l'Omar

Fa uns dies va sortir publicada una carta a La Vanguardia signada per en Dani Jorquera, President del Casal dels Infants per l'Acció social als Barris. Parlava d'un noi que, acabat de complir els 18 anys va tenir que deixar el centre d'acollida on havia crescut i, dos anys després ha mort apunyalat.

Per qui no sàpiga de que va el tema, es tracta de que la Generalitat, acull en centres propis o centres privats i subvencionats als nens i nenes que, per algun motiu de tipus legal, s'han quedat orfes o sense la tutela dels pares. Una feina increïble que fan professionals i voluntaris fins que els nanos compleixen els 18 i han de sortir al mon amb el que tenen, es a dir res.

S'els ha donat un sostre, una educació potser però segueixen sent persones solitàries i que arrastren problemes gravíssims no sempre resolts.

El problema es que així com la resposta es correcte fins als 18 anys, a partir d'aquell moment es un salt al buit, i per desgràcia, aquest buit es molt i molt gran.

L'Imma Pérez, Secretària d'Infància i Adolescència del Departament d'Acció Social i Ciutadania ha contestat dies després. 

En primer lloc sorprèn la llargària del títol, en segon lloc vull comentar la seva resposta per justificar el succeït, es a dir, la mort del nano.

"...a partir dels 18 anys, l'acompanyament dels professionals i de les entitats requereix d'una actitud receptiva de responsabilitat i compromís per part dels joves...." 

"...el Departament d'Acció Social ha creat nombrosos recursos, ...des del 2003 aquest departament ha triplicat el pressupost... i s'han multiplicat per cinc les subvencions ... i continuarem treballant...."

A la Sra. Pérez li diria en primer lloc, que ha mort una persona i que aquesta persona ja no es aquí per defensar se amb lo que aquesta persona no es pot defensar.

Com ell no es aquí, jo li contestaré amb permís de l'Omar.

Suposo que vostè devia conèixer al Omar i per tant deu saber si ell era o no responsable i compromès, sinó, com a mínim la seva resposta em sona frívola. 

M'agradaría saber com vostè enten el nivell de responsabilitat en una persona que mai ha tingut familia i que, als 18 anys es veu fora de l'únic lloc on algú li ha donat carinyo i amor i te que buscar se la vida sense ofici ni benefici.

En segon lloc m'agrada veure que parla en terminis indefinits a l'hora de quantificar els recursos i els pressupostos però jo ho trobo a faltar un sol numero que avali les seves paraules. Triplicar  un pressupost de 1€ vol dir 3€ però amb 3€ no es fa gaire cosa i si multipliquem 1€ per 5 tindrem 5€ i seguirem tenint misèria.

Quina pena d'oportunitat hauria tingut vostè per:

1) donar el pesam per la mort del nano

2) acceptar la possibilitat de que el sistema no hagi funcionat correctament, ni que sigui el benefici del dubte

3) si vol parlar de %, sigui respectuosa i doni números i elements de judici contrastables

4) abans de contestar hauria pogut averiguar que es el que va passar amb l'Omar en lloc de contestar amb prepotència i tractar nos a la resta de ciutadans com si fóssim tontos.

Finalment m'agradaria afegir un petit punt.

Tinc el privilegi d'ajudar a uns quants nens i nenes d'un centre d'acollida dels afores de Barcelona. Tenen entre 2 i 13 anys tots ells, i, l'historia de cadascun d'ells encara se'm posa la pell de gallina. Alguns d'ells han patit amb menys de 10 anys mes que jo en 55.

L'ajut que els estem donant es un reforç, amb l'ajut de psicòlegs, per tal de reconduir los com a mínim  perquè no es quedin despenjats de la resta.

Aquest ajut, la Generalitat, en principi, es va negar a que el donéssim i finalment no varen tenir mes remei que acceptar ho. Funcionaris curts de mira, com la seva cap, no han ajudat MAI, en CAP MOMENT, perquè la feina dels especialistes pugui ser mes eficaç.

Sra. Pérez, li desitjo que aquesta nit sigui capaç de dormi amb la consciència  tranquila.

Jo, com en Dani Jorquera penso que entre tots no hem fet prou per salvar l'Omar i demà en serà un altre.

Descansi en pau.