papanatisme català

NO ho puc expressar d'un altre manera. Hi ha vegades que sento vergonya aliena i aquest n'és un cas. Aquest individu que s'anomena "Jimmy Jump" i que es dedica a fer aparicions al bell mig d'esdeveniments esportius o de qualsevol tipus vestit amb una barretina. El darrer al "Festival de Eurovisión" que ja denota un cert mal gust abans de començar per part d'aquest individu.

Objectiu aparent, segons ell mateix, fer veure al mon que Catalunya existeix!!!

Si aquest home ha de ser el nostre ambaixador, pleguem, si ell es el qui representa el nostre país, abans prefereixo al Carod i les seves llances...
Però que hi hagi inútils en aquest mon no es cap novetat, el problema rau en que els mitjans de comunicació li donin corda i arribin fins i tot a justificar lo. En el "colmo" del ridícul una tertuliana del matí de Catalunya Radio ha arribat a dir que era una forma d'art!!!
Art, papanatisme perquè l'home duu una barretina. Si ho fa un individu amb una montera andalusa i ho fa a la Sagrada Familia també direm que es una mostra d'art popular???
D'altre banda nomes recordar que el que fa aquest home es nomes un exemple que d'altres poden imitar amb altres missatges menys "engrescadors".
No tot si val i l'esperpent no es el millor sistema per ajudar a un país com el nostre.

 

Platja de Pals

A la platja de Pals no s'hi pot anar amb un gos. Ho diuen uns rètols que estan als accessos  a la platja.
Per qui no conegui Platja de Pals us puc dir que la llargada de la platja deu ser de 7 o 8 kilòmetres o més perquè es pot arribar per la platja fins a l'Estartit sense trobar cap altre poble al mig.

En tota aquesta extensió quilomètrica no hi ha cap nucli habitat i no s'hi pot arribar pràcticament en cotxe tret d'uns espais molt concrets. Com que no s'hi pot arribar en cotxe no hi ha gaire be ningú (la gent te tendència a moure's al voltant d'on el cotxe li queda a prop).

Tot i això a la platja de Pals no s'hi pot anar amb gos.

Hi pots anar despullat perquè hi ha un tros de platja on hi ha grups de persones que estan despullats, tranquil·lament, i no emprenyen a ningú i ningú no els emprenya i em sembla perfecte.

Tot i això a la platja de Pals no s'hi pot anar amb gos.

A la platja de Pals hi ha dues zones on els patins de vela i els amants del windsurf poden practicar el seu esport favorit encara que després de fer ho deixin la planxa a la vora de l'aigua sense cap mes problema. I a mi em sembla perfecte perquè la platja es immensa i no ens la podem acabar. 

Tot i això a la platja de Pals no s'hi pot anar amb gos.

A les dunes que hi ha entre la platja i el camí que la voreja, de vegades, hi ha parelletes que alliberen el que poden o volen o els deixen intentant no ser vistos per la majoria i a mi no em molesta perquè ells no intenten ser vistos sinò estar tranquils en un lloc fantàstic.

Tot i això a la platja de Pals no s'hi pot anar amb gos.

A la platja de Pals, fora de l'horari de màxima afluència de públic, som uns quants o molts o els que siguem que incomplim la norma i ens saludem, cosa que la majoria dels qui no tenen gos no fan, i passegem tranquil·lament mentre els nostres companys corren en llibertat tot jugant amb les onades o darrera una pilota.

No he vist cap, repeteixo, cap cagarada de gos en tota la platja mentre que si he vist molts trossos de paper, gelats, bosses de plàstic, etc. deixalles que no sempre son recolides per les persones.

Tot i això a la platja de Pals no s'hi pot anar amb gos.

La qüestió es que si a mi m'enxampen jo hauré de pagar una multa, als altres no els passarà res  i jo això no ho trobo just.

Que tenen els gossos que se'ls hagi d'impedir fins i tot d'anar a la platja. Podria arribar a entendre que, en una platja petitona i atiborrada de gent, puguin molestar a algú però si es així, jo tinc dret a exigir que no vull a la platja ningú que fumi, que tiri un paper a terra, que posi música en una aparell que jo pugui sentir. Puc dir que em molesten determinades persones per la pinta que tenen o com embruten l'aigua pixant hi com fa la majoria. Puc dir que em molesten determinades persones que es posen a menjar allà o als nens que corren i fan forats al bell mig perquè ensopeguin els qui caminen. Puc dir que m'emprenyen els que juguen a pales amb el seu tac tac inacabable....puc seguir una bona estona si voleu.

Els espais públics son de tots i per tots sempre i quan no molestem als altres i la nostre llibertat acaba quan entra en el terreny de l'altre.

Un gos no es un monstre i el 99% dels qui porten un gos a la platja no tindran mai un comportament molest, senzillament passegen o tenen un gos.

A la resta d'Europa això ja ho entenen, al nostre país encara no.

Tot i això a la platja de Pals no s'hi pot anar amb gos.

idees per combatre la crisis II

No se si sou un, deu o senzillament cap però el prop passat 21 de maig us vaig escriure per demanar idees per combatre la crisi. Si no hi ha ningú llegint els meus escrits llavors ja està be però si hi ha algú aquí darrera, us recordo que si tots hi posem una miqueta potser ajudarem a redreçar aquest el nostre país davant del desgovern que patim.

No busco el protagonisme per a mi, ja ho tinc superat, però m'agradaria pensar en una gota d'oli al costat d'un altre  fins fer una taca, i aquesta taca anar creixent fins que sigui visible i quan sigui visible que impregni el terra fins que no es pugui evitar i deixi una empremta que els incompetents no puguin amagar.

Segur que teniu altres blogs per on aneu contactant amb gent que, perquè no busqueu una idea  l'escampeu?

explotació infantil

En aquesta vida moltes coses son relatives i aquesta imagino que n'és una. Fins quin punt es legal utilitzar al teu propi fill, menor d'edat i sense la capacitat de discernir el que es bo o dolent per ell mateix, per un lucre econòmic i/o social, per el propi nen però també per als pares.

Hi ha ara a la tele, un parell de concursos en els que concursen nens, alguns d'ells molt petits,  cantant suposadament en directe. No se quines cadenes son ni m'interessa ni es el mes rellevant. El punt es que, en horari de nit, es a dir quan se suposa que els nens han d'estar dormint, els nens canten setmana rere setmana. Sembla que son dos programes molt coneguts i amb audiència suficient perquè aguanten en antena.

Un primer cop d'ull et permet dir, mira que be que canten els nens.

Un segon cop d'ull, una mica mes critic i meditat et permet dubtar de la legalitat d'una cosa així.

M'explico, aquests nens son massa petits per tenir uns determinats gustos musicals, entre altres coses perquè canten cançons mes antigues que ells mateixos. Es obvi que els pares alimenten o millor dit sobrealimenten als nens que tenen un mínim de possibilitats.

No nego que als nens els agrada cantar però em fa la flaire de que hi ha un nivell de manipulació important per tal de que als nens els "agradi" aquest tipus de vida.

Em recorda als pares que "lloguen" als nens per fer "spots" de televisió. Els he vist en acció, als pares em refereixo, i us asseguro que per molts d'ells, la seva feina es col.locar al nen o nen davant d'una càmera i parar la ma.

Imagino que es legal perquè ningú no ho impedeix i be que es veu la seva feina a la televisió però jo tenia entès que el treball no era permès per sota els 16 anys, o vaig errat.

Potser es que els pares no consideren això un treball però si hi ha diners per el mig, per a mi com a mínim no hi ha dubte.

Al mon hi ha milions de nens en una fase d'explotació, quan no morts de fam, molt pitjor però això no es un atenuant i no ens ha d'impedir evitar el que estar a tocar de la mà, aquí mateix.

deprimit

Avui estic deprimit. En principi no hauria de ser així perquè hem tingut un cap de setmana llarg i això ha estat força positiu. El temps ha estat bo i això també ajuda però un torna a la feina i veu que les coses no estan fàcils per a ningú i tots hem de resoldre un problema darrera l'altre i això ja complica una mica el dia a dia.

Però un espera que, dins la desgràcia, els qui se suposa que dirigeixen el País, donin exemple i siguin curosos en la seva gestió. Dons no, no nomes no, sinó que no amb "retintin".

Ahir surt un decret llei amb urgència impedint que, a partir d'avui, els ajuntaments ja no poden endeutar se mes fins a la fi del 2011. Això se'n diu, en el meu país, "alevosia" i nocturnitat però be, assumint que el Govern aspira a agafar los amb els pixats al ventre, ja ho fa be.

Ahir, a corre cuita tots els ajuntaments que estaven "al loro", com el de Sant Cugat, varen fer un ple per aprovar la sol.licitut urgent del crèdit necessari per aguantar fins finals del 2011.

Avui, el BOE ens publica el desmentit de lo anunciat ahir i rectifiquen el decret i ara els donen fins a final del 2010 per demanar aquests crèdits. Ull que no han passat ni 24 hores.

Fins aquí seria un nou capítol del que aquest Govern Estatal ja ens te acostumats i em podríeu  dir que no hi ha motiu per a depressió amb tan poca cosa.

Ho accepto, soc un exagerat, al cap i la fi es el de cada dia, no tenen ni P... idea del que decideixen i, en funció del nivell de protesta que generen corregeixen i ja esta be...

Ara be, la gota que ha fet vessar el meu got ha estat la Vicepresidenta del Govern quan ha dit, tota tranquil·la que amb una llei tan "complicada" es normal que hi hagi errors i ja està resolt el tema.

Ho he sentit a la radio aquest matí i ja no m'ho he pogut treure del cap en tot el dia.

Si la Vicepresidenta ECONÒMICA, la que se suposa que mes hi entén de números, diu que la llei es complicada i errors així son normals com se suposa que un ha de fer front a la tempesta que tenim al davant cada dia que passa.

Una llagrimeta de desencís m'ha rodolat per la galta tot recordant al George Clooney a la Tempesta perfecta quan veu venir la gran onada i sap que per molt esforç que ell i el seu equip hi posin, per molta lluita en condicions desavantatjoses, per moltes penúries prèvies,

per molta raó que poguessin tenir per estar en aquell lloc en aquell moment, l'onada de la incompetència no la podran saltar.

Estic deprimit però una miqueta menys, per dos motius, una perquè ho he escrit i això m'ha alleugerit una mica i dues perquè jo, com en Clooney, m'ha cagat en tots ells i he dit, si hem de morir serè lluitant perquè ells mai no podran amb nosaltres.

Bona setmana 

idees per combatre la crisis

Imaginem per un moment que cadascú de nosaltres aporta una idea per ajudar a combatre la crisi. No es tracta de ser especialista en macro o micro economia, es tracta de ser raonables i pensar amb lògica.

Si las ajuntem totes segur que som capaços de contribuir a reduir el dèficit aquest tan fabulós que tenim tan a nivell estatal com del nostre País.

Començaré per una idea que m'ha sortit per casualitat aquest matí baixant per Capità Arenas a Barcelona. A tocar de la Diagonal hi ha un edifici que ocupa un espai que podríem titllar de privilegiat sense cap dubte: la residencia d'oficials. 

Jo he sentit que els militars estan des invertint en actius immobiliaris per tal de poder reinvertir en la modernització del seu material. Bé, jo la segona part no crec que sigui necessària i que aquesta reinversió es pot fer en altres coses molt mes profitoses però fins i tot acceptaria que es reinverteixi en "coses" que es produeixin en el nostre teixit industrial.

La meva proposta es fàcil, que es venguin aquest edifici i vagin a lloguer o a un lloc mes adient per uns militars, no se, una caserna a la muntanya o al camp.

Quants milions d'euros en podem treure per aquest solar, alguns.

Apa, ja en tenim una, benvingudes les altres i las passem totes al Montilla.

Bon cap de setmana

llei vaticana

L'altre dia va sortir el ja famós judici per les obres d'art de la Franja de Ponent. Hi ha tot un seguit de coses en aquest judici que a mi em sobten i per el que veig nomes es a mi, lo qual deu voler dir que no deu ser rellevant.

En primer lloc i per evitar confusions posteriors vull deixar clar que no considero en cap cas que cap de les dues opcions tingui cap dret per sobre de l'altre, es a dir que ni els uns ni els altres.

En primer lloc la primera cosa sorprenent es que dos bisbats son els qui lluiten per unes obres d'art, entenc que dos bisbats catòlics i jo em pregunto, no es la religió catòlica la que pregona que no ens hem d'aferrar als bens materials, no diuen que donis al qui no tingui, que siguis generós amb els altres i que reparteixis els teus bens, etc.? 

Se'm fa estrany veure com els màxims representants locals de l'església catòlica no prediquin amb l'exemple de generositat, austeritat i fins i tot pobresa o es que ells també fan bo allò de fes el que jo dic però no el que jo faig.

Superat el primer escull ve el segon. El bisbat d'Aragó addueix que, segons la "llei vaticana" ells son els titulars de les obres. la "llei vaticana"!!!!, es que els religiosos també fan lleis i a mes lleis que ultrapassen territoris i estan per sobre las legislacions no religioses???

O es que els religiosos poden establir lleis diferents de la resta dels mortals. Un pensaria que llavors els casos de pederàstia poden quedar plenament emparats per aquesta legislació particular??

Finalment resulta, per el que he llegit, que un bisbat li va comprar las obres a l'altre i que això no si val.... no havíem quedat que no han de tenir res material, com es que compren obres d'art entre ells?

Finalment un petit comentari, perquè las esglésies tenen les portes tancades si son la casa del poble i el refugi dels desfavorits i dels qui no tenen casa.

No se tot això em revolta una mica perquè jo crec que Déu, si ens veu des d'allà dalt no es deu pas sentir gaire cofoi dels seus representants aquí baix.

Jo, com a mínim no me'n sento.

Parapent

Aquest passat cap de setmana varem estar al Pre Pirineu, a Ager, per volar en parapent. Si, si, volar jo en un parapent. La pena es que a la fi, el vent ho va impedir, però hi tornarem perquè he estat molt a prop del salt al espai i em sembla que ja no podré evitar tornar hi.

El que veieu volant a la foto de dalt es diu Josep Maria i va ser l'únic que ho va poder fer en un curt espai de temps en que el vent va permetre des pegar nomes als monoplaces.

Al fons els Pirineus, una vista fantàstica, la zona, preciosa.

Us recomano La Mercè, un petit restaurant a Fontdepou, al costat d'Ager on el menjar val molt la pena, igual que els seus propietaris, la Mercè i el seu marit.

L'escola de vol es diu Entre Núvols i en Jordi i la resta del equip han demostrat una gran professionalitat a l'hora de buscar el moment i el lloc adequat per iniciar nos així com també evitar riscos innecessaris.

Aquest cop no ha estat possible però hem passat un cap de setmana força agradable.

Us ho recomano 

funcionaris

Aquest es un escrit que no m'ajudarà a guanyar amics però com em vaig comprometre a dir el que penso, allà vaig.

Quan el Sr. Zapatero va anunciar el suposat pla d'ajust que vol posar en marxa, obligat per els mandataris reals de la política econòmica internacional, el primer col.lectiu que va sortir a la palestra ha estat el dels funcionaris. La majoria dels diaris i altres mitjans es varen apressar a fer reportatges on es preguntava a funcionaris de tot tipus, o millor dit d'alguns tipus específics, com ara metges i professors. Evidentment tots ells protestaven per el que consideren un atac i un greuge i es queixaven de la retallada.

Recordo una metge que protestava tot dient que ella portava molts anys fent de metge amb un sou congelat, un altre que deia que nomes guanya 1.300€ i ara li baixen 150 em sembla recordar. 

Anem a pams, d'entrada, hi ha dos grups menys recordats i mes necessitats dins d'aquest paquet: els jubilats i sobretot els grups de dependència. A aquests no se'ls demana gran cosa perquè quasi ve no tenen veu ni vot. Aquests dos grups es mereixen que ens caigui a tots la cara de vergonya perquè no hi a cap raó que justifiqui que els nostres progenitors, desprès de tota una vida de treball, ara no puguin ni viure amb dignitat. Tampoc que els qui no poden valdre's per si mateixos, també se'ls arraconi com si no fos cosa nostre.

Dit això i tornant al que ens ocupa ara, venen els funcionaris.

Jo no ho puc evitar i sempre els hi vull preguntar: si no esteu contents amb el sou de funcionari i considereu que us tracten injustament, perquè no renuncieu (ull, he dit renunciar, no demanar una excedència per tornar el dia que vulguis) i baixeu  a "l'arena" de la resta de treballadors  on hi podeu trobar un munt d'oportunitats amb sous molt mes alts i cap limitació. No us entenc qui us obliga a quedar vos en una feina tan poc agraïda, darrera una finestreta  sense fer res profitós i criticats per tots i a sobre tan poc remunerada..........

Poca broma, els funcionaris tenen tots un punt en comú, no renuncien ni en pintura a la seva feina.

No els hem vist pas sortir al carrer per dir que donaven una part del seu sou als 4 milions d'aturats, o als que siguin que no cobrin del PER, ni treballin en negre.

Per cert, als petits empresaris, cruels i depravats, tampoc hi ha ningú que els ajudi a aguantar els seus negocis en marxa i quan vagin petant, els respectius treballadors aniran al carrer i aquest ningú els compta.

Be, ja ho he dit, es discutible, potser, però em sembla que no es cap mentida el que he dit tot i que sigui desagradable. Ja em perdonareu, bon vespre. 

Madrid - Barcelona

Tranquils que no va de futbol, encara que també en podria parlar. No se si coneixeu un restaurant que està al carrer Aragó, quasi be cantonada amb el Passeig de Gràcia, acera de mar, es diu Madrid- Barcelona. Es, o millor dit, era un clàssic, un vell restaurant d'època on un podia recular molts anys en l'historia de Barcelona.

El seu passat es remunta a l'època on el tren circulava a cel obert per el carrer Aragó, si la meva informació no falla i així ho assenyalen les fotos.

L'altre dia vaig anar a dinar allà una mica per casualitat i una mica picat per la curiositat perquè la darrera vegada, fa anys, hi havia menjat prou be.

Sincerament, no hi aneu, no val la pena, si en teniu un bon record, deixeu ho així.

La cuina no val res, el servei pitjor i ara ja nomes es un restaurant per turistes on et tracten com a tal, es a dir malament i amb poques ganes.

Vaig sentir pena, rabia i vergonya aliena, pena per haver perdut un bon restaurant, rabia per veure com es deixa degradar un bon restaurant fins a deixar lo com un xiringuito de ciutat i vergonya aliena perquè un veu com tracten als turistes i a un mateix i la imatge que això projecta als qui venen de fora.

Algú hauria de vetllar per mantenir el nivell de la restauració si volem que Catalunya i Barcelona no es converteixin en ciutat de turista de garrafa. 

cap de turc

Amb els anys un se suposa que s'acostuma a les coses però sempre hi ha gent que pot aportar noves sorpreses que et fan reaccionar.

El Sr. Hereu es per a mi un model de tot el que no s'ha de fer i això no era cap novetat però ara hi ha afegit un nou concepte que li faltava: el cap de turc, en la figura d'en Carles Martí.

Ni per un moment discuteixo que el Sr. Martí es mereix un i mil cops la dimissió i encara mes la Pilar Conesa senzillament per mentir en directe a la radio. 

Dit això li pregunto al Sr. Hereu, no era vostè el director, alma mater d'aquest plebiscit, no era vostè qui anava per totes les emissores de radio i per las tv's buscant el suport a la SEVA idea de la Diagonal, o he de creure que nomes era un "vulgar" instrument del funest Sr. Martí.

Si vostè, com abans de la "debacle" era el pare de la criatura, ara no pot abandonar el fill senzillament perquè ja no li agrada, o perquè no sigui rosset com vostè volia, això es propi de pare desnaturalitzat.

Utilitzar un cap de turc es una pobre sortida que no amaga la poca talla humana i professional que vostè té.

En bona hora vostè ja no es el meu alcalde, em fa vergonya.

No menys per això que els Sr. Portabella que creu que vostè ja ha obrat correctament, es a dir que ell hagués fet el mateix...... o fins i tot els seus companys de partit que ja han corregut a afirmar que vostè es l'únic candidat que ells tenen per Barcelona, pobre PSC. 

Un dia qualsevol

Si intentes entrar als Túnels de Vallvidrera qualsevol dia laborable, cap a les 8 del matí, un es pot trobar amb dos tipus d'individus quan estas al carril d'accés: 1) el qui fa veure que no et veu i, evidentment, no et deixa entrar tot i posar una cara de concentrat i al qui nomes traeix el fet que ha d'accelerar per enganxar se al cotxe de davant i se li veuen els llums de fre activats quan entres darrera seu. 2) el qui et deixa entrar perquè, al cap i la fi, un cotxe mes o menys davant no hi fa res. Afortunadament n'hi ha mes dels segons però deu n'hi do els eixerits del primer grup.

Un cop dins els Túnels has de passar el peatge (hi hagi cua o no) i després del peatge hem de passar d'una dotzena de carrils a dos!!! i aqui trobem altre cop dos grupets de conductors:1) els qui entenen que un darrera l'altre i donant pas altern al del costat, ara tu, ara jo i 2) els espavilats que diuen que l'ordre no va per ells i busquen guanyar unes posicions per avançar tres o quatre cotxes..........quin èxit. Quan t'han adelantat tampoc miren, de fet t'ignoren que es el que millor saben fer.

Quan arribem a Barcelona hi ha el carril de la dreta que es col·lapsa un kilòmetre abans de la sortida que empalma amb les Rondes, per culpa de les Rondes precisament.

Tornem a tenir dos grupets: 1) els qui estan a la cua i esperen fins que poden sortir i 2) els qui no saben que la cua es fa per esperar el seu torn i avancen fins al darrer metre per colar se al final tot clavant el morro del seu cotxe. La gràcia d'aquest grup es que obliga a frenar el carril de l'esquerra mentre troba el forat per colar se i a mes demostra un considerable menyspreu per els qui esperen correctament.

Si ho fas cada dia, això et permetrà acumular, abans d'arribar a Barcelona, una certa mala llet, o be un ha d'aprendre a ignorar aquests galifardeus.

Si has superat airosament aquesta prova i també el carrer Vergós i els pares que deixen els nens i el cotxe on volen, encara tens l'oportunitat de baixar per Capità Arenas i descobrir com, un fantàstic carrer amb 3 carrils de pas i dos d'aparcament, s'ha convertit davant del bar Dole, en un menys fantàstic carrer amb 4 carrils d'aparcament i un de circulació. I es que l'esmorzar es sagrat i no val la pena aparcar, ja es "foteran" els altres.

I, si amb això encara voleu una miqueta mes de marro, nomes us cal seguir fins a Maria Cristina, on podreu gaudir de l'espectacle del semàfor de la plaça, venint de Carlos III i entrant a Capità Arenas. Com a mínim hi ha tres o quatre cotxes que, a cada canvi de color del semàfor, es saltaran el semàfor vermell per tal de guanyar un torn i evidentment ignorant als qui baixen per Capità Arenas.

Bé, si heu superat la prova ja esteu llestos per integrar vos al trànsit de Barcelona i anar a treballar.

Visca el FCG si tinguéssim parada, algun dia hi serà.

Apa fins la propera

le jour ou Dieu est parti en voyage

Hi ha pel.lícules que no se si es millor no veure perquè et deixen un regust molt amarg i no precisament per la qualitat de la pel.lícula sinó per el  seu contingut.

El títol ja es tota una premonició: el dia que Deu se'n anà de viatge. I es que poques vegades he vist un títol tan encertat.

Som al 1994, es a dir que fa pocs anys i tots en tenim record, a Ruanda, quan els Hutus, seguint consignes dels governants o de qui fos, es van dedicar a exterminar els seus conciutadans, els Tutsis. Entre 800.000 i un milió si els meus números son correctes.

La pel.lícula no te res a veure amb Hotel Ruanda, basada en fets reals. Nomes es una petita història d'una dona, abandonada per la família Belga on treballava. No hi ha grans escenes i el diàleg es escàs però no sobrer. Tot ella es molt simple, senzilla i potser per això mes colpidora.

Crec que es d'aquelles pel.lícules que fora bo que tothom veies, si mes no, per adonar se del que una guerra pot ser, i molt pitjor encara lo que una guerra entre "germans" sol ser.

No soc expert en guerres però si he llegit una mica i em sembla que en el "ranking" de les guerres mes cruels, las fratricides son les pitjors.

Com que aquesta va passar a l'Àfrica, i  això per els Occidentals sol quedar molt lluny, fa pensar en que els "negres" son uns salvatges i els Hutus es varen comportar com a tals però els Governs Francès, Belga i totes les Nacions Unides els varem deixar fer sense intervenir.

Qui es mes culpable, qui mes salvatge?

La fan al Renoir de Les Corts i es en Francès. Jo us la recomano.

 

vertrauen

El Sr. Juergen Donges, conseller econòmic d'en Kohl i en Schröder, m'ha donat una lliçó d'economia, de bon govern i de claredat aquest divendres passat a la Contra de La Vanguardia.

Crec que aquest senyor demostra tenir una idea claríssima del perquè de la situació econòmica d'Espanya: perquè ni el president ZP ni el seu govern saben projectar CONFIANÇA (vertrauen com diu ell en Alemany).

"El Gobierno Español ha actuado sin plan ni coherencia, dando bandazos y con parches. Y por ello, la imagen de España en los mercados es peor que su realidad económica" .

"Los sindicatos españoles no se han enterado de lo que se juegan y siguen pidiendo aumentos de sueldo"...

"Si el gobernante va dando bandazos - anuncia y no hace y solo pone parches-, desorienta a los mercados y crea esa incertidumbre letal para la imagen de un país".

Es curiós com las veritats son tan evidents que un pensa, ostres en el fons es molt fàcil veure el que ens està passant, com es que no hi hem caigut.

El verdader problema es que no tenim ni líder ni oposició alternativa que pugui assumir aquest lideratge i sense lideratge nomes fem això: parxes.

La nostre classe política es mediocre i per això ens costarà tirar endavant perquè, encara que las empreses tirin del carro , el pes mort que arrastrem es un llast mes que considerable.

Algú hauria de fer arribar aquesta entrevista al ZP i a la Sra. Salgado.

lleialtat

Sr. Castells, vostè ha de ser lleial al Partit, es a dir al Sr. Zapatero, i, evidentment si això significa Partit per sobre de País es evident que primer es el partit i després es el País. Vostè no pot opinar, es a dir discrepar perquè aquest es el primer pas per deixar d'ocupar una posició de privilegi dins el partit, perquè els partits son com a manats de bens que segueixen disciplinadament al pastor, encara que dugui el ramat cap al precipici, com es el cas.

Lo curiós del cas es que ningú no s'exclama ni es "rasga" las vestidures quan un polític de partit li demana, davant dels micròfons i dels mitjans, que posi per davant la política de partit abans que els interessos del seu propi País.

Evidentment la Sra. Chacón i el Sr. Corbacho callen com el que son i no es recorden de qui els va votar perquè la seva poltrona es massa llaminera. La pena es que els seus votants tampoc es recordaran del que no han sabut defensar els seus representants polítics quan sigui l'hora de votar los a ells.

Miri Sr. Castells, no m'agraden quasi be cap de les coses que el seu partit fa però si vostè es capaç de mantenir la defensa del seu País, davant de qui sigui, sàpiga que jo, des d'aquest blog el defensaré públicament. 

Ara, si com des afortunadament imagino, durant el cap de setmana el criden a l'ordre i vostè torna al ramat. llavors també ho denunciaré des d'aquí.

veritat o mentida

El Sr. Brown l'ha cagat. El Sr. Brown ha dit la veritat i es culpable davant de tothom. Si el Sr. Brown hagués mentit ningú no ho hagués notat, hauria semblat la veritat i ningú hagués fet cap comentari.

Aquí hi ha "algo" que no em quadra. Si resulta que quan una persona diu la veritat la gent ho trobem xocant, vol dir que el que estem acostumats es que ens digui mentides, no?? Sembla un contrasentit però des afortunadament no ho es.

La veritat es que els polítics fan de la mentida el seu llenguatge habitual i la veritat la guarden per quan no hi son els micròfons. I no parlo ni dels Anglesos no dels Espanyols, parlo de tots ells. Això ja es greu per se, el problema agreujat es que els que no som polítics preferim que ens diguin mentides perquè si diuen la veritat ja no ens agraden, com a mínim algunes veritats i alguns de nosaltres.

Aquest cop ha estat el Brown, l'altre va ser la Aguirre parlant del Gallardón i molts mes que prefereixo no recordar. 

No hem d'oblidar que els polítics, a mes de polítics també son persones, i no son sants.

Crec que la política faria menys ferum si es diguessin las veritats davant i no darrera els micròfons.

Potser els primers cops la gent es sorprendria però tot aniria molt millor.

I els mitjans també farien be de no sorprendre's quant un polític digui la veritat perquè nosaltres, en el cas del Sr. Brown segurament haguéssim dit el mateix que ell.