El Sr. Brown l'ha cagat. El Sr. Brown ha dit la veritat i es culpable davant de tothom. Si el Sr. Brown hagués mentit ningú no ho hagués notat, hauria semblat la veritat i ningú hagués fet cap comentari.
Aquí hi ha "algo" que no em quadra. Si resulta que quan una persona diu la veritat la gent ho trobem xocant, vol dir que el que estem acostumats es que ens digui mentides, no?? Sembla un contrasentit però des afortunadament no ho es.
La veritat es que els polítics fan de la mentida el seu llenguatge habitual i la veritat la guarden per quan no hi son els micròfons. I no parlo ni dels Anglesos no dels Espanyols, parlo de tots ells. Això ja es greu per se, el problema agreujat es que els que no som polítics preferim que ens diguin mentides perquè si diuen la veritat ja no ens agraden, com a mínim algunes veritats i alguns de nosaltres.
Aquest cop ha estat el Brown, l'altre va ser la Aguirre parlant del Gallardón i molts mes que prefereixo no recordar.
No hem d'oblidar que els polítics, a mes de polítics també son persones, i no son sants.
Crec que la política faria menys ferum si es diguessin las veritats davant i no darrera els micròfons.
Potser els primers cops la gent es sorprendria però tot aniria molt millor.
I els mitjans també farien be de no sorprendre's quant un polític digui la veritat perquè nosaltres, en el cas del Sr. Brown segurament haguéssim dit el mateix que ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada