen, es a dir res.

S'els ha donat un sostre, una educació potser però segueixen sent persones solitàries i que arrastren problemes gravíssims no sempre resolts.

El problema es que així com la resposta es correcte fins als 18 anys, a partir d'aquell moment es un salt al buit, i per desgràcia, aquest buit es molt i molt gran.

L'Imma Pérez, Secretària d'Infància i Adolescència del Departament d'Acció Social i Ciutadania ha contestat dies després. 

En primer lloc sorprèn la llargària del títol, en segon lloc vull comentar la seva resposta per justificar el succeït, es a dir, la mort del nano.

"...a partir dels 18 anys, l'acompanyament dels professionals i de les entitats requereix d'una actitud receptiva de responsabilitat i compromís per part dels joves...." 

"...el Departament d'Acció Social ha creat nombrosos recursos, ...des del 2003 aquest departament ha triplicat el pressupost... i s'han multiplicat per cinc les subvencions ... i continuarem treballant...."

A la Sra. Pérez li diria en primer lloc, que ha mort una persona i que aquesta persona ja no es aquí per defensar se amb lo que aquesta persona no es pot defensar.

Com ell no es aquí, jo li contestaré amb permís de l'Omar.

Suposo que vostè devia conèixer al Omar i per tant deu saber si ell era o no responsable i compromès, sinó, com a mínim la seva resposta em sona frívola. 

M'agradaría saber com vostè enten el nivell de responsabilitat en una persona que mai ha tingut familia i que, als 18 anys es veu fora de l'únic lloc on algú li ha donat carinyo i amor i te que buscar se la vida sense ofici ni benefici.

En segon lloc m'agrada veure que parla en terminis indefinits a l'hora de quantificar els recursos i els pressupostos però jo ho trobo a faltar un sol numero que avali les seves paraules. Triplicar  un pressupost de 1€ vol dir 3€ però amb 3€ no es fa gaire cosa i si multipliquem 1€ per 5 tindrem 5€ i seguirem tenint misèria.

Quina pena d'oportunitat hauria tingut vostè per:

1) donar el pesam per la mort del nano

2) acceptar la possibilitat de que el sistema no hagi funcionat correctament, ni que sigui el benefici del dubte

3) si vol parlar de %, sigui respectuosa i doni números i elements de judici contrastables

4) abans de contestar hauria pogut averiguar que es el que va passar amb l'Omar en lloc de contestar amb prepotència i tractar nos a la resta de ciutadans com si fóssim tontos.

Finalment m'agradaria afegir un petit punt.

Tinc el privilegi d'ajudar a uns quants nens i nenes d'un centre d'acollida dels afores de Barcelona. Tenen entre 2 i 13 anys tots ells, i, l'historia de cadascun d'ells encara se'm posa la pell de gallina. Alguns d'ells han patit amb menys de 10 anys mes que jo en 55.

L'ajut que els estem donant es un reforç, amb l'ajut de psicòlegs, per tal de reconduir los com a mínim  perquè no es quedin despenjats de la resta.

Aquest ajut, la Generalitat, en principi, es va negar a que el donéssim i finalment no varen tenir mes remei que acceptar ho. Funcionaris curts de mira, com la seva cap, no han ajudat MAI, en CAP MOMENT, perquè la feina dels especialistes pugui ser mes eficaç.

Sra. Pérez, li desitjo que aquesta nit sigui capaç de dormi amb la consciència  tranquila.

Jo, com en Dani Jorquera penso que entre tots no hem fet prou per salvar l'Omar i demà en serà un altre.

Descansi en pau.

silenci

Benvolgut Sr. Rajoy,

El silenci es una eina que denota o millor dit pot denotar moltes coses: Defugir l'enfrontament,  frenar els comentaris no desitjats, impedir el creixement de la bola, serenitat, responsabilitat potser. Aquests son les possibles interpretacions positives, ara bé, també n'hi ha que no en son tan de positives: cagadubtes, no saber que dir, amagar la veritat, no poder dir res per por a les conseqüències, complicitat......

Tot això pot ser opinable i jo també tinc la meva opinió però, hi ha un element que vostè no pot oblidar i es que el capità d'un vaixell, el cap d'un exèrcit o el gerent d'una empresa, en virtut del seu càrrec, no poden amagar se i sempre han de donar la cara per ells mateixos i, sobretot, per el seu equip, els seus subordinats.

Jo personalment no votaré al sr Zapatero el dia que hi torni a haver eleccions però mai no votaré un home que no es capaç de liderar un equip i aguantar una situació difícil.

Llàstima d'oposició.

grecs vs alemanys

Nord contra Sud, treballadors contra mandrosos, grisos contra creatius, suposo que en puc trobar molts mes d'apel·latius que defineixin als uns i altres però ull, que nosaltres Catalans o Espanyols segons el criteri que vulguem emprar o ens vulguin agrupar, nosaltres repeteixo, formem part de l'equip dels Grecs per lo bo o lo dolent.

No es que m'amuini ni que preferís estar en l'altre equip però he d'admetre que no m'agrada com els Europeus ens comportem quan las coses van mal dades.

Els nostres pitjors instints afloren per treure no el millor sinó el pitjor de tots nosaltres.

Als Anglesos els ha faltat temps per agrupar nos en el fantàstic "PIGS" (Portugal, Islandia, Grècia i Espanya) obviant les seves pròpies mancances.

Ara els Alemanys acusen als Grecs de despilfarradors i potser alguns ho son i els Grecs els hi tornen la pilota tractant los de racistes i recordant tot el que els Alemanys han robat de Grècia.

Tinc bons amics Alemanys i Grecs i Anglesos i Italians i mai hem caigut en aquest tipus de provocacions ni de joc baix però em preocupa pensar el que pensem cadascú de nosaltres en l'intimitat.

Europa semblem mes un equip de futbol mal avingut on tothom vol quedar se la pilota en lloc de jugar per guanyar el partit.

No se, no m'agraden aquest tics que surten tan ràpid.